Resultats de la cerca

En el ritu bizantí, cantor que recita, frase per frase, el text dels cants litúrgics de l’ofici, que el cor repeteix amb la melodia pertinent, escandint cada frase Aquesta és una pràctica conservada sobretot als monestirs, i, en certes ocasions, té l’origen en el fet de facilitar el text als cantors, que, per manca de llibres, cantaven de memòria

Fou descobert per Higini Anglès, gràcies al qual se sap que fou mestre de capella de la catedral de la Seu d’Urgell entre el 1677 i el 1691 Succeí a Pau Marquès, i la seva tasca fou continuada per Isidre Serrada, alhora organista i mestre de capella de l’esmentada catedral Es conserven una dotzena d’obres religioses en romanç d’aquest compositor, les quals pertanyen de ple a l’etapa d’afermament del Barroc català del segle XVII

Hi ha qui la identifica completament amb la bandúrria i qui creu que, més aviat, n’és un tipus particular o un instrument molt relacionat

Fou filla d’un arpista amateur , de qui rebé les primeres lliçons de música i amb qui, juntament amb altres membres de la família, realitzà diversos concerts El compositor Edward Elgar, impressionat pel seu talent, la recomanà al violinista August Wilhelmj, amb qui es perfeccionà a Londres Gràcies a una recomanació de J Kubelík continuà els estudis amb O Ševcik, a Praga, ciutat on debutà el 1902 Es presentà a Londres un any després i als EUA el 1905 Feu gires per Austràlia 1907 i l’Índia 1913 i, el 1921, estrenà The Lark Ascending de R Vaughan Williams sota la direcció d’Adrian Boult Feu…

El 1779 ingressà al monestir d’El Escorial guiat del pare Antoni Soler, de qui fou deixeble en l’esmentat cenobi i a qui succeí en el càrrec a la seva mort, el 1783 Jaume Ferrer, conegut amb el nom de Santiago després de la professió dels vots, a més del seu exercici com a organista i mestre de capella s’encarregà també de l’arxiu del monestir El seu llegat compositiu abraça unes 200 obres, totes de caràcter religiós, la major part de les quals són litúrgiques

Després de servir al duc d’Oldenburg, marxà a Londres i a París, on visqué del 1847 al 1870 Fou reconegut com a bon clarinetista i, alhora, com a brillant pianista La seva obra compositiva és extensa, tot i que la major part és formada per transcripcions, variacions, fantasies i arranjaments operístics Entre el 1870 i el 1880 visqué a Londres, on també obtingué el reconeixement que s’havia guanyat a París amb els seus concerts als salons privats

Hi ha qui, per a referir-s’hi, empra el nom de l’instrument en plural, com ara família de les flautes de bec, i qui ho fa en singular, per exemple família del clarinet Per a anomenar un instrument concret de la família, se sol afegir al nom familiar el de la tessitura concreta que li és pròpia saxòfon soprano, saxòfon tenor, saxòfon baríton De vegades, però, alguns membres de la família tenen nom propi i així, per exemple, s’anomena viola el que, de fet, és un violí contralt, o flautí una flauta sopranino

Arribà a Colòmbia juntament amb les tropes de Simón Bolívar, de qui fou ajudant de camp Tingué un important paper en la vida musical de Bogotà Era director d’orquestra i, com a tal, desenvolupà una intensa activitat al costat d’E Price, amb qui el 1847 fundà la Sociedad Filarmónica a Bogotà, institució que posseïa una orquestra i una escola de música Amb aquesta darrera Quevedo començà una important tasca pedagògica Participà en la creació de la primera publicació musical colombiana, la "Lira Granadina" El seu fill, Julio Quevedo Arévalo, fou una de les figures més interessants de la…

El llinatge és documentat entre el 1493 i el 1569 i els seus membres consten entre els primers que desenvoluparen aquesta tasca en terres de Castella la Nova, Castella la Vella i Extremadura Hereus de l’orgue gòtic, començaren a descompondre’l per tal de poder individualitzar jocs que formen blocs més o menys compactes, brillants o densos Tot i que el nom pot correspondre a diversos artesans del mateix nom, el primer de qui es té notícia fou un Cristóbal Cortejo, datat entre el 1493 i el 1553, a qui seguí el seu fill Pedro, o Pedro Pérez, documentat entre el 1558 i el 1569