A la Serralada Costanera catalana, entre les fàcies buntsandstein —que localment podrien haver començat a dipositar-se durant el Permià terminal— i els materials hercinians hi ha, en alguns llocs, uns dipòsits poc potents —no presenten gruixos superiors als 15 m— que, en una primera aproximació, es poden atribuir al Permià superior i, per tant, correlacionar amb la unitat Roja Superior definida als Pirineus. Del Priorat cap al S s’incrementa la potència d’aquests materials i els terrenys rojos situats per sota del Buntsandstein superen, al País Valencià, el centenar de metres. Aquestes successions roges no s’han pogut datar encara, però són fàcilment correlacionables amb les de la província de Conca que, gràcies a la troballa de palinoflora, han estat atribuïdes al Permià superior.
Malgrat la seva petita extensió, és interessant d’esmentar algunes de les localitats on es poden observar aquests paquets de bretxes. En el km 31,5 de la carretera de Seva a Viladrau reposen sobre un substrat cambroordovicià rubefactat. Llur gruix oscil·la entre 0,5 i 1,5 m i són formades per còdols angulosos de quars filonià, esquistos i gresos paleozoics. A prop del Tagamanent hi ha dos bons afloraments. A ca l’Agustí afloren, amb un gruix màxim de 7 m, i omplen un solc excavat en corneanes i granits. A la base, els blocs que constitueixen aquestes bretxes arriben a atènyer 0,5 m i llur mida disminueix cap al sostre, on es desenvolupa una crosta calcària de tipus "caliche". Sobre les bretxes hi ha 2 m de lutites arenoses roges. A la mateixa àrea, a can Bellver, sobre un pòrfir granític rubefactat hi ha 10,5 m de bretxes heteromètriques, seguides de 6,5 m de gresos feldspàtics grollers de color roig i 10 m d’una alternança de gresos com els descrits i lutites roges amb nòduls calcaris. Més a l’W, a la carretera d’Olesa de Montserrat a Vacarisses, sota l’estació del tren, les bretxes tenen un gruix d’uns 2 m. Els còdols són angulosos, atenyen fins a 35 cm i presenten un aspecte desordenat. Prop de Terrassa, al Molinot, sobre els esquistos ordovicians rubefactats fins uns 20 m per sota de la discordança, hom pot distingir 2 m de bretxa massissa amb els clastos d’un diàmetre màxim d’uns 5 cm, 0,5 m de gresos de gra fi i, coronant aquests dipòsits, una alternança de bancs de 20 cm de bretxes i gresos. També al Vallès, en una pedrera situada a la riera de Caldes, sobre la granodiorita alterada, reposen 0,5 m de gresos feldspàtics que es poden correlacionar amb tots els nivells descrits, ja que igual que aquests, és recobert per les fàcies buntsandstein. Més al S, al km 488 de la carretera de Reus a Falset afloren 5 m de bretxes amb crostes calcàries seguides per 4,5 m de lutites roges. Als voltants de Bellmunt del Priorat, sota els conglomerats de la base del Buntsandstein, hom pot veure una sèrie que comença amb conglomerats blancs sobre els materials del sòcol, continua amb un conjunt de gresos i lutites roges i, al capdamunt, un paquet de gresos conglomeràtics. La seva potència oscil·la entre 20 i 40 m.
Al País Valencià els terrenys tardihercinians afloren al Desert de les Palmes, a la serra d’Espadà i al SW de Xelva, a la vall del Túria. Bàsicament són formats per alternances de gresos i lutites roges que, al Desert de les Palmes, atenyen uns 200 m de potència. A la serra d’Espadà aquesta successió només té uns 80 m de gruix i, en alguns indrets, a la base afloren nivells de conglomerats. Més al S aquests conglomerats basals esdevenen més potents. A la rambla de Las Alcotas, al SW de Xelva, fan 20 m de gruix i a Talayuelas (Conca), 125 m. En aquests afloraments més meridionals el gruix de l’alternança de llimolites i lutites roges és de l’ordre de 250-300 m. És justament a Talayuelas i Caudete (Conca) on la part basal d’aquesta unitat ha subministrat una palinoflora turingiana (Permià superior). Descriurem detalladament aquests materials conjuntament amb les fàcies buntsandstein d’aquestes mateixes àrees, en la part d’aquesta obra dedicada al Mesozoic.
A més d’aquests materials sedimentaris cal indicar la gran abundància, dins els terrenys hercinians de la Serralada Costanera catalana, de roques plutòniques i filonianes d’edat tardiherciniana. Així, sembla que nombrosos dics de composició granítica i granodiorítica de la serra de Marina, de direcció NE, és a dir, sensiblement paral·lels a la costa, són tardihercinians. Devien estar lligats amb l’activitat volcànica que molt probablement tingué lloc en superfície.