La relació genètica entre les successions cenozoiques dels Pirineus i de la Conca de l’Ebre és molt estreta. Les successions que actualment es troben a les unitats al·lòctones pirinenques enllaçaven inicialment, sovint sense solució de continuïtat, amb les que es troben al S dels mantells més meridionals. Tots dos conjunts de successions van formar-se a conseqüència d’un mateix procés general: l’edificació de l’Orogen Pirinenc.
Esquema sintètic de les unitats estratigràfiques del Cretaci superior i el Terciari de la part catalana de la Conca de l’Ebre i de les unitats al·lòctones pirinenques. Noteu els canvis importants dels dispositius sedimentaris, relacionables amb l’evolució estructural dels Pirineus (simplificada, al marge dret de la figura), la Cadena Costanera catalana i la Zona d’Enllaç (al marge esquerre de la figura) i els canvis d’influència marina en el conjunt de la conca. La figura recull i sintetitza la informació donada en el capítol present i el dedicat als Pirineus.
Biopunt, original de J. Vergés i altres Biopunt, original de J. Vergés, L. Cabrera, J.A. Muñoz i altres.
Les diferències d’estructura de les unitats tectòniques que limiten la conca al N i al S (Pirineus i Cadena Ibèrica) influïren en la configuració dels dispositius sedimentaris a les parts septentrional i meridional de la conca. Als Pirineus, l’emplaçament pròxim dels mantells donà lloc, des d’un principi, a zones successives de subsidència molt acusada. Aquest procés va ésser força més limitat al marge amb la Cadena Ibèrica. Les taxes de subsidència relacionades amb la flexió litosfèrica foren més petites cap als sectors més allunyats dels Pirineus. Per aquesta raó, les taxes de subsidència a la Conca de l’Ebre actual van arribar a tenir els valors més alts durant l’etapa final de l’estructuració sud-pirinenca, quan les unitats al·lòctones s’aproximaven a les posicions actuals. Tot al llarg del marge amb la Cadena Ibèrica també es van produir acumulacions de sediments importants, principalment durant les etapes finals de l’estructuració, però no arribaren a valors tan elevats.
Com a conseqüència d’aquestes diferències, d’origen essencialment estructural, la influència de les transgressions paleògenes principals (durant l’Ilerdià, el Lutecià i el Bartonià) a la part oriental de la Conca de l’Ebre fou diferent a l’enregistrada a les zones pirinenques. Generalment les condicions de sedimentació marina es desenvoluparen millor als Pirineus orientals i als sectors septentrionals (N i NE) de la part catalana de la Conca de l’Ebre, on són freqüents les successions de dipòsits marins profunds a les zones de subsidència màxima. Cap als sectors més meridionals de la conca la sedimentació marina fou poc important i formada amb dipòsits predominantment més soms.
Les diferències de registre sedimentari entre els Pirineus i la Conca de l’Ebre plantegen dificultats a l’hora de fer una correlació detallada de les diferents unitats deposicionals cenozoiques, especialment de les més antigues. Aquesta dificultat s’incrementa pel fet que el registre sedimentari de les etapes evolutives més antigues (especialment del Paleocè-Eocè inferior) només aflora extensament als sectors meridionals i als marges de la Conca de l’Ebre, i són recoberts sota els dipòsits més moderns (Eocè superior i Oligocè) a la resta de sectors. No obstant això poden establir-se alguns vincles comuns entre els Pirineus orientals i la Conca de l’Ebre, gràcies a l’existència de les mateixes unitats litològiques en ambdues zones o a la datació biostratigràfica.
El conjunt de les successions cenozoiques de les dues regions pot subdividir-se en tres grans conjunts sedimentaris o cicles, produïts per esdeveniments estructurals (canvis en l’evolució dels mantells pirinencs) o paleogeogràfics (existència o no de connexions oceàniques). Aquests esdeveniments implicaren canvis dràstics en els dispositius sedimentaris, que es van reflectir en les successions sedimentàries. Dos exemples en serien les unitats evaporítiques potents que es formaren a l’avantpaís pirinenc durant el Lutecià superior i el Priabonià; tots dos episodis evaporítics van coronar dos cicles sedimentaris successius (Paleocè-Lutecià inferior i Lutecià mitjà-Priabonià inferior), seguits d’un tercer (Priabonià superior-Oligocè terminal) sense dipòsits marins.
