Resultats de la cerca
Es mostren 39 resultats
personalitat jurídica
Dret civil
Capacitat que ostenta una persona jurídica per a ésser subjecte de totes les relacions de dret, exceptuades les pròpies de la natura humana (com el parentiu o el matrimoni).
La personalitat jurídica és una entitat independent de la dels socis o partícips de la persona jurídica en virtut d’aquesta independència els crèdits o els deutes de la persona jurídica no ho són dels associats
persona jurídica
Dret civil
Conjunt de persones o de béns reconegut per l’estat com a subjecte de dret amb personalitat independent dels seus associats, o dels seus afavorits, que s’organitza per a la consecució d’un fi permanent.
La seva capacitat es redueix als drets patrimonials i n'ostenta la representació la junta que la llei determina o que els estatuts corresponents estableixen Quant a la natura de la persona jurídica, hi ha dues teories oposades la de la ficció i la de la realitat la teoria de la ficció, que té origen en el dret canònic i prevalgué fins al s XIX, considera que només l’home és subjecte de drets, encara que les lleis poden modificar aquest principi, atorgant personalitat jurídica a d’altres éssers, personificats pel dret amb vista a un fi que han d’obtenir la teoria de…
paternitat
Dret civil
Relació jurídica existent entre el pare i els seus fills, derivada de la relació biològica que suposa la generació.
Des de sempre hom ha observat la dificultat de prova de la paternitat, per raó de la dificultat de determinar les relacions sexuals de l’home que l’han produïda per la qual cosa els sistemes legals que la regulen s’han basat fonamentalment en un seguit de presumpcions, de contingut com més va més científic La fita última de tota legislació en la matèria és de fer coincidir la paternitat legal amb la paternitat biològica, bé que existeixen dificultats, científiques i socials, per a arribar-hi Hom pot distingir dues menes de paternitat a part l’adoptiva, que no té com a fonament la relació…
codicil
Dret civil
Disposició d’última voluntat, atorgada amb les mateixes solemnitats externes d’un testament, en la qual hom modifica, aclareix o revoca el que ha estat establert en testament.
Hom pot ordenar fideïcomisos i llegats, però no pot instituir hereu, ni desheretar, ni afegir condicions a un hereu ja instituït, ni establir directament substitucions En el cas que en un codicil hom nomeni hereu, aquest té la condició de fideïcomissari Com a dependent d’un testament, el codicil perd eficàcia quan aquell és revocat o n'és atorgat un altre de nou Aquesta figura jurídica, que prové del dret romà, ha estat sempre reconeguda a Catalunya i avui és recollida en la Compilació del dret civil especial de Catalunya, bé que, per a la seva validesa, hom exigeix, seguint un…
pertinença
Dret civil
Cosa accessòria que pertany jurídicament o moralment a un domini.
Tractant-se d’una relació jurídica, cal que en totes les vicissituds del domini principal venda, lloguer, alienació, hipoteca, etc hom especifiqui si en resta afectada cadascuna de les pertinences
tempteig
Dret civil
Dret que pot tenir una persona, per ministeri de la llei o per costum jurídic, d’adquirir una cosa que ha d’ésser alienada a títol onerós amb preferència a d’altres persones pel mateix preu que aquestes pagaven.
Perquè es doni la figura jurídica, cal que l’alienació, projectada i delimitada, encara no s’hagi efectuat Aquesta figura es dóna preferentment en l’arrendament i l’emfiteusi i és un equivalent, en una bona part, de la fadiga
quasicontracte
Dret civil
Acte jurídic, lícit i voluntari, que no és regulat per cap convenció expressa, però del qual resulten efectes i obligacions recíprocs entre les parts o envers un tercer, comparables als d’un contracte.
S'esdevé en la gestió de negocis aliens, o en el cobrament de l’indegut, etc Categoria jurídica del dret romà postclàssic —abrogada en molts codis actuals—, indicava l’obligació creada per l’acte d’un altre i que afectava el propi patrimoni
Codi de Napoleó
Dret civil
Recopilació del dret civil revolucionari francès, elaborada entre el 1800 i el 1804, a base de la ponència redactada pels advocats Félix Bigot, Jean Portalis i François Tronchet, pel consell d’estat i pels cossos collegisladors del consolat bonapartista.
Poc modificat per la Restauració, ha estat la norma de la vida jurídica francesa contemporània i ha influït també en el dret civil d’altres estats europeus i americans Fou traduït al català el 1812 a instàncies del baró de Gerando, conseller d’estat-intendent dels departaments del Ter i del Segre No arribà mai a ésser promulgat al Principat perquè la majoria dels juristes catalans s’hi oposaren, especialment per la supressió dels fideïcomisos, tan arrelats en el dret català