Resultats de la cerca

Llicenciat en dret a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà, es doctorà a la London School of Economics i amplià estudis als EUA Professor a la Universitat de Bolonya 1971-78, fou ministre d’indústria d’un dels governs de Giulio Andreotti 1978 En 1982-89 i 1993-94 fou director de l’Institut per a la Reconstrucció Industrial IRI Després de la desfeta de la Democràcia Cristiana, s’integrà a l’Aliança Democràtica, i el 1996 esdevingué cap del govern en minoria de la coalició de centreesquerra L’Ulivo Aconseguí el reingrés d’Itàlia el 1996 al Sistema Monetari Europeu del qual era exclosa…

La coalició era formada pel partit Comunisti Italiani, Democratici di Sinistra , I Democratici, Partito Popolare Italiano, Rinnovamento Italiano, Socialisti Democratici Italiani, Unione Democratica per l’Europa i Verdi Resultà vencedora en les eleccions al parlament italià del 1996, després d’enfrontar-se a la coalició opositora de centredreta, Polo delle Libertà, liderada per Silvio Berlusconi Des del 1996 se succeïren tres governs de L’Ulivo primer el de Romano Prodi 1996-98, seguit del que encapçalà Massimo D'Alema 1998-2000, que fou substituït per Giuliano Amato La…

Integrat pel Partito Democratico della Sinistra PDS, com a soci principal, juntament amb Cristiano Sociali, Riformatori per l’Europa, Comunisti Unitari i Laburisti, Massimo D'Alema , cap de govern entre el 1998 i el 2000, en fou el primer secretari En les eleccions legislatives del maig del 2001, el partit, amb Piero Fassino com a secretari general s’integrà en la coalició de centreesquerra L' Ulivo , liderada per l’exalcalde de Roma i membre del DS Francesco Rutelli, però foren derrotats per la coalició conservadora de Silvio BerlusconiEn les eleccions al Parlament Europeu del juny del 2004…

Llicenciat en lletres 1941 i en dret 1946, aquest any entrà a la Banca d’Itàlia, de la qual fou cap dels serveis d’estudis 1970-78 i governador 1979-93 El 1993 inicià la seva carrera política president del consell de ministres 1993-94, ministre d’hisenda en els governs de Romano Prodi 1996-98 i de Massimo d’Alema 1998-99, el 1999 fou elegit president de la República italiana, càrrec que ocupà fins al maig de 2006, en què fou substituït per Giorgio Napolitano Ocupà també càrrecs en institucions internacionals president del comitè de governadors de la CEE 1982-87, vicepresident del…

Ingressà al Partit Laborista als 14 anys Fill de miners, activista sindical durant l’estada a la Universitat de Cardiff, el 1970 fou elegit diputat als 28 anys Per l’octubre del 1983 succeí Michael Foot al capdavant del Partit Laborista, on estigué nou anys com a cap de l’oposició Després de la derrota electoral en les eleccions generals de l’abril del 1992 enfront del conservador John Major, dimití i fou substituït per John Smith Del 1995 al 1999 fou comissari europeu de transports Vicepresident de la Comissió Europea des del 1999, dimití al març després de l’informe anticorrupció del…

Graduat per l’École des Hautes Études Comerciales HEC, a París, per l’Institut d’Études Politiques IEP i per l’École Nationale d’Administration ENA Inicià la seva carrera en l’àmbit públic a la Inspecció General de Finances i a la Direcció General del Tresor Posteriorment, fou assessor del ministre de finances, Jacques Delors, i del primer ministre, Pierre Mauroy Entre el 1985 i el 1994 fou cap del gabinet del president de la Comissió Europea, Jacques Delors Formà part de l’equip encarregat de rescatar Crédit Lyonnais, entitat de la qual després fou director general Entre el 1999 i el 2004…

Graduat en lleis a Estrasburg i a l’Institut d’Études Politiques de París, el 1961 entrà a l’administració de l’estat Secretari general 1972-74 i president 1974-82 del partit socialcristià, en 1972-74 fou secretari d’estat per als afers culturals El 1984 fou elegit primer ministre, càrrec en el qual fou reelegit el 1989 Diputat al Parlament Europeu des del 1975, en fou vicepresident 1975-77 i president del grup democratacristià 1987-89 Del 1994 al 1999 fou president de la Comissió Europea Assumí aquest càrrec en un moment clau de la UE, ja que l’any 1996 tingué lloc la revisió del Tractat de…

Durant els anys vuitanta fou collaborador personal de Bettino Craxi al govern i arribà a vicesecretari del Partit Socialista Italià PSI Ministre del tresor durant el breu govern del democristià Giovanni Goria, fou elegit diputat per Torí el 1983 i el 1987 Al juny del 1992 el president d’Itàlia, Oscar Luigi Scalfaro, li encomanà de formar un govern tècnic, que durà fins l’abril del 1993, enmig de turbulències polítiques i econòmiques Posteriorment presidí l’Autoritat Italiana Anti-Trust fins el 1997, i de l’octubre del 1998 al maig del 1999 fou ministre de reformes institucionals en el govern…

Fou fundada el 1906 i controlada pels socialistes fins a l’arribada de Mussolini, el qual estatitzà i polititzà la Confederació En acabar la guerra, socialistes, comunistes i democratacristians es repartiren equitativament les tres secretaries, però el 1948 els democratacristians es negaren a seguir la vaga del juliol i fundaren a part la Confederazione Italiana Sindacati Lavoratori CISL El 1949, una part de socialdemòcrates i republicans, separats també de la CGIL, fundaren la Unione Italiana del Lavoro UIL La CGIL participà activament en les lluites del 1969, que replantejaren l’acció…

Nasqué el 1974 com a confederació de partits socialistes de l’aleshores Comunitat Europea, però pròpiament no fou fundat fins el 1992 Constitueix la força majoritària del grup parlamentari socialista al Parlament Europeu, el primer en nombre de diputats fins el 1994, i des d’aleshores ha restat en segon lloc darrere del Partit Popular Europeu El grup ha assolit en les successives eleccions 180 diputats sobre 626 el 1999, 200 sobre 732 el 2004, 184 sobre 736 el 2009, 191 sobre 751 el 2014 i 153 sobre 751 el 2019 Inclou també com a membre de ple dret el Partit Socialista de Noruega, estat que…