Analitzant els canvis de les característiques del registre litològic del sector pirinenc oriental al llarg d’aquests cicles sedimentaris poden distingir-se diverses etapes evolutives, amb un registre que conté grans conjunts de sediments denominats, en sentit ampli, seqüències. La diferenciació d’aquestes seqüències entre elles es basa en canvis importants de les característiques de la sedimentació importants, que s’atribueixen a canvis dels dispositius sedimentaris regionals els quals, al seu torn, haurien estat causats per una combinació de factors tectònics, eustàtics i climàtics. Cadascuna d’aquestes seqüències ha rebut una denominació basada en el nom d’una de les seves unitats sedimentàries més característiques.
En els apartats que segueixen es farà un esbós de les característiques generals d’aquests cicles i les etapes evolutives regionals i se n’indicaran les unitats litològiques principals.
El cicle de l’Ilerdià - Lutecià inferior a la Conca de l’Ebre
És el primer cicle deposicional de la zona pirinenca i del seu avantpaís meridional. Inclou una varietat àmplia de fàcies terrígenes, carbonàtiques i evaporítiques, dipositades aproximadament durant uns 6 a 7 milions d’anys. Als Pirineus orientals, les unitats sedimentàries d’aquest cicle van dipositar-se en medis al·luvials, de transició marina-continental i marins soms a profunds, clarament influïdes per l’emplaçament dels mantells de corriment. Aquests ambients sedimentans se succeïren i alternaren entre ells, amb un aprofundiment de la conca al final. A la Conca de l’Ebre el cicle es caracteritza per una sedimentació fluvial, lacustre i marina soma, en una regió que subsidia suaument i amb uns marges que començaven a deformar-se. El cicle sedimentari va acabar-se amb la sedimentació de la unitat evaporítica de Beuda, que és comuna a tots dos àmbits, i marcà una etapa de restricció de la conca.
Els dipòsits preilerdians
Les successions sedimentàries del Paleocè superior (Tanetià) reconegudes a l’avantpaís oriental de l’Ebre tenen un origen continental, com les fàcies garumnianes pirinenques de la mateixa edat. No obstant això, se’n diferencien substancialment pel fet de tenir una potència menor i un significat paleoambiental diferent.
Les anomenades fàcies garumnianes (dipòsits al·luvials-fluvials de tonalitats rogenques i calcàries lacustres i palustres) afloren extensament en diversos indrets dels Pirineus orientals. La fotografia mostra l’aflorament d’aquests materials als voltants de Camprodon.
Lluís Cabrera.
A la Cadena Costanera catalana i a la Zonad’Enllaç, els dipòsits paleocens són formats per successions de lutites d’un roig intens, amb intercalacions d’arenites i, en proporció menor, conglomerats i calcàries lacustres afectats per una pedificació intensa que produí «caliches» amb Microcodium. Aquests dipòsits constitueixen la formació de Mediona. Les successions paleocenes tenen una potència reduïda (fins a 50 m) i una geometria lenticular. Afloren discontínuament al llarg dels marges de la conca on recobreixen discordantment diferents tipus de substrat fortament meteoritzat (pissarres i granits paleozoics a les Guilleries, calcàries i lutites triàsiques entre Centelles i la Llacuna) i, a vegades, carstificats (a la Llacuna). En alguns sondatges fets a l’interior de la conca també s’han observat materials similars; això permet de suposar que el seu àmbit de sedimentació va estendre’s des del contacte amb la Cadena Ibèrica fins al N de Lleida.
Els dipòsits paleocens, per les característiques sedimentològiques i diagenètiques i les relacions amb el substrat infrajacent, indiquen una etapa de sedimentació col·luvial i en parts distals, de dispositius al·luvials, amb formació de zones lacustro-palustres i una pedificació intensa. Aquesta sedimentació és el resultat de l’erosió de sòls que eren el resultat, al seu torn, d’una me teorització profunda del substrat prepaleocè. Aquests dipòsits tenen una potència escassa i irregular, cosa que suggereix que van dipositar-se adaptantse al paleorelleu d’una regió que encara no havia experimentat una subsidència notable ni s’hi havien desenvolupat estructures tectòniques importants. Tots dos fets haurien afavorit la pedificació intensa dels dipòsits paleògens; això els diferenciaria dels dipòsits pirinencs de la mateixa edat, on l’emplaçament dels mantells influí la distribució, la potència i el tipus de fàcies (dipòsits fluvials i lacustres).
