Resultats de la cerca

Frare carmelità, subprior del convent de Perpinyà És autor del llibre Fènix català, o Llibre del singular privilegi, favors, gràcies i miracles de Nostra Senyora del mont del Carme Perpinyà 1644, en el qual defensa amb contundència l’ús de la llengua catalana Precedeixen l’obra un bon nombre de poesies liminars, moltes de les quals deuen ser compostes pel mateix autor Cap al final hi ha uns Goigs de la Immaculada Concepció El llibre incorpora també un “Elenc dels escriptors catalans”, curt repertori de 190 noms

Estudià als seminaris de Barcelona i València, on es llicencià en teologia 1887 Fou catedràtic de llatí 1898 i de preceptiva literària 1913 al seminari de Barcelona Viatjà molt i estigué en contacte amb els principals erudits del seu temps Escriví manuals de gramàtica i filologia llatina i un Diccionari de la rima de la llengua catalana 1921, molt estimat en el seu temps És també autor d’obres poètiques de tema marià, compostes a imitació de Verdaguer Verger devot 1914, Flors místiques 1918, Flors de tardor 1919 i Flors i poncelles 1920

Subtitulada Collecció de poesies catalanes compostes per ingenis contemporàneos , una “Advertència de l’editor” explica que l’antologia volia completar Los trobadors nous amb poemes d’autors ja inclosos que no havien encaixat en cap de les seccions i amb d’altres que no hi havien estat presos en consideració per Bofarull, del qual es fa constar que no participà en la nova iniciativa Bofarull mateix, en els Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana 1864, considera que l’antologia seva no podia ser més extensa del que era i desaprova la nova iniciativa, que qualifica d’“…

Vida i obra Religiós dominicà, professà al convent de València 1642 i ocupà càrrecs importants dins el seu orde Fou catedràtic d’arts 1652 i de filosofia moral 1656 a la Universitat de València, i com a tal escriví una obra teològica, el Tractatus de uitiis et peccatis , datada l’any 1675 ms 836 de la Biblioteca Pública Provincial de Palma Fou també un reconegut predicador, però els seus sermons no s’han conservat Li han estat atribuïdes diverses composicions poètiques, de caràcter burlesc, que Constantí Llombart publicà amb el títol d’ Obres festives compostes segons antiga,…

Es tracta del conjunt més important d’obres de teatre català antic que ens ha arribat, tot i que alguns dels textos apareixen copiats fragmentàriament i d’altres es ressenten d’una transcripció poc acurada Totes les obres són de tema religiós, llevat de la profana Doctor y bacheller , i majoritàriament compostes en llengua catalana n’hi ha quaranta-quatre en català i cinc en castellà Els noms dels autors només consten en tres ocasions segons el manuscrit, fra Antoni Cardils compongué la Consueta de la representació de la temptació que fonc feta a nostro Senyor Jesucrist ,…

Vida i obra De condició humil, tota la vida feu de pagès Fou conegut, sobretot, amb el nom de Tià de sa Real , possessió en la qual els seus pares feien de masovers Adquirí fama de bruixot, perquè, segons la tradició oral, feia prediccions que es complien, endevinava fets ocults i obrava altres prodigis A més, la seva gran facilitat per a improvisar versos feu que, des de ben jove, participés en els combats de glosadors, en què vencé repetidament oponents d’anomenada, la qual cosa li donà un gran prestigi en el medi rural on visqué En l’ Aplec de rondaies mallorquines , Antoni M Alcover…

Desenvolupament enciclopèdic El llibre, que constava de quaranta-tres poemes i un pròleg, s’havia anat construint en un llarg procés de metamorfosi El presentà en dues parts, i, en la primera, s’ocupà de la figura del sant, mentre que dedicà els poemes de la segona part a santa Clara i al món franciscà L’estructura amb què Verdaguer armà el volum franciscà li permeté barrejar, sense problemes interns, poemes escrits en tres moments diferents de la seva vida d’una banda, la composició “Sant Francesc s’hi moria”, del 1869 publicat el 1874, quatre poemes més escrits amb motiu del setè centenari…

El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc III de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador Bertran de Born, amb qui l’uní una cordial amistat, i freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d’Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d’Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan A partir de llavors milità en les revoltes…