Resultats de la cerca

Un anònim ressenyador ja observà, en el moment de la seva publicació, els trets que distingiren la prosa de l’autor i en justificaren l’èxit bon humor, sentimentalisme poètic, perspicaç observació i estil fluent, ple de modismes i girs locals i ric en conceptes poètics i frases pintoresques El volum conté proses d’estil ben diferent paròdies de les orientals romàntiques i del drama lacrimogen “Lo darrer envit”, “L’esclava d’Alí-Babau”, “Nocturno”, “Últimes escenes d’un drama”, d’un humor caricaturesc en la línia de Pitarra historietes sentimentals “Divuit anys”, “Sempreviva”, “Tot sol”, “…

Conegut amb el nom de ploma de  Xesc Barceló , signà alguns textos amb el pseudònim Max Bob Collaborador en diversos muntatges teatrals, publicà, com a poeta, Horitzons de pedra 1969, premi Ciutat de Manacor Com a dramaturg, és autor de les obres El duc Meu-Meu 1978, estrenada el 1977, premi Ciutat de Granollers de teatre 1971 i  Entraré de nit 1980, premi Ciutat de Sabadell de teatre 1972 També conreà la narració amb  La sabata de l’emperador Orfran 1974 i  Bang o la bona estrella 1982, i amb les novelles  El paratge de l’aranya 1973,  L’illa de Saturn 1991, amb Eduard Cortés Lletget,  Casa…

Vida i obra Exercí també com a compositor i crític musical Deixeble d’Enric Granados, Domènec Mas i Serracant, Enric Morera i Lluís Millet, amplià els estudis musicals a Europa i desenvolupà una important renovació pedagògica que materialitzà en la fundació de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica Fou crític musical de La Veu de Catalunya i de Revista Musical Catalana Publicà Ínfimes cròniques d’alta civilitat 1911 —amb el pseudònim Chiron i amb pròleg d’Eugeni d’Ors—, unes glosses que segueixen el programa pedagògic i cívic del noucentisme i que havien aparegut prèviament a “La Sembra” de…

Autor de Lo país meu i de les composicions dels discs Bella Alguer i Canta l’Alguer Barcelona 1963, algunes d’elles cantades per la seva filla Rita Cao i el Grup Coral de l’Associació Catalana d’Itàlia, del qual fou director Era germà del poeta  Àngel Cao

Promotor cultural a Vilafranca i a la comarca a la postguerra, publicà reculls poètics de to postsimbolista i popularista Poesies 1953, Crit 1962, Bestiari 1983, Del meu terrer 1985 i Palma, gralla, dansa, crit 1992 Pòstumament hom publicà Antologia poètica 2004 És també autor d’estudis d’història i folklore locals i comarcals

Escriví diverses obres, entre les quals el drama Llars apagades 1900, les comèdies La petita de can Punyego 1901, Doloretes, la sastressa 1901, Les pessigolles de la senyoreta 1906 i L’hereuet de la ferreria 1910, i el monòleg Serviu’s 1894 Publicà el llibre de records Fulls del meu àlbum 1903

D’origen noble —era baró d’Esponellà—, estigué vinculat políticament a la Lliga Regionalista El seu ideari queda reflectit en el recull d’articles Pro patria Estudis polítics i sociològics 1907 Collaborà a La Veu de Catalunya i Joventut Al servei del regeneracionisme, i en coherència amb l’opció política que havia pres, la seva literatura reflecteix algunes de les concepcions més típiques del modernisme, i s’orienta cap al realisme amb l’objectiu de definir les classes barcelonines acomodades En aquest sentit, publicà les novelles Redempció 1905, on proposa la salvació per la ciència i la…

Residí a Barcelona entre el 1968 i el 1971, any que tornà a Mallorca Com a periodista, collaborà en diverses publicacions d’arreu dels Països Catalans Ritmos , Fiesta Deportiva ,  Diario de Mallorca , Avui , El Temps , Lluc , Canigó ,  Serra d’Or  i  Última Hora , on començà a treballar el 1961 i dirigí el suplement, en català, “Literatura” En el terreny de la literatura, conreà la novella, l’assaig i la narrativa curta Autor prolífic, primer en castellà i després en català, passà del realisme social inicial a la història policíaca i d’intrigues S’inicià com a escriptor en llengua castellana…

Redactor de la Revista de Sabadell , publicà més de vint llibres, d’estil popular Cal destacar-ne les obres de teatre El promès de la malalta 1917, El cop de riu 1926, La suprema lluita 1936 els poemes Del meu romiatge 1930, El llibre de les sardanes 1953, a part de versos castellans, i Proses viscudes 1926-29 i A la joventut de la Faràndula 1957

Publicà la seva obra, d’estètica noucentista i carneriana, en algunes revistes com “Ofrena”, i més tard la recollí en els volums Esteles de llum 1920 i El meu hort ha florit 1927 També traduí les Elegies de Tibul 1925 per a la Fundació Bernat Metge, en collaboració amb Joan Mínguez, i als anys trenta obres de Heinrich Hauser per a la “Biblioteca A Tot Vent” de Proa