L’etapa ilerdiana
Durant aquest període, la regió pirinenca i la Conca de l’Ebre foren afectats per una transgressió marina de gran abast. Els dipòsits resultants d’aquesta transgressió s’observen atots dos llocs i això permet de correlacionarlos. El conjunt de dipòsits d’aquesta etapa s’inclou en la seqüència del Cadí.
A la zona pirinenca oriental, la transgressió ilerdiana generà gruixos importants de calcàries bioclàstiques (calcàries amb alveolines de la formació del Cadí) que, cap al N, passen lateralment a zones de plataforma terrígena (formació de Sagnari) en un dispositiu sedimentari condicionat clarament per l’activitat dels mantells sud-pirinencs. Els dipòsits de plataforma carbonàtica ilerdiana s’han observat al S dels Pirineus a gairebé tots els sondatges de la Conca de l’Ebre i afloren a diferents sectors de la Cadena Costanera catalana (formació d’Orpí). A Igualada, aquestes successions carbonàtiques arriben a tenir un gruix d’un centenar de metres i una potència menor a la conca de Barberà i al cap de Salou. Als sectors nord-orientals de la Cadena Costanera catalana (les Guilleries i al voltant del pantà de Sau) hi ha intercalacions de calcàries bioclàstiques amb alveolines, que poden atribuir-se a dipòsits produïts per aquesta transgressió.
Les calcàries ilerdianes que assoleixen notables potències a la regió pirinenca, apareixen menys desenvolupades al llarg del marge meridional de la Conca de l’Ebre. La fotografia mostra un aflorament d’aquests materials a la regió de la unitat del Gaià, a la Cadena Costanera catalana.
Lluís Cabrera.
Abans de la transgressió ilerdiana, al llarg del marge de la Conca de l’Ebre amb la Cadena Costanera catalana, al NE del Llobregat, van implantar-se sistemes deposicionals al·luvials que donaren lloc a dipòsits d’arenites, lutites i conglomerats bretxoides, amb àrees font extenses (formació de Vilanova de Sau) o locals (formació del Cairat). Localment, entre Sant Joan de Fàbregues i Tavertet, a la formació de Vilanova de Sau, s’observa la influència de la transgressió ilerdiana. Al bloc del Gaià, en canvi, la base de la successió carbonàtica ilerdiana es troba directament per damunt del sostre dels dipòsits paleocens. La diversitat de desenvolupament i el tipus de relacions entre els dipòsits marins ilerdians i les successions no marines infrajacents a la Cadena Costanera catalana permeten de deduir l’existència de situacions estructurals diferents al marge SE de la conca. Als sectors septentrionals, el possible inici d’estructures tectòniques superficials permeté la formació de sistemes al·luvials. Contràriament, als sectors més meridionals aquest procés no tingué lloc i la influència de la transgressió ilerdiana va arribar a sectors més interns de la Cadena Costanera catalana (a Salou).
Cap al SW de la Cadena Costanera catalana van formar-se dipòsits lutítics i carbonàtics lacustro-palustres i al·luvials distals (els nivells lutítics d’Horta de Sant Joan i els carbonats palustres de Gandesa), que recobreixen els dipòsits paleocens al S d’aquestes poblacions. A causa d’una datació imprecisa, no es pot descartar que part d’aquests dipòsits continuessin acumulant-se durant etapes posteriors, fins al Lutecià superior.
L’etapa cuisiana
Els materials de l’anomenada clàssicament formació d’Armàncies, caracteritzats pel seu contingut elevat de matèria orgànica, afloren extensament a la regió pirinenca oriental. La fotografia mostra un aflorament d’aquests materials als voltants de Sant Pau de Seguries.
Lluís Cabrera.
