Resultats de la cerca

Collaborà en diversos periòdics i revistes, i publicà els llibres de poesia en castellà Páginas rimadas amb Ricard Brugada i De lo malo, poco Guanyà la flor natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1881, amb un poema titulat Amor

Fill del quart baró de Vilagaià Estudià a la Universitat de Barcelona, on fou professor d’història natural 1887 Es doctorà el 1890 Dirigí el laboratori i la Revista Científica  de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre Escriví el recull  Poesías 1895, algunes de les quals en català

Exercí com a ginecòleg, fundà La Mutual Leridana, i presidí del Collegi de Metges de Lleida 1919 Fou tinent d’alcalde de Lleida, diputat provincial per Balaguer i diputat per Lleida 1931 Conseller de la secció de beneficència i sanitat de la Mancomunitat 1917 i 1921 Afiliat al partit republicà radical, el 1932 fou elegit diputat a corts per Lleida Ocupà el càrrec de ministre del Treball 1933-34 i de Sanitat 1934 sota els governs Lerroux i Samper També fou senador i collaborador de les revistes Lleida i Vida Lleidatana Com a poeta, fou guardonar amb la Flor Natural als Jocs…

Autora d’unes Nocions d’urbanitat i cortesia 1919 aparegudes a la revista L’Avenç Escriví els llibres de poesies Infantívoles 1928, Apunts del natural 1930, Flaires de roses i esplais , Hores de solitud 1931, Nadalenques , Visions 1933 i Gotes de rosada Collaborà a la revista “Cultura Domèstica” 1933 i escriví un llibret titulat Lliçons d’economia domèstica

Es donà a conèixer en els cercles literaris gironins de postguerra i formà part de l’equip iniciador de la revista “Presència” També collaborà a IDestinoa i “Tele-estel” És autora dels llibres de poesia Cançons del dolor del temps 1949 i Retrobar-me en la terra 1958 Guanyà la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París el 1959

Fou secretari general de Nostra Parla 1918 i professor de l’Escola d’Artesans de València En els Jocs Florals d’aquesta ciutat obtingué la flor natural 1923 i 1934 Publicà poemes a Taula de lletres valencianes i altres publicacions i escriví algunes obres teatrals Autor d’una Gramàtica valenciana 1918, escolar, en què s’acostava a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, organitzà diversos mitjans d’introducció del català a l’escola

És autor dels llibres de poemes Cendra 1949, L’alba als ulls 1951, Entre la set i els llavis 1958, Història d’unes hores 1970, premi València de poesia 1962 i La lluna dins d’un càntir 1982, premi Ausiàs March 1981 La seva poesia és influïda per Xavier Casp Obtingué la flor natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat 1971 Publicà el drama Vençut per la ironia 1959 i La pluja mor a les teulades 1969

Autor dels poemaris Història circular 1985, Jardins d’Al Balaqí 1997 i De les llacunes ermes 2007 Amb El vast desert 1991 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona el 1990 També és poeta objectual i ha publicat, amb Benet Rossel, Balo in maschara 1999 Els vels de l’eclipsi , estrenat a la Fira de Tàrrega l’any 1986, és un muntatge teatral a partir de poemes de Jaume Pont Fou director de la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt

Els seus primers treballs aparegueren a la “Gaseta Vigatana” Més tard organitzà i presidíla societat literària L’Esperança Participà als jocs florals, on obtingué diverses vegades la flor natural El 1908 marxà a Tossa per dedicar-se a afers mercantils De retorn a Barcelona publicà els reculls poètics Poesies s d, a la collecció “Lectura popular”, Quan l’amor dictava 1929, amb pròleg d’Apelles Mestres, i Poesia 1934 Poc prolix en el conreu de la prosa, el 1924 publicà la novella curta Desencant

Carmelità, prior del convent d’Onda i vicari general de l’orde a Càller Sardenya Escriví un Espill de ben viure i per a ajudar a ben morir València 1559, amb una prosa natural i elegant, que, traduït al castellà el 1565, gaudí d’una gran fortuna editorial Se’n feren una dotzena de reedicions en castellà, dues en català i dues de bilingües Una edició catalana del 1827 presenta la curiositat d’incorporar entre parèntesis, al costat de les paraules considerades arcaiques, formes lingüísticament més modernes