Resultats de la cerca

Situada al SE de Honshū, és travessada de N a S pel Sumida al S s’estén al llarg de la badia de Tòquio, en una àrea edificada contínua fins a Yokohama La ciutat prosperà al segle XV, i el 1868 s’hi traslladà la capital Al segle XX ha estat reconstruïda dues vegades després del terratrèmol del 1923 i després de la Segona Guerra Mundial això no n’ha aturat el creixement el 1923 hi havia 2200000 h el 1940, 735000 h, a causa de la immigració Actualment, es beneficia de la funció administrativa, industrial un cinquè de la producció del sector, comercial i cultural i de la gran…

La capital és Tòquio

Al segle XVIII, amb el nom d’Edo -que conservà fins el 1868-, era la ciutat més gran del món Malgrat això Tòquio no gaudeix d’una gran tradició musical, a diferència de Kyoto i Osaka L’Oficina de Recerca Musical, fundada el 1887, no incloïa cap departament de música tradicional Durant l’últim terç del segle XIX s’inicià el procés d’acostament a Occident, que es manifestà, per exemple, amb l’organització de gires de músics occidentals i d’orquestres autòctones de petit format, algunes de militars, pel país El 1911 s’inaugurà el Teatre Imperial, i el 1925, la sala de concerts Nihon…

Estudià a l’Acadèmia de Música de Tòquio, i posteriorment amplià la seva formació a la Juilliard School de Nova York Debutà com a director d’orquestra el 1945 al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Tòquio, i del 1948 al 1954 en fou titular de la Filharmònica L’any 1956 fundà l’Orquestra Simfònica i Filharmònica del Japó, de la qual tingué la titularitat fins l’any 1968 En aquesta època fou també professor de direcció orquestral a la Universitat de Tòquio 1962-67 Després de passar dos anys a Suïssa, el 1970 fou nomenat director musical de l’Orquestra…

Estudià direcció d’orquestra amb Hideo Saito i Norbert Kaneko, i començà la seva carrera el 1965 Ben aviat fou considerat un dels més destacats directors del Japó, fet que es confirmà l’any 1967 amb la concessió del premi del Ministeri de Cultura japonès en reconeixement a la seva tasca Dirigí pràcticament totes les orquestres del seu país i oferí les primeres audicions dels Gurrelieder , d’A Schönberg, la Passió secundum Lucam , de K Penderecki, i Ariadne auf Naxos , de R Strauss, entre moltes altres Convidat habitual d’orquestres europees i americanes, fou titular de la Simfònica Yomiuri…

Estudià violí a l’Escola de Música de Tòquio 1903 i composició amb Noël Peri Més tard estudià física 1904-07 i acústica 1907-10 a la Universitat de Tòquio Compaginà la formació universitària amb els estudis de música i dansa japonesa amb Shohei Tanaka Fou professor d’acústica, història de la música i teoria en diversos centres docents i universitats com la Kokugakuin 1923, la de Tòquio 1930 i la Waseda 1947 Estudià la música de cort coreana 1921 i visità Formosa i les illes Ryukyu 1922, el nord de la Xina 1923 i les illes del Pacífic 1934 Presidí la…

Estudià al Conservatori Imperial de Tòquio 1904-08 amb T Shibata direcció coral i H Wekmeister violoncel Posteriorment es traslladà a Berlín 1908, on fou deixeble de M Bruch i KL Wolf a la Hochschule für Müsik Durant aquesta estada a Alemanya ja es distingí com a compositor de música simfònica i de cambra El 1914 tornà al Japó i fundà l’Orquestra Filharmònica de Tòquio, considerada la primera orquestra japonesa de tradició occidental del país, que oferí el seu primer concert el 1915 El 1917 viatjà per primera vegada als Estats Units i al principi de l’any següent…

Estudià belles arts a la Universitat de Tòquio, però en conèixer l’obra de Le Corbusier es dedicà al disseny En 1940-42 treballà amb la dissenyadora Charlotte Perriand, aleshores contractada com a assessora per a la cambra de comerç del Japó El 1952 fundà l’Institut de Disseny Industrial Yanagi, i el 1954 llançà la seva creació més coneguda, el tamboret papallona , de seient lleugerament corbat i amb el qual guanyà la medalla d’or de la Triennal de Milà Aplicà les seves idees, basades en la simplicitat de l’art tradicional japonès, a una gran diversitat d’objectes quotidians, des…

Estudià a la Universitat de Tòquio i durant la Segona Guerra Mundial, i sota la influència de l’escola romàntica japonesa, publicà un recull de narracions breus, Hanazakari no mori ‘El bosc en flor’, 1944 Després de la guerra es consolidà com a escriptor de gran èxit amb Kamen no kokuhaku ‘Confessió d’una màscara’, 1949, a la qual seguiren Ai no kawaki ‘Enuig de l’amor’, 1950 i Kinshoku ‘El color prohibit’, 1951-53 Construí un món detallat amb una metodologia molt rigorosa, però anà evolucionant de l’esteticisme vers la recerca de l’equilibri clàssic, que culminà amb Kinka kuji ‘…

Amb l’ajut dels daimyō aconseguí la direcció política del país el 1862, i mirà de restablir l’autoritarisme del règim militar de govern bakufu El descontentament social, endegat pels grans comerciants i els senyors feudals dàimio, vinculats a aquells, desembocà en les revoltes de Satsuma i Chosu 1867, i això el forçà a dimitir, amb la qual cosa desaparegué el règim shōgunal Es retirà voluntàriament, però tornà a Tòquio el 1897, i fou nomenat duc el 1902