Resultats de la cerca

És, juntament amb la forma binària, un dels models formals més fonamentals de la música i fou molt emprada en algunes danses del Barroc i del Classicisme, com també en la gran majoria de les peces de caràcter romàntic Les tres parts d’una forma ternària, que s’acostumen a representar per A B A o A B A’, es caracteritzen per mantenir entre A i B una relació de contrast, i entre A i A o A i A’ una relació d’identitat que no exclou la possibilitat de variants Exemple 2 - FJ Haydn Sonata núm 35 , III Finale compassos 1-25 © Fototecacat/ Jesús Alises La forma ternària pot servir, tot i que…

La paraula chacona aparegué inicialment en la tornada d’una cançó ballable del final del XVI, originària d’Amèrica Molt popular a Espanya, aquesta cançó, de caràcter desimbolt, es caracteritzà per una mètrica ternària i mode major i per estar basada en la successió harmònica I-V-VI-V o I-V-VI-III-IV-V Aquesta fórmula harmònica derivà en diferents dissenys de baix, a partir dels quals s’elaboraren les variacions A banda de basar-se en un obstinat, la xacona comparteix una sèrie de característiques amb la passacaglia , com ara la mètrica, un tempo moderat i l’accent mètric sobre el segon temps…

Aquesta connexió formal, que s’oposa a les connexions formals denominades encadenament i encavalcament , s’esdevé quan el compositor vol accentuar l’articulació formal entre dues parts, per exemple, entre les dues parts d’una forma binària vegeu l’ex 2 de forma binària , entre la primera i la segona part d’una forma ternària vegeu l’ex 1 de forma ternària o entre l’exposició i el desenvolupament d’una forma sonata Així mateix, la juxtaposició és un fenomen freqüent entre les parts que componen les formes enumeratives, com ara la cançó estròfica, les variacions o en el rondó D’altra banda, la…

Així, es parla de la secció conclusiva d’un tema o de la secció de desenvolupament d’una forma sonata Des d’una concepció ternària de la fuga, també s’ha dividit aquesta forma en diferents seccions primera, segona i tercera secció respectivament

La seva forma més antiga és irregular, i és determinada pel text Posteriorment assolí una estructura simètrica, de dos períodes de quatre compassos cadascun Durant el segle XIX adquirí força popularitat, desenvolupant-se una versió estilitzada en forma ternària, amb una part central contrastant en tempo lent Fou conreada per autors com ara F Chopin o M Glinka

La retransició està associada, principalment, a l’última part de la secció de desenvolupament de la forma sonata WA Mozart Quartet amb piano , KV 478, I Allegro, compàs 133 i següents, tot i que també pot trobar-se en la forma ternària vegeu exemple 4, compassos 20-21, de forma ternària Aquests passatges acostumen a finalitzar amb un estancament sobre la dominant del to principal J Haydn Sonata per a piano en si♭ M, Hob XVI 41, I Allegro, compàs 91 i següents i, en ocasions, poden reduir-se a aquest estancament Mozart Sonata per a piano en si♭ M, KV 333, I Allegro, compàs 87 i següents…

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i al principi del XIX, es pot donar, entre d’altres, en unes variacions L van Beethoven, Sis variacions , WoO 70, var 4, o en la part central d’una forma ternària J Haydn, Sonata per a piano , Hob XVI32, minuet Tanmateix, un canvi cap a una tonalitat menor no sempre és acompanyat del terme minore Beethoven, 15 Variacions , opus 35, var VI

Constitueix la cinquena part o secció de l’Ordinari de la missa El text consisteix en tres invocacions breus que comencen sempre per les paraules Agnusdei ‘Anyell de Déu’ Musicalment no té cap forma concreta, per bé que en general sol respectar l’estructura ternària i repetitiva del text Sembla que fou introduït en el ritu llatí durant el segle VII pel papa Sergi I 687-701 Juntament amb el credo és un dels cants de la missa llatina d’introducció més moderna

Quan aquesta relació era ternària, és a dir, quan el valor d’una brevis era el mateix que el de tres semibrevis , el tempus s’anomenava perfectum quan era binària rebia el nom d' imperfectum Als segles XIII i XIV, el terme tempus s’emprà també per a denominar pràcticament el mateix que, als segles XV i XVI, designà el terme tactus la unitat de temps o pulsació bàsica d’una obra, representada primer per una brevis i després per una semibrevis

Quan la repetició s’acaba al mot fine , sovint s’utilitza l’expressió da capo al fine , i quan es repeteix fins al signe s’indica da capo al segno o, fins i tot, da capo al segno e poi la coda És molt freqüent l’aparició d’un da capo en composicions de forma ternària reexpositiva ABA, com ara els tercers moviments de simfonies, sonates i quartets generalment formats per minuet-trio-minuet da capo , o el tipus d’ària que precisament s’anomena aria da capo Exemple 1/ Exemple 2 © Fototecacat/ Jesús Alises