Resultats de la cerca

El rasgueado o batut de les cordes s’efectua amb el polze o amb la punta dels dits de la mà que l’instrumentista utilitzi per a pulsar les cordes generalment, la dreta Aspecte important de la tècnica de la guitarra des del segle XVI, aparegué àmpliament explicat en els tractats dels segles XVII i XVIII, entre els quals destaquen Instrucción de música sobre la guitarra española Saragossa, 1674, de Gaspar Sanz, i Resumen de acompañar la parte con la guitarra Anvers, 1714, de Santiago de Murcia Durant el segle XVII s’usà una notació per al batut en la guitarra de cinc ordres, representat per…

Ornament característic dels instruments de teclat i de corda pinçada -especialment de l’arpa, d’on deriva el seu nom-, s’indica generalment amb una línia ondulada vertical a l’esquerra de l’acord, on, a més, s’explicita el sentit ascendent o descendent La velocitat d’execució varia segons el tempo i el caràcter del passatge Normalment s’ha de fer coincidir la primera nota de l’ornament amb el moment en què comença l’acord En els instruments de corda, a més, s’anomena arpegiat la manera de tocar un acord fent rebotar l’arc passant d’una corda a l’altra a cada rebot

Staccato és el participi del verb italià staccare 'separar', ’destacar', i la seva forma catalana equivalent és ’picat' En la partitura pot estar indicada per la paraula staccato o alguna abreviatura, com stacc , o bé per un punt o un petit traç vertical situat a sobre o a sota de cadascuna de les notes afectades No es pot dir amb total certesa si, en aquest cas, els punts o les ratlletes són equivalents o representen gradacions en la intensitat de l' staccato Cal comparar manuscrits i edicions originals per a poder treure’n conclusions, que potser poden variar d’un compositor a un altre, i…

S’anomena portato o louré el cop d’arc en què les notes són tocades en una sola arcada, però amb la interrupció suficient entre una nota i la següent per a distingir-se del legato sense arribar a l' staccato Es representa amb punts o ratlles sobre cadascuna de les notes unides per una lligadura En la part de violí solista dels compassos 129-130 i en les de primers i segons violins dels compassos 133 i 134 del Finale del Concert núm 1 per a violí i orquestra de M Bruch, es poden veure ambdues formes de notació

És una indicació principalment instrumental, i, en el cas dels instruments d’arc que és per als quals té més sentit, implica un canvi d’arc entre nota i nota En instruments de vent s’assoleix amb una respiració per a cada nota, i en els de tecla, deixant un mínim espai de temps entre l’alliberament d’una tecla i la pulsació de la següent S’ha de diferenciar clarament d’altres formes d’execució que demanen una articulació més marcada, com ara l’ staccato

També s’aplica a la disposició relativa entre el cordam i els martinets d’alguns instruments cordòfons amb teclat Els objectius de l’harmonització són diversos i de gran compromís, perquè la qualitat sonora de l’instrument en dependrà molt directament El procés afecta l’equilibri sonor dels tubs de l’orgue dins del seu propi joc, i de cada joc respecte als altres, així com l’adaptació acústica de l’instrument al lloc on restarà installat En els instruments de corda, les variables que intervenen en l’harmonització són el punt de percussió o pinçament de la corda i la proporció entre el pes de…

L’afinació és un concepte relacionat amb les preferències musicals d’una cultura La tria d’un conjunt limitat de sons o notes entre la varietat infinita existent constitueix la definició d’un sistema d’afinació Aquestes notes, ordenades de més greu a més aguda, formen una gamma o escala musical Cada sistema d’afinació respon a un criteri estètic lligat a la percepció dels intervals definits pels sons de l’escala És, per tant, quelcom de relatiu i susceptible d’evolució segons les tendències musicals del moment Tradicionalment els intervals consonants sense batements s’han considerat els més…

En fer girar les clavilles clavilla agafant-les pel cap, modifica la tensió de les cordes i permet d’afinar-les Consisteix en un braç de palanca amb un encaix, quadrat o rectangular, per a introduir-hi el cap de la clavilla Sol tenir forma de martellet i també serveix per a repicar les clavilles S’empra especialment per a les cordes metàlliques, ja que tenen una major tensió En la iconografia medieval dels segles XIII i XIV ja apareixen eines d’afinació per a arpes i saltiris