Resultats de la cerca

La lira d’un piano de cua, que fixa els seus dos o tres pedals, es pot considerar un pedaler, però el terme s’aplica sobretot quan el nombre de pedals és més elevat, com en el cas de l’arpa moderna, que en té set, un per a cada nota de l’escala, i d’alguns models d’instruments de teclat És el cas de molts pianos del segle XIX, que podien tenir quatre o més pedals amb funcions diverses, i dels clavicèmbals que les cases Pleyel, Érard i Gaveau posaren en circulació cap a l’última dècada del segle, atenent els suggeriments de Wanda Landowska, pionera de la recuperació d’aquest…

Derivat del llatí schola 'escola', des de la Baixa Edat Mitjana ha tingut dos significats d’una banda, els escolans del llatí scholaris com a membres d’una escola i, de l’altra, en una accepció més específica, aquells nens que formaven part de l’escola o capella de música, tant als monestirs i esglésies regulars com a les catedrals i d’altres esglésies seculars Els primers documents eclesiàstics occidentals estipulen que, seguint la tradició paulina, les dones no podien formar part de les scholae cantorum o capelles de música Quan es desenvolupà la polifonia i es cantà a més de…

La seva música solia basar-se en la melodia d’alguna basse danse sobre la qual els músics podien improvisar - FRG -

Dotat d’un o de dos teclats, amb el teclat i les cordes propis del clavicèmbal a la part superior, disposava a la part inferior de dos o tres jocs d’orgue generalment de dimensions reduïdes, com ara un bordó de 8', flautat de 4’ i de 2' A Espanya, seguint la tradició dels jocs partits, podien disposar d’un flautat de mà dreta de 8', un bordó de 4', i un baixó o bé un oboè-regalia, com a llengüetes El funcionament de les manxes per a la provisió d’aire anava a càrrec d’un manxaire, o bé del mateix intèrpret gràcies a un pedal que sobresortia a l’altura del peu dret similar a l’…

Tot i que actualment prescriu un tempo més ràpid que l' allegro , fins a la fi del segle XVIII ambdues indicacions podien significar pràcticament el mateix El superlatiu prestissimo indica un tempo encara més ràpid, sovint tant com sigui possible

Simultàniament a la suite de danses vegeu la primera accepció de suite , a mitjan segle XVII aparegué la pràctica de configurar suites reunint extractes d’obres escèniques, especialment de ballets i òperes el cas de JB Lully fou paradigmàtic Danses i àries d’una o diverses obres -en la mateixa tonalitat- eren agrupades i precedides moltes vegades d’una obertura a l’estil francès Durant la segona meitat del segle XIX i al llarg del XX la suite d’extractes ressorgí es tractava d’una selecció de fragments de música incidental, ballet o òpera -realitzada pel mateix autor o per una altra persona-…

Fou un procediment molt utilitzat durant el Renaixement i el Barroc per a realitzar variacions melòdiques, que tant podien ser escrites com improvisades Els exemples més clars d’aquest tipus d’escriptura es poden trobar a Espanya, en les gloses i diferencias segle XVI, i a Anglaterra, en les divisions segles XVII i XVIII

Derivà de l' air de cour francès, del qual adoptà les principals característiques A l’època se’n publicaren reculls que podien incloure versions alternatives per a conjunt vocal Un dels primers reculls apareguts fou el First Book of Songs or Ayres 1597, de John Dowland En sentit més ampli, el terme s’aplicà també a una peça purament instrumental, però de caràcter similar, que podia formar part d’una suite

El terme ha estat utilitzat al llarg de la història per a designar diversos conceptes teòrics i diversos instruments En l’Edat Mitjana les symphoniae eren les consonàncies perfectes de la quarta, quinta i octava Una symphonia podia ser també alguna agrupació de dos o més instruments o de determinats instruments que podien emetre dos o més sons alhora La paraula xifonia, sinònim de viola de roda o organistrum , és una corrupció de symphonia

El nom italià prové del fet que originàriament els martells, en desplaçar-se, podien arribar a tocar només una de les dues o tres cordes de cada nota, provocant-hi una reducció del volum i, alhora, un canvi tímbric, característiques inspirades en els registres del clavicèmbal En el piano modern, però, on aquest tipus de sordina només és present als models de cua, les cordes que continua percudint el martell amb el pedal enfonsat són dues de cada tres a tota la zona aguda