Resultats de la cerca

Fou llançada el 26 de novembre de 2011 i arribà a Mart el 6 d’agost de 2012 La missió té per objectiu la detecció i la identificació de compostos orgànics de carboni per a determinar si Mart reuní en algun moment de la seva història les condicions per a acollir vida microbiana, a més de recopilar informació sobre l’evolució geològica i atmosfèrica del planeta,  i també determinar la distribució dels cicles de l’aigua i de diòxid de carboni en forma sòlida, líquida o gasosa El punt d’aterratge seleccionat, des d’on hom ha dut a terme les prospeccions, és el cràter Gale, a l'…

L’eclíptica talla l’equador celest en dos punts el punt vernal o primer punt d’Àries γ, on el Sol es troba a l’equinocci de primavera, i el primer punt de Balança γ’, on el Sol es troba a l’equinocci de tardor Al solstici d’estiu el Sol és al punt S i al solstici d’hivern és al punt S’ El nom prové del fet que els eclipsis, sia de Sol o de Lluna, sempre s’esdevenen sobre aquesta línia L’eclíptica és un cercle màxim de l’esfera celeste, i correspon a la intersecció d’aquesta amb el pla de l’òrbita terrestre, el qual és també anomenat eclíptica o pla de l’eclíptica La inclinació de l’eix de la…

Fou descobert el 1969 pels astrònoms soviètics Klim Čurjumov i Svetlana Gerasimenko a partir d’una fotografia del cometa 32P/Comas Solà Posteriorment el seu pas ha estat observat des de la Terra els anys 1976, 1982, 1989, 1996, 2002 i 2009 i fotografiat pel  telescopi espacial Hubble La seva òrbita al voltant del Sol se situa entre una distància màxima de 840 milions de quilòmetres i una distància mínima de 180 milions de quilòmetres Té una forma irregular d’entre 3 x 5 km i el núvol de gasos evaporats que es forma durant l’aproximació al Sol en fa difícil l’observació des de la Terra El 67/…

La sonda Rosetta fou llançada a l’espai el 2 de març de 2004 amb destinació al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko En el seu viatge sobrevolà dos asteroides 2867 Steins al setembre del 2008 i 21 Lutetia al juliol del 2010 El viatge d’aproximació de la sonda durà uns deu anys, durant els quals completà tres cops l’òrbita de la Terra i posteriorment se situà en l’òrbita de Mart per tal de coincidir amb la trajectòria del cometa Des del juny del 2011 Rosetta es mantingué en un estat de latència fins el 20 de gener de 2014, en què els mecanismes s’activaren automàticament per tal de preparar el…

La distància de Mercuri al Sol varia entre els 48 milions de km 0,307 UA al periheli, i els quasi 70 milions 0,467 UA a l’afeli, per la qual cosa la seva òrbita és la més excèntrica dels planetes del sistema solar e = 205 El període orbital és de 88 dies La proximitat del Sol fa que, vist des de la Terra, la distància angular entre ambdós astres sigui sempre molt petita, amb un màxim de 28°, la qual cosa significa que l’observació de Mercuri és sempre difícil perquè se’l pot veure únicament poc després de la posta del sol o poc abans de la sortida En ambdós casos, Mercuri resta molt baix a l’…

Per a fer aquest càlcul hom determina primerament el retard r de la lluna plena respecte al 21 de març, el qual és la resta de dividir l’expressió 19 m 1 9 +15+ A per 30, en la qual el valor de m 1 9 és la resta de dividir el número de l’any considerat m per 19, i el valor de A és zero quan hom fa el càlcul per als anys del calendari julià, mentre que per als anys del calendari gregorià és igual a la resta de dividir per 30 l’expressió c — c /4 — c — k /3, on el valor de c és el quocient enter de dividir l’any considerat per 100, i k val zero fins a l’any 4199, mentre que val c —17/25 a…

Un collapse d’aquest tipus es pot produir en un núvol de matèria interestellar, tot constituint la primera etapa de la gènesi d’un estel, i en aquest cas el collapse es realitza d’una manera relativament lenta, aturant-se quan la pressió cap enfora augmenta a mesura que el gas interestellar s’escalfa, en comprimir-se, i iguala la força de la gravitació cap al centre del núvol Un altre collapse molt més brusc és el que es produeix durant l’explosió d’una supernova En aquest cas les regions centrals d’un estel s’esfondren en poques hores i donen lloc a un cos superdens d’unes desenes de…

Constitueix el disc visible del Sol, que és el disc lluminós que hom pot observar en condicions normals Té una profunditat d’uns 400 km La temperatura a les regions més profundes és de 7 500°K, però va disminuint, fins que arriba a un valor de 4 700°K a les regions més externes Les zones més profundes de la fotosfera es mesclen amb una regió d’una gran opacitat on predominen els moviments convectius, anomenada zona convectiva Sol La superfície no pertorbada de la fotosfera té una estructura granular, els elements de la qual són uns polígons o celles de forma irregular que tenen una amplada de…

Els estels no lluen tots amb la mateixa intensitat numèricament hom diu que els estels més brillants tenen una magnitud aparent de +1, i els menys brillants observables a ull nu, una de +6 Hom reserva la magnitud 0 per a uns pocs estels excepcionalment brillants, i les magnituds negatives, per als planetes més pròxims a la Terra L’energia rebuda d’un estel de primera magnitud és 100 vegades més gran que la rebuda d’un estel de sisena magnitud A partir d’això hom defineix l’escala de magnituds de tal manera, que, quan dos estels difereixen en una unitat de magnitud, les corresponents energies…

Aquesta classe d’energia pot ésser considerada com una collecció o espectre d’ones d’una àmplia gamma de longituds d’ona que es propaguen amb una velocitat constant de 300 000 km/s L’espectre de la radiació solar és constituït per raigs X 0,002 μm-0,010 μm raigs gamma i raigs ultraviolats 0,010 μm-0,400 μm, el conjunt dels quals transporta el 9% de l’energia total raigs visibles 0,410 μm-0,700 μm, que representen el 41%, i raigs infraroigs 0,700 μm-1000 μm, que comprenen el 50% Hom defineix com a radiació d’ona curta l’interval que comprèn longituds d’ona entre 0,2 μm i 5 μm, i com a radiació…