Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
cançó napolitana
Música
Denominació que s’empra per a referir-se a tot un seguit de cançons de gran força melòdica i aspecte popular, però que conserven el nom del seu autor, aparegudes a Nàpols al segle XIX.
Malgrat que Nàpols gaudeix d’una important tradició en música vocal des del Renaixement, la majoria de les anomenades cançons napolitanes daten de la segona meitat del segle XIX Escrites en italià i napolità, parlen de la passió amorosa i de la bellesa dels paisatges napolitans Bona part de la popularitat d’aquestes cançons es deu al fet que els tenors més grans del segle XX -des d’E Caruso fins a L Pavarotti, J Carreras o J Aragall- les han inclòs en el seu repertori Cançons com O sole mio o Torna a Surriento són exemples molt coneguts d’aquest gènere
tonadilla
Música
Peça curta que durant el segle XVIII s’interpretava en els entreactes d’obres escèniques vocals de llarga durada, com a equivalent dels intermezzi italians.
Més rarament, el terme s’utilitza per a designar actes sacramentals del teatre espanyol de la segona meitat del segle XVIII i del XIX L Misón i A Guerrero es consideren els primers autors documentats de tonadillas , composicions que tingueren una rellevància especial en els escenaris madrilenys El gènere, del qual es coneixen riques mostres com La plaza de Palacio de Barcelona , de JValledor estrenada al Teatre de la Santa Creu barceloní el 1774, es val de recursos populars com aires de dansa a l’estil del fandango, la jota o la seguidilla , a més del tractament dels personatges vinculats als…
música de Nàpols
Música
Música desenvolupada a Nàpols (Itàlia).
Fundada pels grecs al segle VI aC, estigué sota la dominació romana fins al segle VI dC, quan començà a gaudir d’una certa autonomia que acabà en una nova conquesta per part dels normands durant el segle XII El 1224 Frederic II hi instituí la universitat, però fou amb la família D’Angiò que Nàpols aconseguí l’estabilitat política i visqué un període culturalment brillant Les escasses notícies musicals d’aquesta època fan esment de la presència de músics estrangers, i només al principi del segle XV apareixen els primers músics napolitans Antonello da Caserta i Niccolò da Capua La incorporació…
violoncel
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument d’arc, membre greu de la família del violí, de tessitura intermèdia entre la viola (afinada exactament una octava més aguda) i el contrabaix.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec Morfologia i tècnica La seva forma bàsica, quasi idèntica a la del violí però de dimensions més grans, es manté pràcticament inalterada des de fa més de 400 anys Com els altres membres de la família, té quatre cordes —antigament de tripa i ara de metall— i no té trasts La seva afinació habitual -per quintes, com en el violí o la viola- és, de greu a agut, do1-sol1-re2-la2 El seu cos principal, format bàsicament per la caixa de ressonància, fa uns 75 cm i sol fabricar-se amb les mateixes fustes que…
música de Rússia
Música
Música desenvolupada a Rússia.
Música culta El cant monòdic — znamennyj de znam’a , ’signe’—, la primera manifestació de la música culta russa, aparegué a la Rus’ de Kíev a conseqüència de la cristianització del país l’any 988 Fou desxifrable a partir del segle XVI, i s’anotava amb neumes d’origen bizantí Les anotacions més antigues daten del final del segle XI Hi hagué sis cants monòdics més segles XV-XVII, amb les seves característiques melòdiques i tímbriques kondakarnoje penije en part encara per desxifrar, demestvennoje penije , putevoje penije , el de Kíev i els anomenats búlgar i grec Al segle XVI nasqué una…
òpera
Música
Nom que es dona a una representació teatral amb música en què la part musical predomina per damunt del text, fins a constituir la totalitat de l’espectacle, en alguns casos, o una part molt important.
Un fet determinant de l’òpera com a espectacle és, amb poquíssimes excepcions, el seu contingut profà, i no pas religiós altrament, el gènere rebria un altre nom oratori, passió i, malgrat les similituds, el seu esperit i la seva mentalitat no serien els mateixos Hi ha nombroses varietats d’òpera, des de la qualificada com a seriosa, fins a l’ opera buffa italiana des de la completament cantada fins a la que empra la fórmula mixta de cant i parla, sigui l’ opéra-comique , a França, el singspiel alemany, el masque anglès o, a Espanya, la sarsuela Del llenguatge comú de l’òpera en nasqué, al…