Resultats de la cerca

Aquest recurs s’ha utilitzat des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat amb la intenció d’aprofitar una melodia coneguda per a transmetre un nou text sovint de caràcter oposat a l’original Fins al segle XVII, les obres que contrafeien música profana amb textos sacres 'contrafer a l’espiritual' rebien el nom de contrafactum el participi del verb llatí contrafacere Als segles XVII i XVIII, la contrafacció s’emprà sovint en sentit contrari sagrat-profà o bé en el sentit seriós-burlesc i donà lloc a obres com la paròdia i la burlesque fou un procediment habitual en l' opéra comique i la ballad…

El terme també s’aplica al resultat d’aquest procediment La versió retrogradada d’un fragment, que s’obté llegint la partitura des del final i de dreta a esquerra, ha rebut diferents denominacions, com ara al rovescio , imitació per mirall o cancrizans , aquesta última denominada així a causa de l’associació de la retrogradació amb la marxa d’un cranc El primer exemple de retrogradació és atribuït al rondeaux a tres veus de G de Machaut, de títol prou expressiu, Ma fin est mon commencement A partir de llavors la retrogradació tingué lloc en el context dels gèneres imitatius com…

En alguns casos només hi ha un personatge i aleshores rep el nom de monodrama o dos duodrama El gènere fou moda al segle XVIII, arran de les primeres creacions d’aquest estil Pygmalion , 1775, de Jean-Jacques Rousseau Jirí Antonín Benda també en compongué, i es feu famós amb alguns dels seus duodrames El procediment tingué una forta volada els darrers anys del segle XVIII i els primers del segle XIX, i fou adoptat per diversos compositors com a recurs dramàtic en algunes escenes crucials d’òperes Zaide , de Mozart Fidelio , de Beethoven Der Freischütz , ’El caçador furtiu', d’A von Weber…

Especialment emprat en la cantata profana, també es poden trobar exemples d’aquest procediment recitatiu amb cavata en algunes de les cantates de JS Bach, malgrat que ell no utilitzés mai aquest terme

El cas més habitual és l’increment gradual del nombre d’instruments, que comporta en general una acumulació tímbrica, dinàmica i de textura L’exemple més típic és el Bolero de M Ravel, la forma del qual no s’expandeix mitjançant modulacions i aparicions de diferents temes, objectes posteriorment d’una transformació temàtica , sinó agregant gradualment els diferents instruments de l’orquestra, sense necessitat d’alterar la melodia o l’harmonia i provocant una sensació d’amuntegament És un recurs molt utilitzat en la música popular moderna En el cas de la cançó acumulativa, com ara En Joan…

Fou un procediment molt utilitzat durant el Renaixement i el Barroc per a realitzar variacions melòdiques, que tant podien ser escrites com improvisades Els exemples més clars d’aquest tipus d’escriptura es poden trobar a Espanya, en les gloses i diferencias segle XVI, i a Anglaterra, en les divisions segles XVII i XVIII

La naturalesa i l’aplicació de la improvisació harmolòdica en la música de Coleman resta poc clara Fins on les explicacions d’aquest poden ser enteses, sembla que impliqui el so simultani, en diferents tonalitats, d’una línia melòdica El procediment produeix una mena d’heterofonia De manera general, la teoria fa seus els principis establerts pel free-jazz

En molts casos, els cossos de recanvi formen tot un joc que proporciona llargades diferents de l’instrument per a adaptar-lo a diverses afinacions Aquest procediment s’usà en molts instruments de vent-fusta del Barroc i el Classicisme per a ajustar-los als diferents diapasons de l’època o per a facilitar el transport a tons cromàtics

Tot i que el seu origen podria estar relacionat amb alguna dansa o cançó popular de Bèrgam, aquest procediment, característic també de la xacona i el ground , entre d’altres, fou emprat per la majoria de compositors dels segles XVI i XVII En alguns casos, s’hi associava un discant, tan característic com el baix, si no més, i el qual sovint arribava a suplantar

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de fricció El so es produeix pel moviment circular dels dits humits amb aigua i una substància resinosa, tot resseguint la vora de les copes Si bé aquest és, de fet, un procediment rudimentari en la producció del so, les primeres referències que es coneixen daten del segle XVIII i tracten d’un instrument de percussió format per un conjunt de copes i un parell de petites baquetes recobertes de roba per a percudir-les Com a instrument de fricció tècnicament evolucionat hi ha l’ harmònica de cristall , originàriament coneguda amb el nom d’harmònica