Resultats de la cerca

Partint d’unes categories que apareixen en sant Pau, la reflexió posterior, sobretot a partir del Pseudo-Dionís, arribà a establir una jerarquia en nou ordres

D’origen molt antic i desconegut, durant l’època arcaica grega fou assimilada als cultes de Dionís Se celebrava al principi de la primavera i durava tres dies

Estès durant els s II i III, Sabelli en fou el màxim representant Combatut per Hipòlit de Roma, Tertullià i Dionís d’Alexandria, fou condemnat pel papa Calixt I

Treballà al servei de Joan Sense Por, duc de Borgonya El Martiri de Sant Dionís Musée du Louvre, pintura començada per Jean Malouel, és la seva obra més important

Considerat com a fill de Dionís i d’Afrodita, el seu culte, originari probablement de la Tròade, es difongué per l’Hellespont i per Itàlia a l’època hellenística i romana

És autor de les Dionisíaques Διοννσιακά, un poema en 48 cants, en hexàmetres, sobre l’expedició de Dionís a l’Índia Se li atribueix també una paràfrasi poètica del quart evangeli

Establerta pel Pseudo-Dionís s VI a partir d’unes categories bíbliques, la jerarquia és dividida en tres cors, en aquest ordre serafins, querubins i trons, dominacions, virtuts i potestats, principats, arcàngels i àngels

Utilitzant un fil com a guia, ajudà Teseu a sortir del Laberint després que aquest hagué mort el Minotaure Abandonada per Teseu a l’illa de Naxos, fou rescatada per Dionís, amb el qual es casà

Cantor, amb les seves melodies encisava els animals i tota la natura El seu nom presenta problemes d’etimologia, així com també el seu tractament mític, que es presenta desdoblat D’una banda, la seva figura va lligada a la davallada als inferns, a la recerca d' Eurídice , el rescat de la qual aconseguí després d’haver persuadit amb el seu cant les divinitats infernals De l’altra, participa també del mite del trossejament per part de les mènades En aquest punt, la seva mort es vincula amb Dionís Zagreu orfisme És difícil de fixar l’antiguitat del mite i destriar-ne els elements…

Passà al s XVI als Descatllar, senyors d’Avià, al s XVII als Linyau o Llinau, cognomenats des d’aleshores Descatllar, i al s XVIII als Camprodon, marquesos de Sant Dionís, i finalment als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell