Resultats de la cerca

Cas particular de ritme contrari , el seu ús fou característic de l’anomenat estil llombard, propi dels músics del nord d’Itàlia d’aproximadament mitjan segle XVIII, especialment els compositors i intèrprets de música per a cordes La seva notació podia incloure l’ús de figures reals, és a dir, que representessin el valor real de cada nota, o, més sovint, l’ús de figures iguals que, per conveni d’interpretació, calia tocar de forma desigual -unes més breus que les altres en la manera descrita- notes inégales

Deixeble de Jaume Rogés, prosseguí la seva formació musical a Itàlia i debutà a Milà, al Teatro Carcano, amb l’òpera Faust Desenvolupà una important carrera internacional i el 1874 tornà a Barcelona, on cantà sovint Hom qualificà la seva interpretació de molt neta i flexible, però amb un volum excessiu de veu Exercí la docència al Conservatori de Madrid, i fou director artístic del Teatro Real Traduí Terra baixa a l’italià

Les notes rítmicament més accentuades, és a dir, aquelles a les que corresponen els valors rítmics més llargs -no pas accentuades en sentit dinàmic, tonal o d’altre tipus-, ocupen una part qualsevol unitat mètrica compàs, temps, divisió, etc mètricament menys accentuada -més lleu, més dèbil- que la que ocupen les notes rítmicament menys accentuades Molt freqüentment implica la presència de síncopes síncope Un cas particular de ritme contrari és l’anomenat ritme llombard

Sovint se l’ha confós amb el també abat Odó de Cluny Fou abat d’un monestir benedictí de la diòcesi d’Arezzo Diversos manuscrits compilats en aquesta regió italiana cap al final del segle X li atribueixen l’autoria d’un tonari i dtractat teòric en forma de pròleg Aquest tractat serví com a model per a la redacció, per part d’un autor anònim d’origen llombard, del cèlebre Dialogus que, erròniament, fou atribuït a Odó d’Arezzo El tonari, d’orientació bàsicament pràctica, utilitza per a marcar les differentiae salmòdiques un tipus de notació alfabètica basada en una única sèrie de…

El 1243 ingressà, contra la voluntat de la seva família, a l’orde de predicadors Deixeble d’Albert Magne a París i a Colònia 1245-48 i 1248-52, inicià després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia 1259-68, al servei de la cúria pontifícia a partir del 1272 ensenyà a Nàpols Morí mentre era en camí per assistir al concili de Lió Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l’Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l’escolàstica És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i teològiques que van…

Vida Era el germà gran dels vuit fills que tingué el matrimoni Alexandre Gluck i Maria Walburga El pare de ChW Gluck treballava a Reichstadt, el 1717, com a guarda forestal de la duquessa de Toscana el 1722 anà a Komotau, on fou nomenat encarregat de les aigües i dels boscos del comte Kinsky i després, cap al 1727, es posà al servei del príncep Lobkowitz ChW Gluck cursà els estudis primaris a l’escola de Reichstadt, on possiblement rebé les primeres lliçons de música cant, violí i violoncel, i sembla que continuà el seu procés d’aprenentatge a l’escola dels jesuïtes de Komotau El fet de no…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts amb mànec Deriva del membre de tessitura soprano o discant de la família de les viole da braccio És difícil, però, determinar en quin moment el violí s’independitzà de la família originària per formar-ne una de pròpia -integrada pel mateix violí soprano, la viola contralt, el violoncel tenor/baríton i alguns tipus de contrabaix baix-, atès que la terminologia de l’instrument fou imprecisa fins molt temps després de l’aparició de l’instrument En els seus primers estadis, el mateix nom s’assignava a…