La riquesa monetària de l’Àndalus

La producció monetària a l’Àndalus a l’època musulmana fou considerable i, malgrat els importants treballs realitzats per historiadors i numismàtics, l’estudi de les monedes representa encara un dels camps potencialment més propicis a recerques que puguin acréixer o renovar els coneixements sobre la història i la civilització andalusines. A partir d’aquest punt s’analitzaran les grans fases de la història monetària de l’Àndalus, introduint algunes indicacions sobre la numismàtica de les regions i les Illes Orientals.

L’emissió de moneda en temps dels omeies. 756-1005.

Les primeres monedes encunyades pel poder musulmà a l’Àndalus eren peces d’or amb llegendes llatines musulmanes, que imitaven els tipus encunyats pels conqueridors del Magrib. Després s’encunyaren monedes d’or amb el mateix mòdul però bilingües, amb llegendes llatines en una cara i àrabs en l’altra. Finalment, entre el 720 i el 725 (102-106 de l’Hègira), s’encunyaren dinars, també del mateix metall, que prenien com a model els dinars àrabs encunyats a Damasc a partir de la gran reforma monetària del final del segle VII (696/77). D’aquests dinars andalusins del tipus de la reforma se’n coneixen pocs exemplars. De l’any 725 al 749, exceptuant una encunyació d’or aïllada en 744-45, no es coneixen pràcticament més que dirhems —és a dir moneda de plata— encunyats a l’Àndalus, idèntics als dirhems emesos pel califat de Damasc a Orient.

Els darrers anys del califat omeia de Damasc estigueren marcats al Magrib i a l’Àndalus per una greu crisi politicoreligiosa que començà amb la gran revolta dels berbers ḫarigites l’any 740, al Magrib central i occidental. El 741, es produí l’arribada a l’Àndalus d’un important contingent de soldats àrabs que, provinents de Síria per a combatre els revoltats del Magrib, havien estat derrotats. L’antagonisme entre els àrabs sirians i els que ja estaven instal·lats a Hispània des de la conquesta ocasionà immediatament unes guerres civils de caràcter tribal que es prolongaren durant uns anys. Es va produir una estabilització temporal amb el govern d’Abūl-Ḫattar al-Kalbī (743-45), un noble sirià encarregat, pel governador de Kairouan, de pacificar la província. Però l’agitació tribal es reprengué després d’alguns mesos de calma relativa: el governador legítim fou deposat i un clan d’àrabs del nord, els qaysites, es va fer amb el poder a Còrdova i el conservà, en una situació tensa, fins a l’arribada a la Península de l’omeia ʿAbd al-Raḥmān ibn Muʿāwiya, que va aconseguir imposar-se, recolzant-se en els àrabs del sud o iemenites (756).

Durant aquest període conflictiu les encunyacions monetàries regulars van cessar a partir de 748-49 (131), per no reprendre’s fins una quinzena d’anys més tard, en 762-63 (145), sis o set anys després de l’arribada al poder del primer omeia de Còrdova. Si hom es guia pel nombre de tipus monetaris coneguts, les emissions —només de dirhems— progressaren regularment, durant l’emirat, paral·lelament a la consolidació del poder central cordovès per tot el territori. Durant tot aquest període, un cop finalitzada l’època de les conquestes —a la qual corresponen algunes troballes monetàries al Principat i al Rosselló—, les illes Balears no formaven part del món musulmà, i les costes orientals de la Península eren, en relació a Còrdova, regions perifèriques, molt poc urbanitzades, que no semblen haver estat gaire irrigades per la circulació monetària, segons es desprèn de la manca de troballes de monedes dels primers segles d’islamització. A la fi del regnat del segon emir, Muḥammad I (852-86), i per causes difícils de determinar, es produí una ràpida degradació de la situació politicoadministrativa a l’Àndalus. Durant els anys 882-85 (269-272), el nombre d’emissions va minvar de manera espectacular. Durant els anys següents només hi hagué un petit nombre d’emissions discontínues que, després de 899-900 (286), van cessar completament.

