Resultats de la cerca

Als primers segles del cristianisme calgué una defensa de la fe contra les objeccions dels no-creients La tradició apologètica es confirmà a partir de l’edat mitjana Tomàs d’Aquino, Bossuet, Pascal, etc, però no fou objecte d’estructuració científica fins que la Illustració i la crítica liberal atacaren els fonaments metafísics i històrics del cristianisme La missió principal de l’apologètica tradicional és de demostrar la credibilitat de la revelació cristiana teologia fonamental, i per això és basada sovint en notícies externes com els miracles i les profecies Un…

El seu capdavanter fou Joaquim Roca i Cornet, que publicà la primera revista apologètica de l’Estat espanyol, La Religión 1837-41, continuada per La Civilización 1841-43, on collaboraren Josep Ferrer i Subirana i Jaume Balmes, el qual, no obstant els seus punts de contacte amb l’escola, mantingué sempre una clara independència respecte a aquesta Altres representants foren Manuel de Cabanyes, Josep M Quadrado, que, juntament amb Tomàs Aguiló, publicà a Palma Mallorca La Fe 1844, i Joaquim Rubió i Ors El tradicionalisme filosòfic inicial del moviment fou superat gràcies a la…

Féu la carrera eclesiàstica a Saragossa, on s’ordenà 1865 i fou beneficiat de l’església de Sant Carles Es dedicà a la predicació i l’apologètica, i també conreà la pintura religiosa El 1880 entrà a la Companyia de Jesús, i fou rector del noviciat de Veruela 1887 i durant trenta anys procurador de la província catalanoaragonesa Fou el promotor de la construcció del Collegi de Sarrià, del Collegi o Palau dels Ducs de Gandia i de la restauració de la Cova de Sant Ignasi, de Manresa Deixà escrites poesies llatines i petits tractats de catequètica i apologètica en…

Mestre de capella a Figueres Per un cànon seu a tres veus Beatus vir obtingué un premi notable al Catch Club de Londres 1765 Publicà una monografia sobre la clau de la modulació, titulada Carta Apologética que en defensa del Labyrinto de Labyrintos 1766, en la qual defensa l’obra del seu germà Pere

Fou secretari general del seu orde i a Roma secretari del cardenal Vives i Tutó Féu construir l’església i convent de Pompeia a Barcelona i promogué una important obra social i cultural Predicador i conferenciant de fama, escriví obres d’apologètica i d’espiritualitat en català i castellà, d’història literària i traduccions bíbliques

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de València fins el 1687, i representant de la tendència tradicional galenista més tancada D’entre les seves obres cal destacar Disputationes medicae selectae Lió, 1677, Disputatio apologetica de curatione vertiginis per consensum ventriculi Lió, 1677 i Disputationes physiologicae antiquorum et neotericorum placita novo acumine experimentes València, 1680

Ministre de finances d’Alfons V de Portugal i, més tard, dels Reis Catòlics Finançà, juntament amb Abraham Senior, la guerra de Granada El 1492 s’establí a Nàpols i el 1503 a la cort dels ducs de Venècia És autor de nombrosos tractats de filosofia, d’apologètica, de misticisme i d’exegesi messiànica

Germà de Miquel Mir i Noguera , ingressà com ell a la Companyia de Jesús 1856 Exiliat a França el 1868, en retornà, ja sacerdot, el 1873 Matemàtic i músic, publicà diverses obres d’apologètica i d’ascesi Fou conegut, sobretot, per alguns tractats sobre la llengua castellana, que en combatien els gallicismes i en cercaven la fraseologia característica

Fou nomenat cardenal el 1659 per Alexandre VII Escriví nombroses i notables obres literàries, filosòfiques, teològiques i històriques Però la que li donà més fama fou la Istoria del concilio di Trento 1664, que, escrita amb intenció obertament apologètica per refutar l’obra anàloga de Paolo Sarpi, té un caràcter més polèmic que històric, no obstant la recerca acurada i diligent de les fonts