Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
La riquesa monetària de l’Àndalus
La producció monetària a l’Àndalus a l’època musulmana fou considerable i, malgrat els importants treballs realitzats per historiadors i numismàtics, l’estudi de les monedes representa encara un dels camps potencialment més propicis a recerques que puguin acréixer o renovar els coneixements sobre la història i la civilització andalusines A partir d’aquest punt s’analitzaran les grans fases de la història monetària de l’Àndalus, introduint algunes indicacions sobre la numismàtica de les regions i les Illes Orientals L’emissió de moneda en temps dels omeies 756-1005 Les primeres monedes…
El bronze d'Àscul
Fragment del bronze d'Àscul, 89 aC MCR El 1908 es localitzà a Roma un document epigràfic sobre una planxa de bronze —entre els romans era el material característic per a plasmar els textos jurídics—, que aviat la investigació del moment va batejar com a bronze d'Àscul o turma salluitana i apareix indistintament amb un nom i l'altre en la bibliografia especialitzada des d'aquell moment El primer nom se li va donar perquè feia referència a un esdeveniment que tingué lloc a l'antiga ciutat italiana d'Ausculum, avui Àscul Ascoli Piceno, l'any 89 aC data del document, i el segon perquè són les…
La moneda prefeudal
El sistema monetari de l’àmbit català estigué basat, fins al segle XIX, en el sistema carolingi de la lliura, el sou i el diner una lliura equivalia a vint sous i un sou a dotze diners, compartit, pel que fa a la denominació, amb la major part dels països de l’Europa occidental De fet, l’única moneda existent era el diner, moneda de plata, i la seva fracció, l’òbol La lliura era el pes patró, del qual es tallaven s’encunyaven 240 diners i per això s’utilitzava a la vegada com a múltiple L’altre múltiple, el sou, representava el valor en or del pes del diner de plata com que la relació de…
El Bovalar: basílica paleocristiana i poblat hispano-visigòtic
Reconstrucció del baldaquí que cobria el baptisteri de la basílica del Bovalar, Seròs, segle VI MAIEI / RM Un dels conjunts arqueològics més interessants com a document històric de la baixa romanitat cristiana fins al final de la monarquia visigòtica, al principi del segle VIII, és el poblat del Bovalar a Seròs Segrià, situat al marge esquerre del riu Segre abans de la seva entrada al Cinca Malgrat les seves reduïdes dimensions, el conjunt arquitectònic i les troballes fetes durant les excavacions proporcionen informació històrica de primer ordre per a entendre les comunitats que el van crear…
Els mancusos catalans
El fenomen dels mancusos constitueix una de les proves més clares de la influència exercida pel món andalusí sobre l’economia i la societat catalanes dels voltants de l’any 1000 L’origen del mot mancusus ha estat objecte de nombrosos estudis per part d’historiadors i numismàtics Avui s’admet, seguint els treballs de Claude Cahen, que el terme deriva del participi passat àrab manqūš , del verb naqaša gravar Segons aquest autor, el verb i el seu participi passat haurien estat aplicats als dinars encunyats a partir de la reforma monetària feta pel califa ʿAbd al-Malik, l’any 694, per tal de…
La moneda visigòtica
Tremis visigòtic amb la probable representació de l’emperador Justinià I, segle VI MHCB/AF/AHC-JC-RF Els experts en la matèria, com Miquel Crusafont i Sabater, que seguirem en aquestes ratlles, distingeixen tres etapes en la història de la moneda visigòtica La primera correspon a l’època en què els visigots es van establir a Aquitània i hi van fundar el regne de Tolosa Llavors van encunyar sòlids i trients 1/3 del sòlid d’or, a imitació de les peces romanes dels emperadors d’Occident Valentinià III, Majorià, Livi Sever i d’Orient Zenó, Basilisc, dels anys 425-491 Aquest numerari va circular…
Fiscalitat i política monetària
Durant els dos últims segles de la República Romana i tot el període imperial, el que després foren els Països Catalans van formar part de la província romana d'Hispània Citerior, més tard també anomenada Tarraconense El principi de la fiscalitat es va originar perquè Roma considerava que per dret de conquesta li pertanyien tots els territoris dominats, els quals s'integraven en l' ager publicas L'Estat procurava posar en rendiment els territoris incorporats, mitjançant l'arrendament, la venda o el seu retorn als antics propietaris, els quals els feien produir en règim de possesio En altres…
Eivissa: fenícia i púnica
Actualment i de manera gairebé general s'accepta la divisió històrica de l'Eivissa fenício-púnica en tres fases que, a grans trets, s'han fet correspondre amb les èpoques arcaica, clàssica i hellenística del món grec Per bé que còmoda, aquesta periodització més aviat convencional no respon del tot, en estricta ciència, a la realitat puntual illenca Establiment fenici de sa Caleta, Eivissa, ~630-580 aC JR L'etapa més antiga es defineix avui mitjançant un establiment cabdal i de descoberta molt recent, el de sa Caleta Es tracta d'una installació de considerable superfície no menys de quatre…
La baixa romanitat i l'etapa visigòtica
Fragment de mosaic dedicat a un alt dignatari eclesiàstic inhumat al mausoleu de Centcelles, Constantí, 350-400 MNAT Els darrers segles de l’Imperi Romà foren moments de crisi, seguits posteriorment d’un redreçament, però van tenir tanta transcendència i personalitat que constitueixen una etapa històrica clarament diferenciada i individualitzada de la resta de la història de la Roma clàssica La crisi del segle III, gestada en temps anteriors, s’ha estudiat sota aspectes diversos Alguns autors, en parlar d’aquesta època, assenyalen que va significar la fi de l’Imperi, mentre que d’altres…
L'escenari urbà: poder i ideologia
Als trofeus que Pompeu va fer aixecar a la frontera pirenaica l’any 71 aC, després de cinc anys de lluites a Hispània contra el rebel Sertori, apareixia la menció gravada de 876 oppida poblats fortificats conquerits, des dels Alps fins als confins d’Hispània Aparentment, les campanyes s’havien d’haver realitzat en un medi densament urbanitzat, però és probable que, a aquesta llista, se li pogués aplicar la mateixa crítica que va recollir Estrabó III, 4, 13 "Posidoni també censura l’afirmació de Polibi segons la qual Tiberi Grac va destruir 300 ciutats, i se’n riu i li atribueix el desig d’…