Resultats de la cerca

Franciscà exclaustrat, publicà un Diccionari mallorquí-castellà 1840, primera de les obres lexicogràfiques publicades a l’illa el segle XIX Inclou un recull d’adagis mallorquins i també un Diccionariet de vàrios termes mallorquins antiquats o que ja no s’usen, compost per N per a entendre el cèlebre poeta llemosí Ausiàs March

Comprenia els departaments de Charente, Charente Marítim, Deux-Sèvres i Viena La capital era Poitiers Desaparegué arran de la reforma territorial aprovada el novembre del 2014 i vigent des del gener del 2016, per la qual es fusionà amb les antigues regions administratives occitanes d'Aquitània i el Llemosí en la regió de Nova Aquitània

La tendència a anomenar valencià i llengua valenciana el català parlat al País Valencià s’estén progressivament al llarg del s XV la nova designació ja datada el 1414 alterna amb les tradicionals de romanç, pla i català , sense mai adquirir, però, un sentit que contraposés la parla local a la del Principat i a la de les Illes Antoni Canals abans 1395 havia enfrontat “nostra volguda llengua valenciana” a la “llengua catalana” tanmateix, els texts de Canals no presenten cap particularisme lèxic, morfològic o sintàctic que els diferenciï d’escrits contemporanis procedents de qualsevol altre lloc…

La capital és Bordeus Comprèn els departaments històricament i culturalment occitans dels Pirineus Atlàntics llevat de la part SW, que correspon al territori basc de Lapurdi, les Landes, Òlt i Garona, la Gironda, Dordonya, la Corresa, Cruesa i l’Alta Viena i, a la part sud, Charente, i els departaments francesos de Charente Marítim, Deux-Sèvres i Viena Fou creada per la reforma territorial aprovada el novembre del 2014 i vigent des del gener del 2016, per la qual es fusionaven les regions de Poitou-Charentes, Llemosí i Aquitània

Es formà musicalment a la collegiata de Gandia Organista i mestre de capella a Algemesí 1825-30 i organista, a partir del 1831, de la parròquia de Sant Nicolau de València Emigrà a França el 1840 i s’acredità a Gueret Llemosí com a professor de piano i de cant Més tard anà a París, on es relacionà amb Chopin, Auber i altres músics romàntics Visqué a Madrid, on publicà una Gramática musical 1852 És autor d’una missa amb acompanyament orquestral, himnes, motets, villancicos , una òpera — La rosa mágica 1853— i la sarsuela Tres para uno 1856

Situada a la riba de la Corresa, té fabricació d’armes i d’instruments musicals i indústria elèctrica, tèxtil i alimentària És seu episcopal, i entre els monuments medievals que conserva es destaca la catedral s XII-XIV

Membre del partit radical socialista, fou diputat 1914-35 i 1946-58 i senador 1935-40 Del 1924 al 1940 ocupà diversos ministeris i durant la Segona Guerra Mundial féu costat al general De Gaulle Vicepresident del consell de ministres 1949-50 i 1952-54 i primer ministre 1948-49, 1950 i 1951, amb Morice creà un nou partit radical socialista 1956

Destacà en el camp de la creació literària amb la novella ideològica Bélisaire 1763 i sobretot amb els Contes moraux 1761, gènere intermedi entre la novella i la narració èpica, alguns dels quals esdevingueren òperes còmiques Escriví la majoria d’articles literaris de l' Enciclopèdia reunits en La poétique française , 1763 i les Mémoires d’un père pour servir à l’instruction de ses enfants 1807

Servidor d’Enric de Borbó, després d’una sèrie d’aventures ho fou del duc d’Orleans i del duc de Guisa Sobresortí en poesia, amb obres com ara Plaintes d’Acante 1633, Les amours de Tristan 1638, Les vers heroïques 1648, etc, i sobretot en teatre, com les tragèdies Marianne 1636, La mort de Sénèque, la mort de Crispe 1645, la comèdia Le parasite 1653, etc En prosa deixà una novella autobiogràfica, Le page disgracié 1642

És un centre administratiu i mercat agrícola i ramader, i té tallers d’orfebreria i de joieria