Resultats de la cerca

Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser blanca, segons que es tracti…

Aquesta peça escurça la llargada màxima de vibració de la corda, i dona com a resultat un instrument de tir més curt i afinació absoluta més aguda Es pot fixar al mànec amb una lligada o amb un cargol especial

El segle XVIII fou l’època de màxima popularitat per a aquest tipus d’orgues se’n construïren models petits que es penjaven al coll, d’altres que s’arrossegaven amb rodes, o bé -en el cas de certs models anglesos- altres de més grans que s’empraren sobretot a l’església

Tot i ser pròpia de la música vocal, també s’utilitza en la música instrumental Es contraposa a les expressions mezza voce i sotto voce

Estudià amb João Älvares Frouvo L’any 1685 ocupà el càrrec de mestre de capella a Santa Maria Magdalena, de Lisboa, i més tard a Nosa Senhora da Conceição Bona part de la seva activitat professional se centrà en l’ensenyament en diverses institucions religioses de Lisboa Publicà els tractats Arte minima, que com semibreve prolaçam tratta en tempo breve, os modos de maxima & longa sciencia da musica Lisboa, 1685

Vida Durant més de vint anys dirigí la Cobla Empordanesa, en la qual tocava el fiscorn Fou professor d’aquest instrument a Figueres i compongué una gran quantitat de sardanes, entre les quals El foc de Castelló , La festa de Santa Màxima i Joguines d’una pastora , així com música de ball i obres corals També escriví misses, motets, rosaris i música coral religiosa Bibliografia Complement bibliogràfic Ripoll i Cornell, Esteve Una vida en solfa Antoni Agramont i Quintana, 1851-1906 , Ajuntament de Castelló d’Empúries, Castelló d’Empúries 1997

S’abreuja amb la lletra efa ww Altres paraules italianes derivades són mezzoforte ww, que significa mig fort, i fortissimo ww, que significa molt fort Alguns compositors utilitzen tres efes, equivalents al terme tutta forza , per a indicar la màxima intensitat possible, la qual sempre està condicionada per les característiques sonores de l’instrument i per la seva potència S’entén que aquestes indicacions tenen validesa fins que no n’apareix una altra que impliqui un nou canvi en la intensitat En les partitures s’usen principalment en forma abreujada

Sorgit probablement entre la població de raça negra del sud dels Estats Units, arribà a la màxima popularitat a la dècada del 1920, com a ball de saló o com a número dansat dins els espectacles de music-hall Atès el seu origen meridional, hi ha qui diu que prengué el nom de la vila de Charleston, a Carolina del Sud D’altres, en canvi, pensen que deriva del títol de la cançó de James P Johnson Charleston inclosa en l’espectacle Runnin’ Wild , 1923, gran èxit comercial de l’època, el ritme de la qual hauria influït decisivament en el gènere

D’una manera més concreta, s’aplica normalment al conjunt de recursos destinats a enriquir una melodia mordent, appoggiatura , trinat, grupetto El Barroc fou l’època de màxima esplendor d’aquests ornaments, i podien ser introduïts lliurement per l’intèrpret, o bé indicats pel compositor mitjançant petites notes i signes Aquestes indicacions no tenen un valor mètric assignat i la seva interpretació, tot i seguir unes pautes, depèn en gran manera del criteri de l’intèrpret S’anomena nota principal aquella sobre la qual es realitza l’ornament, i notes auxiliars les altres que hi…