Resultats de la cerca
Es mostren 49 resultats
forma binària

Forma binària amb dues frases
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Música
Forma amb dues parts complementàries.
Forma binària tipus suite amb tres frases © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura És, juntament amb la forma ternària, un dels models formals més importants de la música i fou molt utilitzada en els moviments de dansa de la suite barroca Les dues parts d’una forma binària, que s’acostumen a representar per || A || A’ || o per || A || B ||, es caracteritzen per una complementarietat harmonicotonal, un parallelisme temàtic, una clara delimitació cadencial final i una relativa equivalència quant a dimensions ex 2 La repetició de cadascuna de les parts subratlla el seu caràcter bipartit D’altra…
semicadència
Música
Cadència no tònica que conclou sobre la dominant.
La semicadència no és tant una cadència incompleta com suggereix el seu nom com un repòs o parada sobre la dominant Aquesta dominant es presenta la majoria de vegades en posició mètrica forta i en estat fonamental eventualment amb una 6a i una 4a com a notes estranyes que resolen sobre la mateixa dominant i pot estar precedida pel I, el IV, el V/V o el VI en el cas de la cadència frígia La semicadència, en consonància amb el caràcter no conclusiu, acostuma a situar-se al final de la primera unitat formal d’un període vegeu l’exemple 2 de frase o d’una forma binària vegeu exemples 2 i 3 de…
juxtaposició
Música
Connexió formal que es produeix quan dues unitats formals (frases, seccions, moviments, etc.) es juxtaposen.
Aquesta connexió formal, que s’oposa a les connexions formals denominades encadenament i encavalcament , s’esdevé quan el compositor vol accentuar l’articulació formal entre dues parts, per exemple, entre les dues parts d’una forma binària vegeu l’ex 2 de forma binària , entre la primera i la segona part d’una forma ternària vegeu l’ex 1 de forma ternària o entre l’exposició i el desenvolupament d’una forma sonata Així mateix, la juxtaposició és un fenomen freqüent entre les parts que componen les formes enumeratives, com ara la cançó estròfica, les variacions o en el rondó D’altra banda, la…
període
Música
Model formal compost per dues parts complementàries.
Habitualment les dues parts, anomenades antecedent i consegüent antecedent/consegüent , presenten un equilibri harmònic ja que la primera queda oberta sobre el V mentre que la segona conclou sobre el I, una simetria mètrica totes dues acostumen a tenir les mateixes dimensions i un parallelisme temàtic totes dues utilitzen el mateix material temàtic Quan es donen aquestes característiques es parla de període ’parallel’ o ’regular’ vegeu l’exemple 2 de frase Aquest model fou freqüent en les frases clàssiques de vuit compassos vegeu l’exemple anterior, tot i que també es pot trobar en unitats…
repetició
Música
Represa d’un fragment musical, sigui d’una figura, d’un compàs, d’una frase, d’una secció o de la peça sencera.
La repetició és un dels recursos musicals més bàsics i és consubstancial a molts dels seus elements i models formals forma De fet, alguns fenòmens, com la seqüència o la imitació, comporten un grau de repetició mínim, i d’altres, com la reexposició o la recapitulació, són repeticions d’elements anteriors Així mateix, gràcies a la repetició, una figura musical s’eleva a la categoria de motiu La repetició, que pot estar indicada a la partitura amb diferents expressions prima volta , da capo , rèplica, etc o amb signes de repetició com la barra de repetició o el signe d' abreviació , és…
tempus
Música
En la notació mensural medieval, nom donat a la relació entre la brevis i la semibrevis.
Quan aquesta relació era ternària, és a dir, quan el valor d’una brevis era el mateix que el de tres semibrevis , el tempus s’anomenava perfectum quan era binària rebia el nom d' imperfectum Als segles XIII i XIV, el terme tempus s’emprà també per a denominar pràcticament el mateix que, als segles XV i XVI, designà el terme tactus la unitat de temps o pulsació bàsica d’una obra, representada primer per una brevis i després per una semibrevis
Mateu Soler i Ramos
Música
Fagotista català.
Desenvolupà la seva carrera professional a Madrid, on primer fou fagotista al monestir de Las Descalzas Reales i després, músic militar de Carles III Entre els anys 1780 i 1799 exercí a la capella reial Se’n conserva una única composició, Sonata de fagotto , que precisament li serví de peça d’examen per a l’ingrés a la capella Es tracta d’una obra escrita en un estil gairebé clàssic en la qual el primer temps adopta la forma de sonata bitemàtica, l' andantino la de sonata binària, i acaba en un rondó final on s’intercala una secció en minore
forma lied
Música
Expressió encunyada pel musicòleg alemany del segle XIX A. B. Marx amb la qual designà algunes formes de dimensions petites o mitjanes i contingut unitari.
Marx distingí la formlied o liedsatz de dues parts forma binària i la de tres parts forma ternària , formes que es poden combinar entre elles per a assolir models més complexos com ara el minuet-trio-minuet Les aplicacions d’aquest terme, que ha caigut en desús fora de les fronteres de parla alemanya, no són unànimes, tot i que s’utilitza preferentment per a peces simples de caràcter líric D’altra banda i malgrat la presència de la paraula lied 'cançó’ en alemany en l’expressió, ni tots els lieder tenen forma lied ni totes les formes lied -de fet, el terme s’aplica preferentment al…
jig
Música
Nom amb què són conegudes diferents danses populars a Escòcia, Irlanda i Anglaterra a partir del segle XVI.
De caràcter mogut i vigorós, el seu nom sembla derivar del francès giguer saltar, jugar giga Entre els diferents tipus de jig es troben danses per a un sol ballarí, formes populars de dansa saltada estretament lligades a la hornpipe o formes aristocràtiques sobretot a la cort d’Elisabet I Una forma de jig especialment interessant, desenvolupada al final del segle XVI, és l’anomenada farse-jig jigg A l’inici del segle XVII, en colleccions angleses de música instrumental apareixen jigs com a peces independents en forma binària, com a temes amb variacions o bé formant part de la suite Entre…
tactus
Música
En la música dels segles XV i XVI, terme equivalent a l’actual pulsació1, tant en el sentit d’unitat de temps com en el de gest propi del director o, més en general, del músic per a marcar aquesta unitat -el mateix terme tactus, literalment ’tacte', ja ho suggereix-.
A diferència, però, de la pulsació actual -unitat de temps relativa, estretament lligada al tempo i al caràcter de cada peça-, el tactus era una unitat de temps relativament fixa, d’entre 1/60 i 1/70 minuts Alguns estudiosos i teòrics han volgut veure en aquesta equivalència una certa relació entre tactus i ritme cardíac Fos com fos, aquesta relativa fixació del tactus implicà l’existència, durant el Renaixement, d’una mena de tempo ’usual', uniforme i constant en tota la música, amb possibles però molt lleugeres desviacions En la partitura, la nota que normalment representava el tactus era…