Aquest segon hiat en la producció de monedes durà fins a la proclamació del califat per ʿAbd al-Raḥmān III, l’any 929 (316 de l’Hègira). Des d’aleshores, el poder omeia va tornar a encunyar moneda, en quantitats globalment creixents fins a la fi del regne d’al-Ḥakam II (961-76). Els darrers anys d’aquest i sobretot el començament del califat d’Hišām II, que es corresponen amb l’afirmació del poder del dictador Muḥammad ibn Abī ʿĀmir (que com se sap va adoptar el nom honorífic d’Almansor, l’any 981), marcaren un buit molt pronunciat pel que fa a les emissions monetàries, força difícil d’explicar, però que es degué correspondre al gran canvi polític que es produí amb l’accés del poderós ḥāğib al control efectiu de l’Estat cordovès. Després de 985-88, les encunyacions d’or i argent arribaren a nivells molt superiors als que s’havien produït fins aleshores a la dinastia omeia. El cim de la corva se situà entre els anys 998-1002, a la fi del govern d’Almansor, quan s’emeteren gran quantitat de monedes d’or i argent. Còrdova aleshores dominava políticament el Marroc, i es trobava directament relacionada amb el gran centre saharià de Sigilmassa, on arribaven les caravanes que duien l’or del Sudan al Magrib. No obstant això, les emissions foren menys abundants en temps del fill i successor d’Almansor, ʿAbd al-Malik al-Muẓaffar (1002-08). Durant l’època califal, les Balears —incorporades a Còrdova des del 902— i Šarq al-Àndalus començaren a veure circular quantitats cada cop més importants de moneda, tal com ho testimonien alguns tresors d’aquesta època. Segons Pierre Bonnassie, la penetració d’or àrab a Catalunya que s’inicià a la fi del segle X seria conseqüència del retorn d’una part del salari pagat als mercenaris catalans allistats a l’exèrcit califal. Tanmateix, l’or musulmà degué arribar en més gran abundància a partir de les expedicions militars dels catalans a l’Àndalus els anys 1010 i 1018, a l’època de la crisi del califat.

La caiguda dels amirites l’any 1009 ocasionà una situació de confusió política, amb lluites pel control del califat que caracteritzaren les dues dècades següents. Les encunyacions monetàries d’aquella època són menys fàcils de seguir, ja que manca un catàleg de conjunt tan precís com el que Georges C. Miles confegí per a l’època emiral i califal. El califat omeia es fraccionà per culpa dels nombrosos pretendents, i el seu poder fou contestat, a partir del 1016, per les ambicions califals dels hammudites.

Dinar de Dénia, segle XI.

MACD / G.C.

De seguida, els darrers sobirans omeies es quedaren sense gaire capacitat d’encunyar monedes en quantitats significatives. Els hammudites, en canvi, emeteren monedes d’or i d’argent en quantitats importants a Còrdova i, sobretot, a Ceuta i Màlaga, les capitals del seu govern. Durant tota la fase de crisi del califat de Còrdova, i també després de la seva caiguda definitiva l’any 1031, els hammudites foren pràcticament l’únic poder en situació d’encunyar moneda massivament. Aquests dinars hammudites o mancusos ceptinos (de Ceuta) es troben als documents catalans de la primera meitat del segle XI. A excepció dels tugíbides de Saragossa, que començaren a emetre moneda local amb el seu nom des del 1024, els governs que es constituïren a les principals capitals s’abstingueren de crear encunyacions pròpies abans de l’any 1035. En aquesta data, el reconeixement a Sevilla d’una ficció del califat omeia serví de pretext, no tan sols als abbadites de Sevilla sinó també a nombrosos sobirans de taifes —en particular de les de Dénia, València i Tortosa—, per a començar l’emissió de monedes sota la invocació d’un inexistent califa Hišām II, al qual associaven el seu propi nom. Un port comercial econòmicament tan important com Almeria no emeté pràcticament moneda abans de la consolidació de la dinastia dels Banū Sumādiḥ, a la segona meitat del segle, ja que no era seu d’un poder autònom prou segur de la seva legitimitat. Tot això permet suposar que l’encunyació de moneda no obeïa a consideracions principalment econòmiques, sinó que estava lligada més aviat a fenòmens polítics.

Així doncs, el període de les taifes es correspon amb una important descentralització de les encunyacions. Des de mitjan segle XI, fora de les capitals ja citades, s’emeteren monedes a Toledo, Badajoz, Saragossa, Granada i Mallorca. Aquestes monedes, per bé que encunyades en abundància, es depreciaren ràpidament com a conseqüència de l’empobriment de l’Àndalus de metalls preciosos, sens dubte a causa del transvasament massiu del metall preciós cap als regnes cristians en forma de paries exigides pels seus sobirans. Com ho ha mostrat Pierre Bonnassie, la Catalunya comtal començà a rebre l’or musulmà a partir de la crisi del califat i del capgirament de l’equilibri entre musulmans i cristians. Aquest excedent de metall preciós, que arribà oportunament en una fase de penúria econòmica, tingué efectes molt positius per al creixement econòmic i la consolidació política de la zona cristiana. Les paries aportaven nous mitjans d’intercanvi, afavorien la mobilitat del mercat de terres, enriquien el comte i li oferien el mitjà per a dominar l’anarquia feudal: comprar la submissió dels castells de l’aristocràcia.

