Resultats de la cerca

En el seu sentit més ampli consisteix en una sèrie de peces vocals profanes, especialment madrigals madrigal , unides per un argument més o menys ben definit El primer teòric que definí i utilitzà el terme fou el musicòleg Alfred Einstein al principi del segle XX L’exemple més famós del gènere apareix en L’Amfiparnaso 1597 d’O Vecchi El compositor la subtitulà comedia harmonica , tot i que en el pròleg de la partitura la definí com a comedia musicale Es tracta d’una obra formada per un pròleg i tres actes per a cinc veus sobre un text dialogat, però sense individualització musical dels…

Als EUA, el mot comèdia musical s’utilitzava per a diferenciar-la de les operetes francesa, vienesa i anglesa A més, era freqüent distingir entre comèdia musical i opereta americana, atenent a les característiques de la música i l’argument Des del 1945, però, s’imposà el mot "musical" com a denominació genèrica, coincidint amb la proliferació d’obres amb arguments més seriosos i cada cop més allunyats del concepte estricte de comèdia Són molts els països que al llarg del segle XX han desenvolupat fórmules populars de teatre musical a partir d’antecedents diversos és habitual referir-s’hi amb…

Inicià els seus estudis de cant el 1914 al Conservatori de Madrid, i després els continuà al de Milà Debutà al Teatro Real el 1916 amb Els pescadors de perles de Bizet i després ho feu a Milà amb Cavalleria rusticana Inicià una important carrera operística, que portà a terme en teatres espanyols i italians, fins que el 1925 aparegué al Teatre Tívoli de Barcelona amb la comèdia lírica de Lambert Por una mujer Poc després, especialitzat en el gènere líric espanyol sarsuela i comèdia, formà part de la Compañía Lírica Nacional, amb la qual actuà arreu de l’Estat…

Considerada la musa de la comèdia i la poesia lleugera, se la representa coronada d’heura i amb una màscara còmica a la mà dreta

Vida Després d’iniciar els estudis musicals a la seva ciutat natal, el 1577 es desplaçà a Brescia, i l’any següent, a Bèrgam Fou mestre de capella de la catedral de Salò des del 1581 i de la de Mòdena a partir del 1584 Dos anys més tard passà a ocupar el mateix càrrec a la de Reggio de l’Emília Fou nomenat canonge de la catedral de Correggio el 1591, abans de retornar definitivament a Mòdena com a mestre de capella el 1593 Sense abandonar les seves responsabilitats en aquesta darrera catedral, l’any 1598 ocupà el lloc de mestre de capella de la cort del duc Cesare d’Este a la mateixa ciutat…

Destacà en la composició de tonadillas escénicas , sobretot en les etapes inicials i d’apogeu del gènere Compongué també nombroses sarsueles, música de comèdia i sainets Algunes d’aquestes obres tingueren textos de Ramón de la Cruz A l’arxiu arquebisbal de Lima Perú s’han conservat parts d’una missa seva a quatre veus i orquestra datada el 1777

Tingué una formació germànica, i estudià a Leipzig amb EF Richter i C Reinecke El 1874 retornà a Oslo, on abans havia tocat i dirigit en diverses orquestres de teatre Fou nomenat director de la Societat Musical d’Oslo Compongué poemes simfònics, com Alfedans 'La dansa dels elfs' i Åsgårdsreien 'Perfils de muntanyes', òperes com Marks Stig , Stallo i Lajla , obres de cambra, un oratori, una comèdia lírica i algunes cantates

Funcionari del Vaticà, només és recordat pel text de l’òpera de Gioacchino Rossini El barber de Sevilla 1816, basat en la comèdia homònima de Beaumarchais Per a distingir-la de l’òpera de Giovanni Paisiello fou intitulada en un principi Almaviva, ossia L’inutile precauzione La resta de la curta producció de Sterbini -inclosa una anterior collaboració amb Rossini, Torvaldo e Dorliska -, influïda per les idees de Pietro Metastasio, és d’escàs interès

Fill de la pianista Júlia Obradors, estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, amb Lluís Millet i amb Joan Lamote de Grignon Fou director de l’Orquestra del Liceu, de l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona i més tard, de l’Orquesta Filarmónica de la Gran Canaria Escriví sarsueles, com Angelus amb text d’Emili Vendrell, La comèdia del diable i unes Canciones clásicas españolas per a cant i piano

Figura de primera línia del Renaixement italià, les allusions a la música són nombroses en la seva producció, especialment en la seva obra cabdal, la Divina Comèdia , en què les referències a l’art musical se situen tant en el pla de la forma com en el del contingut En l’aspecte formal, s’ha remarcat la transposició de diversos procediments compositius que determinen l’arquitectura del poema, sigui en l’estructura estròfica, la distribució de les simetries o la disposició del material narratiu, en el qual s’ha vist una transposició de la polifonia de l’època Pel que fa al…