Resultats de la cerca

Dos grans rius, el Níger i el Volta, han creat al llarg de la costa del golf de Guinea un territori molt fèrtil format per llacunes, que ha fet possible la gran producció agrícola de la zona Els àrabs hi arribaren al segle VIII, i des de mitjan segle XV els portuguesos ocuparen i explotaren les terres de la costa de Guinea A partir del segle XVI i fins al XVIII el tràfic d’esclaus fou la font d’ingressos més important La demanda d’esclaus no era només per part d’Europa sinó també per part de l’imperi turc i dels regnes islàmics de la zona Aquest fet produí estralls…

La zona es configura com la frontera cultural entre l' Àfrica musulmana i l' Àfrica negra , i es pot identificar amb els llocs on arribaven les rutes de les caravanes que travessaven el desert del Sàhara En concret, s’estén per estats com el Senegal, Gàmbia, el sud de Mali, Burkina Faso i, parallelament a l’equador, les zones septentrionals de Ghana, Benín i Nigèria En general, les característiques musicals islàmiques de la zona es manifesten en el predomini d’una intervàllica de distàncies petites 2es o fins i tot monotonals sobre la de graus disjunts en una emissió…

Els límits culturals de la zona són determinats pel substrat bantú aparegut al voltant del 3000 aC i que, en diverses zones, anà ocupant el territori en successives etapes des de l’any 300 aC fins al període comprès entre els anys 1000 i el 1100 dC, època en què es produí l’última dispersió bantú Les influències indoasiàtiques al sud i les musulmanes al nord de la costa de l’Índic acabaren de definir la zona Rouget 1960 veié en l’Àfrica central la manifestació prototípica de la música negra africana, i n’enumerà diversos trets bàsics D’una banda, la relació directa i espontània entre la vida…

A l’Àfrica oriental, en el marc d’una forma de vida marcada en general per la dedicació a la ramaderia, es dona la superposició de diferents cultures D’una banda, trobem les autòctones bantús de l’equador cap al sud, nilòtiques al Sudan, semites i cuixítiques en el Corn d’Àfrica i, de l’altra, trobem cultures foranes que han deixat sentir llur influència en diferents moments, com ara la indonèsia, localitzada a Madagascar i a la costa continental propera a l’illa, la cristiana precolonial del Sudan i d’Etiòpia, la jueva falasha a Etiòpia, la islàmica, amb influència sobretot al Corn d’Àfrica…

S’efectua a la zona central de l’arc i s’empra en passatges ràpids Sovint es considera un terme sinònim de spiccato

Normalment s’efectua a la zona superior de l’arc entre la meitat i la punta, però pot realitzar-se també a la resta Dona com a resultat un seguit de notes articulades staccato clarament accentuades com petits sforzandi

A diferència de la música de l’Àfrica negra, la cultura musical de l’Àfrica musulmana ha de ser analitzada en els plans tradicional folklòric i culte, i també religiós i popular originada per l’aculturació urbana i la influència d’altres cultures musicals D’aquests factors es desprèn que la configuració musical de l’Àfrica musulmana actual és fruit de la simbiosi de les cultures berber, àrab s’inclouen les aportacions perses, andalusina, turca i sefardita A tot això cal afegir la influència occidental, sobretot des del segle XIX Marc històric i antropològic L’any 1000 aC, després d’un període…

La seva infantesa a la Rússia meridional li donà ocasió d’entrar en contacte amb la música popular d’aquella zona Rebé les primeres lliçons de música dins l’àmbit familiar i el 1868, quan es traslladà amb els seus pares a Leipzig, ingressà al conservatori d’aquesta ciutat Estudià piano amb I Moscheles, teoria amb H Richter i composició amb C Reinecke El 1874 ingressà a l’Institut Imperial de Senyoretes de l’Aristocràcia a Kharkiv, on fou professor de música, i el 1878 fou nomenat director d’estudis teòrics de la Societat Imperial Russa a la zona de Kharkiv Gràcies a una recomanació de J…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost de tipus llaüt amb mànec Té cinc cordes dobles, actualment de metall, i la caixa de ressonància, de forma bombada, sol estar feta amb l’armadura d’un armadillo, o amb un tros de fusta buidada seguint la seva forma És popular a la zona andina de l’Amèrica del Sud, especialment entre els indis de Bolívia i el Perú, al nord de Xile i al nord de l’Argentina

El nom italià prové del fet que originàriament els martells, en desplaçar-se, podien arribar a tocar només una de les dues o tres cordes de cada nota, provocant-hi una reducció del volum i, alhora, un canvi tímbric, característiques inspirades en els registres del clavicèmbal En el piano modern, però, on aquest tipus de sordina només és present als models de cua, les cordes que continua percudint el martell amb el pedal enfonsat són dues de cada tres a tota la zona aguda