Durant el trànsit Ilerdià-Cuisià tingué lloc una regressió que va afectar tot l’àmbit català. Els dipòsits d’aquesta etapa formen la seqüència de Corones. Als Pirineus orientals els dipòsits d’aquest episodi s’inclouen en la formació de Corones (Cuisià inferior), dipositada predominantment en medis fluvials i de transició marinacontinental. En aquesta regió, la sedimentació marina profunda (formació d’Armàncies) i de plataformes carbonàtiques (Calcàries de Penya) es va reprendre durant el Cuisià superior, amb un dispositiu semblant a l’Ilerdià. Durant aquesta etapa, a les zones més meridionals, dins la Conca de l’Ebre, tingué lloc un procés regressiu similar a aquell, durant el trànsit Ilerdià-Cuisià, però sense que es reprenguessin posteriorment les condicions de sedimentació marina d’una manera generalitzada. Al marge amb la Cadena Costanera catalana, els sistemes al·luvials dels sectors més septentrionals van continuar essent actius, i s’hi sedimentaren dipòsits més grollers que en les etapes anteriors (Conglomerats de Romagats). A Sant Llorenç del Munt i, potser, a Montserrat, hi ha un canvi en les característiques de la sedimentació terrígena; a més dels dipòsits bretxoides formats gairebé exclusivament d’elements paleozoics (dipositats en cons al·luvials de caràcter local), van formar-se dipòsits conglomeràtics, arenítics i lutítics rojos, que provenien d’unes àrees font que fornien clastos més arrodonits i litologies més diverses. Aquest canvi del registre sedimentan pot atribuir-se a l’inici dels processos de deformació tectònica en aquest sector del marge de la conca.
Al bloc de Gaià, les calcàries ilerdianes tenen al damunt successions carbonàtiques formades en medis de transició marina-continental i successions lutítiques i arenoses al·luvials potents, que formen la part inferior predominantment continental del conjunt deposicional del grup de Pontils-Cornudella. Aquest conjunt sedimentari s’estén des del Priorat fins a la Zona d’Enllaç, amb canvis laterals de fàcies; la base recobreix directament el substrat preterciari alterat o els dipòsits paleocens. L’evolució del dispositiu sedimentan que originà aquests dipòsits continuà durant el Lutecià inferior.
A les parts més internes de la conca, al N i al NW del marge de la Cadena Costanera catalana, els dipòsits terrígens rojos que equivalen al grup de Pontils-Cornudella s’han pogut observar als sondatges d’exploració petroliera més propers al marge (Castellfollit) i, menys clarament, en altres de posicions més centrals (Fraga, Candasnos, Ballobar). És plausible que, cap al N, els dipòsits continentals cuisians passin lateralment a d’altres d’origen marí o transicional, més similars als observats als Pirineus orientals.
L’etapa luteciana inferior
Restitucions de la conca durant la deposició de les evaporites de Beuda (A), Cardona (B) i Barbastre (C), en el Lutecià, el Priabonià i l’Oligocè inferior, respectivament. Mostren la distribució de les zones de sedimentació d’aquestes unitats després de restituir les estructures pirinenques a la seva posició durant aquells temps. L’esquema inferior mostra la distribució actual dels dipòsits salins i de les estructures pirinenques, un cop va finalitzar-ne l’activitat. S’han representat, en color més intens, només els depocentres respectius.
Biopunt, original d’A. Sáez i altres.
