Resultats de la cerca

Fou redactor de La Publicitat Traduí al català obres teatrals com L’enemic del poble i Hedda Gabler, d’Ibsen, Els teixidors de Silèsia , de Gerhardt Hauptmann, i Joventut de príncep , de Wilhelm Meyer-Förster És autor dels drames Els cimals 1901, La força 1919 i, en collaboració amb Josep M Jordà, de traduccions d’obres teatrals al castellà Part de la seva obra inèdita és a la Biblioteca Popular de Figueres

Fill d’ Eduard Bertan i Rubio , metge Collaborà a La Vanguardia i El Día Gráfico , entre d’altres Impulsà la creació a Barcelona un Museu del Teatre i de la Música, del qual fou conservador  Bona part de la seva obra està relacionada amb els estudis sobre espectacles musicals, amb llibres com Los maestros cantores de Nuremberg 1905, La dansa en el teatre 1908, Entre el telar y el foso 1910, La tonadilla y la danza 1915 i El Gran Teatre del Liceu de Barcelona 1837-1930 1931 Com a dramaturg va escriure diverses novelles i peces teatrals en castellà, com ara El rey 1903 També publicà, en català…

Republicà i de formació universitària, donà suport des de La Publicidad a Casas i Rusiñol, amb el qual residí a París —juntament amb Ignacio Zuloaga i Pablo Uranga— en 1893-94 allà intervingué en l’adquisició dels quadres d’ El Greco del Cau Ferrat Com a crític defensà després els pintors postmodernistes —Pitxot, Nonell, entre d’altres— Assidu dels Quatre Gats, participà activament en els seus actes Hom l’ha considerat també un dels principals responsables de l’europeïtzació del món teatral català al primer terç del segle XX Traduí, entre altres autors, Ibsen i Hauptmann, en ple Modernisme…

Es llicencià en dret a Barcelona 1892 i feu oposicions d’ingrés al cos consular, però abandonà la diplomàcia per dedicar-se a la literatura Fou cofundador i crític teatral de la revista Joventut , on mostrà una mentalitat plenament modernista A partir del 1907 fou redactor de Las Noticias , on, amb el pseudònim Max publicà la secció “Paradojas” Traduí al castellà, amb Lluís Via i Josep O Martí, Cyrano de Bergerac de Rostand, que tingué un gran èxit Els seus drames estigueren molt influïts per Ibsen i Hauptmann A Mal de verge 1906, explica la història i les reaccions vitals d’…

Vida i obra El 1892 publicà els primers assaigs a L’Avenç i, l’any següent, fou ja el principal animador de la revista Situat entre l’anarquisme intellectual de la fi de segle, influït sobretot per Nietzsche i Ibsen, i les actituds dels ateneus obrers individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters del modernisme al darrer decenni del segle XIX S’exilià el 1897 i, establert a París, la seva influència minvà, malgrat els escàndols que provocaren les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès Des del 1898 collaborà a Catalònia  i a La…

Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar , seguida d' Epitalami 1912 adaptada per a òpera el 1936, El fill de Crist 1912, Periandre 1913, La núvia verge 1915, Clitemnestra 1916 etc influït de primer per Hauptmann i D’Annunzio, evolucionà cap a una sobrietat d’arrel hellènica Periandre  i  Clitemnestra  foren publicades en català però estrenades en castellà per exigències empresarials Adaptà a l’escena catalana obres d’Èsquil, Goldoni, Shakespeare i Musset, i escriví Cap de flames 1918, La miraculosa 1920,  El fogueral 1925, Niobe 1928, L’…

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1904 Aquell mateix any estrenà i publicà la seva primera obra i la més significativa,  La morta , d’influència ibseniana i ambient negre i malaltís Després escriví Claror de posta 1905, peça de vague ressò maeterlinckià i no tan reeixida El 1907 feu una incursió en el teatre líric amb El mestre , musicada per Enric Morera Posteriorment es decantà cap a la moda de l’anomenada “alta comèdia”, en la qual s’havia iniciat el 1905 amb Comèdia d’amor En aquesta línia se situa bona part de la seva extensa producció posterior, amb obres com el…

D’extracció obrera, fou tipògraf de professió i milità dins l’anarquisme i alhora es manifestà nacionalista català De formació autodidàctica, exercí una tasca important per a elevar el nivell cultural obrer Fundà i dirigí La Compañía Libre de Declamación, el Centre Fraternal de Cultura i també l’Agrupació Avenir, que editava el periòdic Avenir  1905, i les Vetllades Avenir 1902-05, on estrenà diverses obres —sovint traduïdes per ell mateix— d’autors com Mirbeau i Hervieu i donà a conèixer Brieux, Hauptmann, Donnay, Mirbau i l’Ibsen més revolucionari Treballà a la impremta…

Fill de Jaume Pi i Sunyer Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona 1899, es doctorà a Madrid 1900 Professor auxiliar de fisiologia a Barcelona 1902, fou després catedràtic a Sevilla 1904 Presidí la comissió executiva del primer Congrés d’Higiene de Catalunya 1906 El 1907 tornà a Barcelona, on exercí, des del 1914, com a professor de fisiologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, de la qual esdevingué, el 1916, catedràtic numerari Del 1899 al 1938 es dedicà a l’exercici clínic de la medicina i a les seves tasques docents i científiques, iniciades al…