Resultats de la cerca

A les àrees emergides dels marges NW de la conca Catalano-balear també anomenada solc de València i pròximes golf del Lleó, el registre sedimentari neogen es conserva, principalment, en les depressions litorals Esquema sintètic del registre sedimentari neogen a les àrees emergides del domini catalano-valencià Les característiques dels sediments de cada depressió són variables a causa de les particularitats estructurals de cadascuna i també de la influència diferent que reberen de les transgressions i regressions marines, més importants a les zones properes al litoral…

L’estrat i l’estratificació Peça d’un banc de gres gris de l’Oligocè de Montblanc Conca de Barberà vista d’escorç, una mica per sota El gruix de l’estrat, o del dau , segons la terminologia dels picapedrers, fa uns 35 mm A la seva sola hi ha un engruiximent longitudinal, cap avall, que és un «flute cast» amb grans de quars i de lidita que atenyen els 4 mm de diàmetre El conjunt presenta una estratificació graduada ben visible de baix a dalt En el banc, s’hi endevina una laminació planar L’estrat va ser sedimentat per un corrent de terbolesa en un ambient sedimentari lacustre Jordi Vidal Les…

La relació genètica entre les successions cenozoiques dels Pirineus i de la Conca de l’Ebre és molt estreta Les successions que actualment es troben a les unitats allòctones pirinenques enllaçaven inicialment, sovint sense solució de continuïtat, amb les que es troben al S dels mantells més meridionals Tots dos conjunts de successions van formar-se a conseqüència d’un mateix procés general l’edificació de l’Orogen Pirinenc Esquema sintètic de les unitats estratigràfiques del Cretaci superior i el Terciari de la part catalana de la Conca de l’Ebre i de les unitats allòctones pirinenques Noteu…

La Conca o Depressió de l’Ebre és una unitat morfològica i estructural reblerta de sediments terciaris, que actua de conca d’avantpaís respecte dels Pirineus La fotografia recull una vista dels voltants de Castejón de Monegros, al peu de la serra d’Alcubierre, al bell mig dels Monegres, paisatge format per sediments miocens de centre de conca constituïts per argiles guixenques i calcàries lacustres que formen els relleus estructurals tabulars visibles a primer terme Cap al fons, hom veu les planures de terrenys no plegats fins a perdre’s de vista Terres de secà i de conreu extensiu, l’aridesa…

Panoràmica de la vall del Congost i dels cingles de Bertí des del vessant d’enfront del Montseny, després d’una nevada hivernal Ernest Costa Les muntanyes del Moianès i els cingles del Bertí 22, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Les serres del Moianès i els cingles del Bertí formen part de la zona de contacte entre els paisatges submediterranis de la Catalunya humida amb els ambients mediterranis del Vallès El Moianès és un altiplà format per un conjunt de petites serres de forma ondulada i sense grans desnivells, amb cims situats entre els 700 i els 1000 m d’…

Durant l’orogènia alpina, a l’era terciària, es produïren les deformacions que donaren lloc a les serralades més importants de l’actualitat Aquestes deformacions van ser el resultat de la collisió de diverses plaques litosfèriques En el contacte entre les plaques eurasiàtica i africana van formar-se la Serralada Bètica, els Pirineus, els Alps, l’Himàlaia que, amb altres, formen el cinturó orogènic alpino-himalaienc, format simultàniament al tancament de la mar de Tetis i, com a conseqüència de les deformacions a l’interior de les plaques esmentades, també van formar-se altres orògens, menys…

Les conques marines Corba hipsogràfica mundial, que mostra la distribució d’altures i profunditats de la Terra A l’esquerra de la figura, l’histograma horitzontal indica la freqüència de la distribució de les elevacions i de les fondàries en intervals de 1000 metres Biopunt, original de K Jennet Una mica més de les 2/3 parts de la superfície de la Terra són recobertes d’aigua Aquesta proporció no és igual als dos hemisferis a causa de la distribució irregular dels continents, que limiten les conques oceàniques i deixen una proporció més gran de terra a l’hemisferi nord Les tres grans conques…

A la Serralada Costanera catalana, entre les fàcies buntsandstein —que localment podrien haver començat a dipositar-se durant el Permià terminal— i els materials hercinians hi ha, en alguns llocs, uns dipòsits poc potents —no presenten gruixos superiors als 15 m— que, en una primera aproximació, es poden atribuir al Permià superior i, per tant, correlacionar amb la unitat Roja Superior definida als Pirineus Del Priorat cap al S s’incrementa la potència d’aquests materials i els terrenys rojos situats per sota del Buntsandstein superen, al País Valencià, el centenar de metres Aquestes…

Els medis granulars sorres, graves, conglomerats i gresos poc cimentats són els que presenten millors condicions per a emmagatzemar i transmetre aigua Per aquest motiu, la reconstrucció paleogràfica dels medis sedimentaris on ha tingut lloc la sedimentació detrítica, a més de la repartició de les fàcies litològiques, és d’un gran interès hidrogeològic per a conèixer amb aproximació suficient la geometria dels aqüífers, així com la distribució dels paràmetres hidràulics que els caracteritzen Si bé en els dipòsits recents Holocè i Quaternari això és relativament fàcil, mitjançant…

La mar Catalano-balear dins la mar Mediterrània Bloc diagrama de la mar catalano-balear Jordi Sorribas, a partir d’una imatge d’ordinador L’anomenada mar Catalano-balear és la part de la Mediterrània que banya les costes de València, Catalunya i el Rosselló i encercla les Balears Cal dir que, com la majoria de mars compreses en àrees oceàniques o marines més extenses, no té, exceptuant les línies de costa, uns límits clars que la separin de les masses d’aigua adjacents En l’àmbit de la geologia marina són també d’ús comú els noms de conca o depressió de València part de la mar Catalano-balear…