Durant el Lutecià, la Conca de l’Ebre fou afectada novament per una expansió dels medis marins (transgressió) que es va restringir essencialment a les parts més septentrionals. Als Pirineus orientals tenen lloc un seguit de canvis importants en les condicions de sedimentació, segons els quals s’ha definit la seqüència d’Armàncies, la seqüència de Campdevànol i la seqüència de Beuda. L’aprofundiment dels solcs sedimentaris que va iniciar-se durant la sedimentació de la formació d’Armàncies (en l’etapa anterior) va permetre la formació de dipòsits turbidítics marins profunds en una conca relativament confinada (formació de Vallfogona). Simultàniament i/o posteriorment a la sedimentació d’aquesta unitat turbidítica va tenir lloc la sedimentació d’una unitat evaporítica (formació de Beuda), que conté guixos i sal (halita). A les parts més septentrionals, dins la conca, hi ha elements comuns amb el sector pirinenc oriental. Diversos dels sondatges d’exploració petroliera perforats a l’avantpaís autòcton (Puig-reig, Perafita, Ridaura i Empordà) mostren la persistència cap al S dels dipòsits evaporítics de la formació de Beuda. D’altra banda, pot suposar-se que el conjunt dels dipòsits turbidítics i evaporítics dels Pirineus orientals van passar cap al S a una plataforma marina, sovint de caràcter carbonàtic. Aquesta plataforma passaria, també cap al S, als medis transicionals i al·luvials que es troben al llarg del marge amb la Cadena Costanera catalana, observats també en alguns sondatges dins la conca. Així, doncs, coetàniament a la sedimentació de les unitats del Lutecià inferior dels Pirineus orientals, la sedimentació continental prosseguí a la major part de les regions marginals de la conca. Els dispositius sedimentaris que van originar les parts més altes de les successions conglomeràtiques de la formació de Romagats (entre els cingles del Far i de Gallifa) van formar-se, probablement, en aquest moment. En sectors més meridionals, els dipòsits al·luvials, conglomeràtics, arenosos i lutítics, dels sistemes de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat van continuar acumulant-se durant tot el Lutecià, sota la influència de l’activitat tectònica del marge, com ho demostren les discordances internes menors de Montserrat. Finalment, des del bloc de Gaià fins a la Zona d’Enllaç va continuar la sedimentació de successions predominantment lutítiques i arenoses al·luvials, dins el dispositiu sedimentan del grup de Pontils-Cornudella.
El cicle del Lutecià superior - Priabonià inferior a la Conca de l’Ebre
Aquest segon cicle deposicional cenozoic inclou una varietat àmplia de fàcies terrígenes i carbonàtiques d’edat compresa entre el Lutecià superior i el Priabonià inferior; la sedimentació es prolongà entre 9 i 10 milions d’anys.
Als Pirineus orientals els dipòsits d’aquest cicle també van sedimentar-se sota la influència immediata dels mantells de corriment més meridionals i d’altres làmines d’encavalcament de les zones internes dels Pirineus, que afectaven el sòcol hercinià. Els dipòsits s’acumularen en medis deposicionals al·luvials, transicionals i marins de plataforma. El conjunt del cicle sedimentari es caracteritza per l’acumulació de successions gruixudes, predominantment terrígenes, que van dipositar-se en grans sistemes terrígens progradants que procedien del marge pirinenc i de la Cadena Costanera catalana nord-oriental. El cicle sedimentari va tancar-se amb la sedimentació d’una unitat evaporítica important (unitat evaporítica de Cardona) que indica una nova etapa amb una restricció marcada de la conca.
Al llarg d’aquest cicle, la configuració final de l’avantpaís pirinenc s’aproximà gradualment a l’actual i, per tant, el registre sedimentari dels sectors septentrionals de la conca s’assemblen cada cop més a l’observat dins l’àmbit estrictament pirinenc. Als sectors meridionals continuà el predomini dels medis sedimentaris al·luvials i lacustres. A tot el marge amb la Cadena Ibèrica es produeix una propagació generalitzada de la deformació, que ateny la Zona d’Enllaç durant l’Eocè superior.
L’etapa luteciana superior
Als Pirineus, sobre la seqüència evaporítica de Beuda hi ha una successió lutítica dipositada sobre un fons anòxic (unitat de Muntades) que, al seu torn, té al damunt una sèrie gruixuda de plataforma terrígena i de ventalls litorals progradants (formacions de Coubet, Barcons, Banyoles i Bellmunt); la major part d’aquests dipòsits formen part del gran conjunt sedimentari de la seqüència de Bellmunt.
En els sistemes de plataformes carbonàtiques successius que es van desenvolupar a la regió d’avantpaís sud-pirinenca, s’hi dipositaren diversos tipus de calcàries. La fotografia mostra una calcària nummulítica luteciana del sector de Santa Pau (Girona).
Lluís Cabrera.
