Resultats de la cerca

En la línia divisòria entre el Magrib i el Sàhara és format per diverses serres separades per depressions sinclinals que prenen la direcció SW i NE, cobertes per boscs d’alzines que culminen al Djebel Ksel 2 008 m Habitat per pastors i agricultors seminòmades, el centre principal és El-Beyyadh

Fou professor a la Universitat d’Estrasburg, on fundà 1929, amb Marc Bloch, la revista “Annales d’Histoire Économique et Sociale” Annales El 1933 ocupà la càtedra d’història de la civilització moderna al Collège de France Presentà la història com una síntesi dels resultats de les ciències socials, i rebé la influència de Vidal de la Blache, de Durkheim i de Simiand Entre les seves obres es destaquen Philippe II et la Franche-Comté 1911, Un destin Martin Luther 1928, la seva tesi doctoral, La terre et l’évolution de l’humanité 1922, llibre de geografia humana on combat el determinisme, i…

Començà la seva activitat literària amb una sèrie de novelles, que no tingueren gaire èxit A partir del 1720 es dedicà a la producció teatral comèdies moralitzadores i satíriques L’île des esclaves , 1725 L’île de la raison , 1727 i comèdies d’anàlisi, més interessants que les anteriors La surprise de l’amour , 1722 La seconde surprise de l’amour , 1727 La millor, però, és Le jeu de l’amour et du hasard 1730 Fou també autor de dues novelles importants La vie de Marianne , 1731 Le paysan parvenu , 1735, en les quals són més importants les reflexions de…

Membre del cos diplomàtic, les seves novelles —algunes de les quals obtingueren èxits lligats a escàndols— denuncien les tares dels ambients freqüentats en la seva joventut o a l’època de la seva carrera Es destaquen Les amitiés particulières 1945, Les ambassades 1953, Les clés de Saint-Pierre 1955, Les Chevaliers de Malte 1957, Les fils de la lumière 1961, Notre amour 1967, Un musée de l’amour 1972, Roy 1979, La soutane rouge 1983, etc També escriví algunes obres de teatre Le prince des neiges , 1947 Le spectateur nocturne, 1960, etc

Cursà estudis de pintura a Cracòvia i es dedicà a la litografia, especialitat en la qual guanyà el premi nacional l’any 1953 Realitzà cartells de cinema i films d’animació El 1959 s’establí a París i es dedicà als curtmetratges i documentals, en els quals barrejà les tècniques pictòriques i les cinematogràfiques Posteriorment, passà a realitzar llargmetratges d’estil molt peculiar, en els quals l’erotisme sadomasoquista de connotacions oníriques és sempre l’element central Entre les seves pellícules, sovint controvertides , es destaquen Goto, l’île d’amour 1968, Blanche 1971, Les…

Les seves novelles La vie tranquille 1944, Un barrage contre le Pacifique 1950, Le marin de Gibraltar 1952 i sobretot Moderato Cantabile 1958, tracten de copsar, al llarg d’unes anàlisis aparentment informals, però d’un rigor tot clàssic, l’excepcionalitat d’un moment, d’una situació, puix que res no ha de passar en un món totalment convencionalitzat Amb Hiroshima mon amour 1960, escrita de primer com un guió cinematogràfic, inicià una sèrie d’obres on barreja les tècniques del teatre, de la pantalla i de la novella Dix heures et demie du soir en été 1960, Le vice-consul 1966, L’…

Graduat al Centre de Formation des Journalistes CFJ de París, és membre del grup d’experimentació narrativa d’avantguarda Oulipo des del 1992, i president des del 2019 Ha treballat com a editor a l’editorial Le Castor Astral De la seva obra narrativa destaquen Sonates de bar 1991, Le voleur de nostalgie 1992, Les amnésiques n’ont rient vécu d’inoubliable 1998, Quelques mousquetaires 1998, La disparition de Perek 1998, Joconde jusqu’à cent et plus si affinités 1998, Inukshuk, l’homme debout 1999, Joconde sur votre indulgence 2002, Cités de mémoire 2002, Encyclopaedia inutilis 2002, Je m’…

Escriví Mademoiselle Cloque 1899, Leçon d’amour dans le parc 1902, L’enfant à la balustrade 1903, etc

Es donà a conèixer amb una novella que causà commoció pel tema aleshores escandalós un amor lèsbic Le rempart des béguines 1952, a la qual seguiren La chambre rouge 1953, Les mensonges 1956, premi dels Llibreters 1957 i sobretot L’empire céleste 1958, premi Femina sobre els ambients literaris i artístics Posteriorment publicà Lettre à moi-même 1963, La maison de papier 1970, Le jeu du souterrain 1973, Allegra 1976, Dickie-Roi 1980, Un chagrin d’amour et d’ailleurs 1981, La tristesse du cerf-volant 1988, Adriana Sposa 1990, Divine 1991, Sept démons dans la ville 1999, l’autobiografia literària…

En gran part autodidacte, aprengué a tocar diversos instruments i fou també escenògraf, cartellista, actor, ballarí, clown i illusionista de teatre de varietats els anys cinquanta del segle XX a París En aquesta ciutat fou descobert per Jacques Tati , el qual el contractà com a guionista i director assistent de  Mon oncle 1958 Influït per Buster Keaton i Max Linder, obtingué un gran renom com a clown els anys seixanta Posteriorment, amb Jean Claude Carrière , dirigí els seus propis films, en els quals actuà sovint els curtmetratges Rupture 1961, Heureux anniversaire 1962, amb el qual compartí…