Resultats de la cerca

En la majoria de les notacions neumàtiques occidentals s’indicava per mitjà d’un traç vertical de la ploma, lleugerament inclinat d’esquerra a dreta, que finalitzava de vegades en un petit episema traçat a la part superior La virga acostumava a representar una nota d’alçada més alta que les immediatament anterior i posterior En la grafia més simple d’aquest signe es reconeix fàcilment l’accent agut dels antics gramàtics Pel que fa a l’episema, no sempre és fàcil distingir si la virga acaba mitjançant un traç voluntari o no

Sol anar acompanyat d’un altre neuma i la forma d’interpretar-se no és clara L' oriscus constitueix l’element central del salicus i del pressus si s’afegeix abans d’una virga dona lloc al podatus quassus , i si s’afegeix després, a la virga strata

Aquestes acostumen a procedir per graus conjunts, si bé les dues primeres poden estar separades per una distància de 3a o superior Les grafies mitjançant les quals es representa són diverses, i la més comuna és la que consta de dos punctum seguits d’una virga també s’indica mitjançant un punctum o una virga precedida o seguida d’un podatus Bibliografia Complement bibliogràfic Moll i Roqueta, Jaume Un scandicus de significación melódica en la notación visigótico-mozárabe

Per regla general apareix escrit unit a la nota següent, que acostuma a ser una virga en posició ascendent La seva interpretació ha estat molt debatuda, i encara no és clara

El signe és format per la unió de tres accents agut, greu, agut La seva representació més habitual és per mitjà d’una clivis longa o no el traçat descendent de la qual forma un angle agut amb el tercer element, una virga que de vegades apareix desunida del traçat de la clivis

El signe per mitjà del qual es representa el primer inclou tres elements virga , oriscus i punctum Pel que fa al seu significat melòdic, les dues primeres notes del pressus estan sempre a l’uníson, mentre que l’última és més greu, a distància de 2a o de 3a respecte a l’anterior, que és la que representa l' oriscus en cas de trobar-se a una distància més gran, s’indica mitjançant una ’i’ minúscula o algun altre signe El signe del pressus minor és constituït per dos elements un oriscus i un punctum Apareix sempre en combinació amb altres elements neumàtics

El seu nom prové del fet d’haver estat el valor més llarg en la notació modal, la primera de les notacions rítmiques La seva forma catalana és ’llarga' La seva figura deriva de la virga , un dels dos neumes simples d’una sola nota de la notació quadrada En la notació mensural equival a tres breves , cas en el qual es diu que la longa és perfecta, o a dues breves , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final d’una composició per a indicar el repòs, i també en les veus més greus que sostenen la sonoritat del conjunt G de Machaut fou el primer a…

Principals neumes de la notació de Sankt Gallen © Fototecacat/ Jesús Alises Existeixen diverses hipòtesis sobre el seu origen, a causa de les diferències que s’observen entre les primeres escriptures neumàtiques aquestes coincideixen de manera aproximada amb les diferents ètnies que constituïen les Gàllies a l’època de l’imperi Romà, convertides a l’Alta Edat Mitjana en províncies eclesiàstiques La hipòtesi que actualment està més en voga és la que sosté que els neumes deriven dels accents gramaticals De neumes n’hi ha de senzills i de compostos Els senzills representen una, dues o tres notes…

Deriva d’un accent agut i dos de greus