El conjunt dels dipòsits de progradació de ventalls litorals de l’àmbit pirinenc va continuar passant, cap al S, a una plataforma marina carbonàtica que, al seu torn, passava cap al S als medis transicionals i al·luvials que afloren al llarg del marge amb la Cadena Costanera catalana i trobats en alguns sondatges (part superior del grup de Pontils). Aquesta distribució paleogeogràfica podria deduir-se dels afloraments de calcàries marines del sector NE del marge amb la Cadena Costanera catalana. Al Lutecià mitjà-superior, les parts més septentrionals del sector NE de la conca d’avantpaís foren afectades per l’avanç de la mar, transgressió que donà lloc als dipòsits de ventalls litorals retrogradants i de plataforma carbonàtica amb nummulits abundants (formació de Tavertet) que s’estenen des del cingle del Far fins a Vilalleons; això permet de reconstruir una plataforma amb un talús o rampa orientada cap al N, que s’estén lateralment cap a l’W per sota dels sediments més recents (segons les dades dels sondatges petroliers) fins a quedar probablement recoberta per la unitat Sud-pirinenca Central. Aquesta plataforma fou recoberta pels dipòsits més distals del sistema de ventalls litorals que evolucionava al llarg del marge pirinenc.
Coetàniament a la sedimentació de les unitats pirinenques del Lutecià superior, la sedimentació continental prosseguí a bona part de les zones marginals meridionals de l’avantpaís, en els sistemes al·luvials indicats en l’etapa anterior (Sant Llorenç del Munt i Montserrat). Des de Gaià fins al Montsant van dipositar-se, dins el dispositiu sedimentari del grup de Pontils-Cornudella, successions lutítiques i arenoses al·luvials, que inclouen unitats lacustres carbonàtiques i evaporítiques d’extensió lateral relativament reduïda (Valldeperes, la Pobla de Claramunt).
Les etapes bartoniana i priaboniana inferior
A partir de l’Eocè mitjà més tardà (Lutecià superior) i durant bona part del superior (Bartonià i Priabonià), als sectors més septentrionals de la Conca de l’Ebre va anar augmentant la proximitat i la influència dels mantells de corriment sud-pirinencs. Com a resultat, van diferenciar-se zones molt subsidents i la configuració de la conca anà aproximant-se cada cop més a la final. Aquest fet causà que els dipòsits que es formaven als sectors septentrionals de la conca estiguessin progressivament més relacionats amb els dispositius sedimentaris pirinencs.
Durant el Bartonià tingué lloc una nova expansió marina que afectà la zona d’avantpaís pròxima als Pirineus (la Garrotxa, la conca de Vic), i el marge amb la Cadena Costanera catalana fins a la conca d’Igualada. Des de Tavertet fins als cingles de Gallifa, amb un trànsit relativament brusc amb els materials subjacents, van dipositar-se successions potents d’arenites de ventalls litorals i plataformes terrígenes amb barres arenoses submarines riques en glauconita (formació de Gresos de Folgueroles i part dels Gresos de Centelles). Cap als sectors centrals del marge amb la Cadena Costanera catalana, l’inici de la transgressió bartoniana ja s’observa en alguna de les unitats més superiors del grup de Pontils-Cornudella. A Igualada, aquesta unitat (formació de Gresos i Lutites de la Portella) té trets sedimentològics i continguts paleofaunístics característics de medis lacustres. Encara més cap al SW, les unitats carbonàtiques al sostre del grup de Pontils-Cornudella (formació del Bosc d’en Borràs-la Morera) són exclusivament lacustres i palustres. Al sostre d’aquest grup van formar-se dipòsits transgressius arenosos d’illes barrera, recoberts per fàcies de plataforma terrígena i mixta (formació de Collbàs), que afloren des de Sant Miquel de Montclar fins als Brucs.
Els dipòsits de margues blaves de medis prodeltaics i de plataforma terrígena es dipositaren extensament a la regió d’avantpaís sud-pirinenca, gràcies a les contribucions de materials rebudes des dels marges pirinenc i costaner català. La fotografia mostra un aspecte de les margues lutecianes del coll de Malla (formació de margues de Banyoles).
Lluís Cabrera.