L’ocupació de la part musulmana de la Península pels almoràvits redreçà la degradada situació de l’Àndalus, a partir d’aleshores integrat a un vast imperi hispanomagribí i de nou relacionat amb els centres d’aprovisionament d’or a l’Àfrica negra. Les seques recomençaren a emetre bones monedes d’or, en quantitat, que es difongueren àmpliament pels regnes cristians, on rebien el nom de morabatí.

La situació es complica per al tercer quart del segle XII. A les Balears, on el poder almoràvit dels Banū Ġaniya es va mantenir després de la caiguda del règim a l’Àndalus, no s’encunyaren monedes. A Múrcia i a València, per contra, l’emirat independent d’Ibn Mardāniš encunyà, abundantment, precioses monedes d’or. Als dos emirats seria interessant conèixer com s’articulava la circulació monetària, basada principalment en l’or, amb l’economia del conjunt de la Mediterrània cristiana, encara basada oficialment en l’argent. Els morabatins d’or encunyats a Šarq al-Andalus i anomenats “lupins” —ja que l’emir Ibn Mardāniš era anomenat el “rei llop” pels cristians— són els que apareixen primer a la documentació barcelonina. Després són reemplaçats per les masmudines, encunyades pels almohades al mateix temps que aquests, successors dels almoràvits, s’imposaven per la força a la regió oriental, completament ocupada a partir del 1172. Les Balears, en canvi, no foren incorporades a l’imperi almohade fins després de la seva conquesta l’any 1202.

Les monedes almohades, característiques per la generalització de l’escriptura cursiva i per l’adopció de la forma quadrada per als dirhems (als dinars d’or la forma quadrada queda reduïda a un simple enquadrament de l’epigrafia central), també són peces d’excel·lent qualitat. Se n’encunyaren a nombroses ciutats, també a la zona oriental de l’Àndalus: a València, Múrcia, Dénia, Mallorca i Menorca. Com les seves antecessores almoràvits, les monedes almohades d’or circulaven abundantment als països cristians, on les anomenaven masmudines, a causa de l’origen masmudí de les tribus que mantenien el moviment almohade. Després de la caiguda del règim almohade a l’Àndalus, i en el context de la violenta reacció antialmohade que sublevà la part musulmana de la Península, es va constituir a Múrcia, l’any 1228, el govern d’un cabdill militar, Ibn Hūd, que prengué el nom honorífic d’al-Mutawakkil. Ibn Hūd estengué la seva autoritat, si més no nominalment, a la quasi totalitat de l’Àndalus (tot i que València restà governada per un membre de la dinastia almohade), encunyant moneda a Múrcia i Xàtiva. L’abundància i la qualitat d’aquestes encunyacions, com abans les d’Ibn Mardāniš, testimonien la riquesa de Šarq al-Àndalus a la fi de l’època musulmana. El poder murcià s’afeblí ràpidament i la història de la moneda arabomusulmana a Šarq al-Andalus finalitzà pràcticament amb la conquesta cristiana, tot i que a Múrcia, sota protectorat castellà després del 1243, es continuaren mantenint les encunyacions.

Com s’ha dit a la introducció, s’està lluny de posseir els instruments que permetrien un estudi precís i quantitatiu de la història monetària de Šarq al-Andalus i de les Balears des del principi del segle VIII a mitjan segle XIII. A primer cop d’ull, la moneda fou encunyada abundantment a la Hispània musulmana, i es podria pensar que cal parlar d’una economia fortament monetaritzada. No obstant això, com s’ha vist a les línies evolutives traçades anteriorment, l’emissió de moneda sembla haver estat sovint més lligada a factors polítics que a consideracions econòmiques. Fets importants, com la raresa de les encunyacions de billó (fulūs) o la poca presència de troballes monetàries a les excavacions arqueològiques, encara són poc coneguts i mereixen un estudi aprofundit. Les excavacions a jaciments rurals, en particular, rarament proveeixen monedes. Es poden donar dos exemples extrets de publicacions recents. A Castell del Riu (Asp), que ha estat objecte de nombroses campanyes dirigides per Rafael Azuar, no s’ha trobat cap moneda entre l’abundant material de ceràmica i de metall del segle XII i principi del XIII que se n’ha extret. El mateix succeeix a les excavacions de Torre Bufilla, prop de València, recentment publicades per Pedro López Elum: l’única moneda musulmana, per a uns tres segles d’ocupació del jaciment, no és una peça andalusina sinó una moneda fatimita, mentre que, pel període d’un segle que va entre la Reconquesta i mitjan segle XIV, el mateix jaciment ha aportat una dotzena de monedes cristianes. Aquests problemes i molts altres resten encara per estudiar.