Resultats de la cerca

També es refereix a una forma musical basada en l’aplicació continuada d’aquest principi Atès que el desplegament de la forma musical manté un equilibri entre unitat i varietat, entre recurrència i novetat, la variació és un principi compositiu essencial de la música i engloba des dels petits canvis en una repetició fins a la producció, per derivació, d’un nou material La presència, en diferents graus, de la variació en els models formals més elementals com el període, la sentence , la forma binària i la ternària documenta el caràcter fonamental d’aquest procediment…

Fou l’organista calvinista holandès Jan Pieterszoon Sweelinck 1562 - 1621 qui, adaptant les variacions per a teclat dels virginalistes anglesos a les melodies corals protestants, creà aquest gènere Cadascuna de les seves sèries presenta usualment quatre variacions, de dues a quatre veus El coral és tractat com a cantus firmus i presentat en notes llargues, de vegades lleugerament ornamentades, al llarg d’una sèrie d’episodis en els quals varia la textura i el nombre de veus, connectades mitjançant passatges de transició H Scheidemann i S Scheidt, deixebles i principals successors de Sweelinck…

S’imposà a partir del Classicisme i continuà essent molt popular durant el Romanticisme Tant el tema com les seves variacions acostumaven a tenir forma binària, és a dir, en dues seccions separades per una barra de repetició tal com es feia en l' aria variata Era tradició també numerar cadascuna de les variacions i presentar-les com a unitats tancades -a diferència d’altres formes de variació com el double o la xacona-, tot i ser peces dependents les unes de les altres i haver de ser interpretades sense interrupció en l’ordre establert Sovint -especialment en el Romanticisme-,…

D’aquesta manera, la densitat de notes de la variació resulta, molt aproximadament, el doble d’aquí el nom o el triple que la del tema Curiosament, JS Bach, que inclou aquesta mena de variació en algunes de les seves suites Partita núm 1 per a violí sol, Suites angleses , núm 1 i 6, etc, no la utilitzà en absolut en les Suites franceses

Es desconeix el lloc del seu naixement, encara que diverses versions el situen a Alemanya, Eslavònia o Itàlia Els fonaments de la música i el coneixement de l’arpa foren les beceroles musicals de la seva formació A París perfeccionà l’educació musical i estudià composició La seva primera opéra comique fou Julie 1772, de la qual Mozart utilizà l' air "Lison dormait dans un bocage" com a base temàtica de la variació K264 Aquest no fou l’únic cas en què un air de Dezède s’utilitzà com a base d’una variació La seva producció musical està constituïda majoritàriament per…

Com a unitat relativa, el decibel dB no té dimensions, ja que és un nombre que prové del quocient entre dues quantitats corresponents a una mateixa magnitud pressió, potència o intensitat acústica En general, una de les quantitats és un valor de referència establert per alguna norma internacional Si s’anomena A la magnitud a mesurar, els decibels corresponents són deu vegades el logaritme decimal d’aquest quocient 10 logA/Aref Quan es parla de decibel de pressió o d’intensitat sonora, el valor de referència és el que correspon al llindar d’audibilitat d’un so pur de…

Comparteix amb el tema el fet de ser completa des d’un punt de vista formal i clarament definida rítmicament i melòdicament A diferència d’aquest, però, la tonada no implica necessàriament l’ús de la variació ni del desenvolupament

Encara que el terme no impliqui diferències formals amb la fuga Kleine Fuge de l' Àlbum de la joventut de R Schumann, en ocasions pot haver-hi diferències importants de construcció, com a la fughetta variació 10 de les Variacions Goldberg , de JS Bach, que té una inusual estructura bipartida i, en canvi, no té els típics episodis que separen les entrades del tema

Les primeres referències existents sobre el vibrato segle XVII el presenten com un ornament l’ús del qual es restringeix a determinades situacions Molt aviat, però, una manifestació més subtil d’aquest vibrato s’incorporà al so habitual dels instruments d’arc F Geminiani així ho reflecteix en el seu tractat The Art of Playing on the Violin , 1751 Al segle XIX, aquest fet tingué gairebé la consideració de norma Això no obstant, al llarg de la història també hi ha hagut importants detractors d’aquesta pràctica, com L Mozart o L Spohr, que en defensaven el concepte originari d’ornament…

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX, es pot trobar, entre d’altres, en unes variacions WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Allegro 4a variació o en la secció central d’una forma tripartida L van Beethoven Simfonia núm 3 , opus 55, II compàs 69 Tanmateix, un canvi cap al major no sempre va acompanyat del terme maggiore WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Minuetto in Canone