Una vegada acabada l’etapa transgressiva inicial del Bartonià, s’inicià a tot arreu on en va arribar la influència una successió complexa de retrogradació i progradació dels sistemes deltaics i els ventalls litorals apareguts a conseqüència de la transgressió. Aquest dispositiu deposicional durà almenys fins el Priabonià inferior. Als sectors més septentrionals, els dipòsits terrígens de sistemes deltaics (serra de Milany, Rocacorba i Sant Martí Xic) provenen clarament dels Pirineus. Més al S, a la conca de Vic, els dipòsits terrígens de Centelles provenen de la Cadena Costanera catalana. Tots són dipòsits de front i de plana deltaics; afloren extensament des de la conca de Vic fins als primers relleus pirinencs. Més al S, els sistemes de ventalls litorals i deltaics de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat evolucionaren de manera similar durant aquest lapse, donant lloc a successions potents de conglomerats, arenites i lutites, que s’observen des de Calders fins a la conca d’Igualada. Cap als sectors més centrals de la Conca de l’Ebre, aquests dipòsits terrígens marginals donaren lloc a successions potents de lutites gris blavoses que produeixen un paisatge molt característic (formació de Margues de Vic i formació de Margues d’Igualada). Les pulsacions de progradació-retrogradació terrígena dels sistemes de ventalls litorals i deltaics contenen puntualment complexos escullosos, alguns dels quals han rebut denominacions particulars (formació de Calcàries de la Tossa, formació de Calcàries de Collsuspina i formació de Sant Bartomeu del Grau).
Posteriorment a la sedimentació dels darrers complexos escullosos del Priabonià, la fi de la sedimentació marina a la part oriental de la Conca de l’Ebre es caracteritza per la formació d’una gran varietat de fàcies restringides preevaporítiques (esculls d’ostrèids i algues roges, margues anòxiques dipositades en zones de talús, nivells d’oòlits i miliòlids, i estromatòlits). Aquests dipòsits s’observen al llarg del marge amb la Cadena Costanera catalana, des de la conca d’Igualada fins a la de Vic (afloraments de Can Perelló, Calders i Sant Bartomeu del Grau) i foren anteriors al desenvolupament de la successió evaporítica que inclou la formació de Guixos d’Odena i la formació Salina de Cardona.
A les àrees del SW de la conca no afectades pels processos transgressius, durant tot l’Eocè superior continuà la sedimentació continental, predominantment en medis al·luvials. Els sistemes al·luvials de Sant Miquel de Montclar van donar lloc al conjunt litològic del grup de Barberà. Els del Montsant i els del complex de Gandesa - Horta de Sant Joan donaren lloc als dipòsits del grup de Scala Dei, amb uns afloraments espectaculars des de les serres del Montsant, Cavalls i Pàndols, fins a la Zona d’Enllaç (al pantà de la Pena).
El cicle del Priabonià superior - Oligocè terminal a la Conca de l’Ebre
Paleogeografia i distribució de fàcies dels sistemes deposicionals al·luvials i lacustres en diferents etapes de l’últim cicle sedimentari de la part oriental de la Conca de l’Ebre. De dalt a baix, seqüència I: Eocè superior; seqüència II: Oligocè inferior; seqüència III: Oligocè inferior alt; seqüència IV: Oligocè superior; seqüència V: Oligocè superior terminal. Noteu els canvis dels tipus de dipòsits dominants i el fet que els successius sistemes lacustres van desplaçar-se cap al S i el SW.
Biopunt, original de P. Anadón i altres.
