Resultats de la cerca

L’oïda relativa és la més freqüent de les capacitats musicals, fins i tot en els no-músics, i es dona quan a partir d’un so hom pot afinar o reconèixer-ne un altre per la seva relació intervàllica, sobretot en un context tonal o modal, en què es parteix d’una jerarquia de sons i uns punts de referència Quan es canta una cançó s’utilitza la memòria relativa, que permet recordar les distàncies entre els sons, sense importar-ne l’altura absoluta Una bona formació musical fa que es puguin arribar a memoritzar i reconèixer els intervals i es tingui clara consciència de l’…

És a dir, correspon a un canvi de centre tonal mantenint el sistema de notes Aquest fet, no obstant això, és discutible perquè el mode menor no té exactament les mateixes notes que el mode major en utilitzar el 6è i el 7è graus elevats Probablement, per tant, només els modes del sistema modal medieval eren, des d’aquest punt de vista estricte, relatius, i la relació entre do M i la m, per exemple, no és qualitativament diferent d’altres relacions entre tonalitats veïnes com do M i sol M La modulació a la tonalitat relativa fou una de les més freqüents durant el Barroc

Com a unitat relativa, el decibel dB no té dimensions, ja que és un nombre que prové del quocient entre dues quantitats corresponents a una mateixa magnitud pressió, potència o intensitat acústica En general, una de les quantitats és un valor de referència establert per alguna norma internacional Si s’anomena A la magnitud a mesurar, els decibels corresponents són deu vegades el logaritme decimal d’aquest quocient 10 logA/Aref Quan es parla de decibel de pressió o d’intensitat sonora, el valor de referència és el que correspon al llindar d’audibilitat d’un so pur de 1000 Hz La…

En funció dels intervals entre les notes d’un acord es parla de disposició tancada quan les notes que el constitueixen, excepte el baix, no poden estar més juntes de disposició oberta quan les mateixes notes mitjançant canvis d’octava estan més separades, o de disposició mixta quan una part de l’acord té una disposició tancada, i l’altra part, una disposició oberta ex 1 Exemple 1 © Fototecacat/ Jesús Alises S’entén per disposició tímbrica d’un acord la manera en què aquest està instrumentat, tenint en compte la relació que hi ha entre la collocació de les notes de l’acord quant al registre i…

A diferència, però, de la pulsació actual -unitat de temps relativa, estretament lligada al tempo i al caràcter de cada peça-, el tactus era una unitat de temps relativament fixa, d’entre 1/60 i 1/70 minuts Alguns estudiosos i teòrics han volgut veure en aquesta equivalència una certa relació entre tactus i ritme cardíac Fos com fos, aquesta relativa fixació del tactus implicà l’existència, durant el Renaixement, d’una mena de tempo ’usual', uniforme i constant en tota la música, amb possibles però molt lleugeres desviacions En la partitura, la nota que normalment…

Inicialment es tractava d’una marxa militar Sol tenir una introducció i alguns són constituïts per dues seccions harmònicament contrastants, de tal manera que a una primera en mode major correspon la segona en la tonalitat de la subdominant, i a una primera en mode menor correspon una segona en la tonalitat relativa major De caràcter festiu, ha estat vinculat a desfilades i corridas de braus, on és interpretat per una banda Es balla en parelles, amb passos molt curts, i es poden utilitzar figures extretes del flamenc Apareix en diverses sarsueles

També s’aplica per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Quan s’abandonà la diferenciació entre les dues tipografies de la lletra b, la b rodona - b mollis o b rotundum , origen del signe bbbbbbb- i la b quadrada - b durum o b quadratum origen del signe n - que representaven respectivament el sibbbbbbb i el si n , als països germànics es continuà anomenant amb la lletra B el sibbbbbbb i s’adoptà la H potser per la seva relativa semblança al signe del becaire per al si n

Tot i que sovint s’empri com a sinònim de tessitura , el terme extensió fa referència a la quantitat de notes possibles més que no pas a la seva qualitat, la seva posició relativa en el total de notes audibles Així, es diu que el piano té més extensió que la flauta, o que el violí i la viola tenen la mateixa extensió, però, en canvi, que la tessitura de la viola és més greu que la del violí També hi ha qui el fa servir com a sinònim d' àmbit L’extensió s’indica amb l’interval -generalment mesurat en octaves- que formen les seves notes extremes

Sovint se l’ha confós amb el també abat Odó de Cluny Fou abat d’un monestir benedictí de la diòcesi d’Arezzo Diversos manuscrits compilats en aquesta regió italiana cap al final del segle X li atribueixen l’autoria d’un tonari i dtractat teòric en forma de pròleg Aquest tractat serví com a model per a la redacció, per part d’un autor anònim d’origen llombard, del cèlebre Dialogus que, erròniament, fou atribuït a Odó d’Arezzo El tonari, d’orientació bàsicament pràctica, utilitza per a marcar les differentiae salmòdiques un tipus de notació alfabètica basada en una única sèrie de lletres de la…

La intensitat de l’ona transmesa depèn de les propietats del nou medi Si l’ona inicial és monocromàtica d’una sola freqüència i el medi inicial de propagació és unidimensional amb una dimensió -llargària- molt més important que les altres dues, com és el cas de les cordes i les columnes d’aire dels instruments musicals, la intensitat de la transmissió es pot caracteritzar quantitativament per un coeficient de transmissió que expressa la raó d’amplituds i la fase relativa entre l’ona transmesa i l’ona incident Per a cada freqüència, aquest coeficient pot tenir un valor diferent La…