Resultats de la cerca

Exemples 1 i 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XII, el terme llatí discantus , format a partir de la paraula diaphonia diafonia , designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus , a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari ex 1 En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota o melisma contra melisma, mentre que el…

Presumiblement derivava del jig , una dansa popular britànica i irlandesa Al final del segle XVII se n’establiren dos models la gigue francesa i la giga italiana La primera, amb frases irregulars en 6/4, 3/8 o 6/8 i tempo moderat o ràpid, es caracteritzà per una textura imitativa, sovint amb inversió del motiu inicial a la segona secció, i l’ús de síncopes, hemiòlies i ritmes creuats Formà part del repertori habitual per a llaüt i clavicèmbal E i D Gaultier, JC de Chambonnières, JH d’Anglebert En la música escènica JB Lully la relacionà amb el canario en utilitzar l’anacrusi que…

Es caracteritza per la utilització de textos poètics d’elevat nivell literari i per un tractament musical semblant al de la música de cambra De tota manera, a l’origen estigué vinculat a la imitació dels models populars de cançó, i aquests eren sempre un punt de referència i d’inspiració tant pel que fa al text com a la música

Denominat també contrapunt escolàstic i contrappunto osservato , es caracteritza per ser un contrapunt modal que té l’interval com a categoria harmònica bàsica i pel fet d’estar fonamentat en un cantus firmus També li és propi un control estricte de la dissonància, de la falsa relació i dels enllaços melòdics Aquest estil s’identifica amb les espècies de Fux , que pretenen codificar la pràctica contrapuntística de Palestrina

Derivada del mambo , el seu ritme sincopat es caracteritza per la intercalació de tres corxeres, de les quals sorgeix el mot onomatopeic que li dona nom Els passos del ball són lleugers, com lliscant, amb un sacseig de maluc proper al de la rumba El ball es feu popular ben aviat als Estats Units i a Europa, i esdevingué fins i tot habitual en concursos i exhibicions de balls de saló

La seva extensió comprèn de la nota més greu de l’instrument a la que sona en tenir tots els forats oberts A partir d’aquí el clarinet empra l’harmònic 3 d’aquests sons per a produir-ne la dotzena superior en el registre mitjà i els harmònics 5, 7 i 9 en el registre agut El so del registre chalumeau es caracteritza pel predomini d’harmònics senars que li confereixen un timbre característic

Estil específic de l’òpera, es caracteritza per la utilització, en la veu humana, d’exclamacions, pauses llargues i melodies arpegiades, generalment formant part d’un recitatiu acompanyat Des del punt de vista instrumental és habitual, sobretot, el trèmolo dels instruments d’arc doblats pels instruments de vent Es troben escenes d' ombra en òperes com L’Orfeo de C Monteverdi, Orfeo i Eurídice de CW Gluck i Don Giovanni de WA Mozart

Presumptament derivà d’una dansa popular provençal, tot prenent el seu nom de l’instrument membranòfon homònim tamborí amb el qual s’acompanyava juntament amb el galoubet flabiol La dansa estilitzada es caracteritza per una textura que emula la de la parella instrumental esmentada, amb un baix ostinato d’una sola nota usualment la tònica i una animada melodia a la part superior En foren famosos els exemples en òperes i ballets de JPh Rameau

Es caracteritza melòdicament per la improvisació vocal, estructurada en estrofes de quatre o cinc versos octosíllabs sobre un senzill esquema harmònic Es pot catalogar dintre del flamenc com a pertanyent al cante chico , tot i que hi ha autors que la situen dins d’un gènere intermedi entre aquest i el cante hondo Es troben malaguenyes estilitzades en les obres d’I Albéniz Iberia , M Ravel Rhapsodie espagnole i E Chabrier España

A partir del segle XIII aquest terme d’origen grec caigué en desús, tot i que fins al final de l’Edat Mitjana podia funcionar com a sinònim de discant, probable traducció llatina del terme grec, o de contrapunctus , és a dir, de polifonia en general De fet, Jehan des Murs ~1320 encara anomenà diafonia basilica en grec basis , ’base', ’fonament' l' organum duplum , que es caracteritzà pel seu tenor amb valors llargament mantinguts