Resultats de la cerca

Gendre de Manzoni S’exilià a Florència a l’època de l’ocupació francesa Novament, a Torí, emprengué la carrera militar, la qual abandonà per dedicar-se a la pintura En les novelles Ettore Fieramosca 1833 i Niccolò de’Lapi 1841 és notable la vivacitat de color amb què sabia reunir caràcters històrics i moderns La forma de “novella històrica” i la força d’alguns tipus expliquen el gran èxit d’aquestes primeres experiències Propagandista polític els anys de la revolució, escriví els opuscles Degli ultimi casi di Romagna i I lutti di Lombardia Fou president del consell de ministres com a tal,…

Professor d’estètica a l’Istituto di Architettura de Venècia, actualment és alcalde d’aquesta ciutat Ha intervingut en la direcció de diverses revistes, entre les quals hi ha algunes de les més polèmiques i rigoroses del món cultural italià Entre els seus llibres destaquen Krisis 1976, Pensiero negativo e razionalizzazione 1977, Dallo Steinhof 1980, Icone della Legge 1985, L’Angelo necessario 1986, Dell’inizio 1990, L’arcipelago 1997 i Arte, tragedia, tecnica 2000 En la seva obra, influïda per múltiples tendències de la metafísica occidental, i en especial per Heidegger i Wittgenstein, es…

Considerat un dels principals fundadors de l’etruscologia moderna, el seu mestratge a la Universitat de Roma entre el 1945 i el 1980 formà una escola d’arqueologia i protohistòria de gran prestigi La seva activitat científica i divulgadora al voltant de múltiples aspectes de les cultures etrusca i itàlica contribuïren a difondre-les internacionalment Dirigí les excavacions al santuari de Pyrgi i de la ciutat de Veies El 1949 fundà, amb Giulio Quirino, la revista Archeologia Classica i dirigí Studi Etruschi des del 1972, any en què fou escollit president de l’Istituto Nazionale di Studi…

Influït pel cubisme i per l’art egipci a partir del 1928, aconseguí un estil personal, emparentat amb l’art etrusc i les terres cuites cartagineses, que combina el geometrisme formal, la suavitat cromàtica i el rigor de composició

D’una posició postcarducciana passà a escriure poesia futurista II Purosangue , 1919 Lligat a l’avantguarda del seu temps ACasella, GDe Chirico, ASavinio publicà narrativa sovint impregnada de realisme màgic La vita intensa , 1919 La vita operosa , 1920 La scacchiera davanti allo specchio 1922, Eva ultima , 1923 Gente nel tempo , 1937, etc, corrent el nom del qual encunyà, a més d’ésser-ne un dels primers teoritzadors, en particular en la revista 900 1926-29, que fundà juntament amb CMalaparte Fou també notable la seva producció teatral, influïda per LPirandello Siepe a Nordovest , 1919…

Deixeble de Caracciolo, fou un dels principals representants de l’escola realista napolitana És autor de Lucrècia, Sant Bru Museo e Gallerie Nazionali Capodimonte, Nàpols, Degollament del Baptista, Bacanal Museo del Prado, Madrid, que mostren la seva filiació al caravaggisme i un influx llunyà dels pintors de l’escola bolonyesa

Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit Popular Italià 5 Les dissensions…

Professor de demografia a la Universitat de Florència des del 1966, ha estat un personatge dedicat a l’estudi de la demografia històrica, al qual ha dedicat un important nombre d’assaigs, com History of Italian Fertility During the Last Two Centuries 1977 i Storia minima della popolazione del mondo 1989 Entre el 1973 i el 1981 fou secretari general de la International Union for the Scientific Study of Population IUSSP

L’acusada minva del suport electoral al PCI d’ençà de la fi de la dècada del 1970 i, també, la de militants, i la crisi dels règims comunistes dels anys 1980 menaren el seu secretari general, Achille Occhetto, a decantar el partit vers la socialdemocràcia i la fundació del nou partit Principal partit dins la coalició d’esquerra els Progressistes en les eleccions del març del 1994, els fluixos resultats aconseguits en aquesta convocatòria i en les europees del juny del mateix any contribuïren a la dimissió d’Occhetto, el qual fou substituït per Massimo d’Alema Al començament del…

Al servei de Ferran II de Catalunya-Aragó, lluità contra Carles VIII de França 1492 i intervingué en la batalla de la Pulla 1500 i en la defensa de Barletta 1503 Empresonat a Nàpols 1505, en recuperar la llibertat es traslladà a la península Ibèrica Massimo d’Azeglio 1798-1866 s’inspirà en la seva vida per escriure la novella històrica Ettore Fieramosca 1833