És l’últim cicle deposicional cenozoic de la part oriental de la Conca de l’Ebre. Fou dipositat quasi exclusivament quan la conca d’avantpaís era afectada només d’una manera limitada pels encavalcaments pirinencs, ja cap al final del seu emplaçament; als marges meridionals de la conca continuava l’estructuració de les diverses unitats de la Cadena Ibèrica. La característica més important d’aquest cicle és que la taxa d’acumulació de sediments va anar descendint durant la sedimentació. A partir del Priabonià superior, la part oriental de la Conca de l’Ebre fou una conca no marina i, possiblement, endorreica. Ambdós fets van influir en l’evolució dels sistemes al·luvials i lacustres que s’hi desenvolupaven. A les àrees pròximes als Pirineus, la Cadena Costanera catalana i la Zona d’Enllaç, hi havia formacions carbonàtiques i evaporítiques mesozoiques i paleògenes inferiors gruixudes, l’erosió mecànica i la dissolució de les quals comportà una aportació de clastos i soluts a les àrees de sedimentació. El cicle inclou una gran varietat de fàcies d’origen al·luvial i lacustre, que s’acumularen des del Priabonià superior a l’Oligocè terminal, és a dir, aproximadament durant uns 10 a 12 milions d’anys. El conjunt del cicle sedimentari es caracteritza per l’acumulació de successions terrígenes, carbonàtiques i evaporítiques potents; les terrígenes es dipositaren principalment en els grans sistemes al·luvials que procedien dels marges de la conca on hi havia activitat tectònica; la resta, ho van fer en grans sistemes lacustres, amb una extensió i unes característiques variables. Quan els mantells de corriment pirinencs van delimitar el marge septentrional de la Conca de l’Ebre (situat encara almenys uns 20 km al N de la traça actual dels encavalcaments frontals) van configurar-se grans dispositius deposicionals al·luvials, que passaven cap a les zones centrals als sistemes al·luvials. Simultàniament, l’evolució estructural dels marges de la Cadena Costanera catalana i de la Zona d’Enllaç van continuar controlant també l’evolució dels dispositius al·luvials que s’hi formaven. Tant el gruix de sediments com la mida dels clastos de les successions al·luvials pirinenques d’aquest cicle van disminuint cap al centre de la conca; aquesta tendència general també s’observa al rebliment sedimentari desenvolupat a partir del marge ibèric de la conca, especialment de la Zona d’Enllaç. Els afloraments d’aquest cicle són els més extensos i accessibles al sector oriental de la Conca de l’Ebre. Analitzant les successions sedimentàries poden establir-se cinc etapes evolutives. Cada etapa comença amb la implantació, relativament ràpida, d’un sistema lacustre, i acaba amb una progradació dels sistemes al·luvials marginals que oblitera el desenvolupament dels dipòsits lacustres. Els límits superiors de cada etapa són marcats per la base dels dipòsits del sistema lacustre immediatament més modern. Cada etapa inclou els dipòsits d’un sistema lacustre i els dipòsits al·luvials que hi ha entre la seva base i la del sistema lacustre immediatament suprajacent.
L’etapa priaboniana superior
L’etapa priaboniana superior inclou els dipòsits evaporítics i carbonàtics del sistema lacustre de la Noguera i un conjunt d’unitats terrígenes de procedència pirinenca (formació de Conglomerats de Berga, la part inferior de la formació de Gresos de Solsona, i la formació de Súria) i ibèrica (les parts culminants dels conglomerats de Montserrat i de Sant Llorenç, la formació d’Artés, el grup de Sant Miquel del Montclar i el grup de Scala Dei) que enregistraren una gran expansió al final de l’etapa, durant la quan encara va desenvolupar-se un solc clarament subsident al davant del front de la zona sud-pirinenca.
Les etapes oligocenes
Les etapes oligocenes inferiors inclouen les unitats evaporítiques, carbonàtiques i terrígenes de tres sistemes lacustres (sistemes de l’Anoia, la Segarra i l’Urgell). El segon conté els nivells de carbó que han estat explotats a Calaf. També inclouen el conjunt d’unitats al·luvials que provenen dels Pirineus (la formació de Solsona i la part superior dels Conglomerats de Berga i ibèrica (fonamentalment de la formació d’Artés i del grup de Scala Dei). Aquestes etapes van desenvolupar-se durant una fase evolutiva de transició a la part oriental de la Conca de l’Ebre, que es caracteritzà per una disminució de la subsidència total.
L’etapa oligocena superior és formada per les successions carbonàtiques del sistema lacustre dels Monegres, que tenen intercalacions de nivells de carbó que s’han explotat a Mequinensa i la Granja d’Escarp. En superfície s’observa com passa gradualment a les successions al·luvials d’origen pirinenc de la formació de Sariñena, i podria fer-ho també amb la part superior de la formació de Peraltilla. Cap al SE i el SW els dipòsits del sistema passen lateralment a les parts altes de les successions del grup de Scala Dei. Aquesta etapa tanca el tercer cicle evolutiu de la part oriental de la Conca de l’Ebre.