Resultats de la cerca

Redactor de Las Provincias , fou, acabada la guerra civil de 1936-39, redactor d' Avance 1939 i redactor en cap de Levante En 1959-92 fou director de Las Provincias Franquista i anticatalanista, publicà les novelles Sinfonía patética 1950 i La isla de los lagartos 1958 i els reculls de notes o articles Papeles 1968, Valencia, ciudad abierta 1973 i Dietario personal 1974

Imprès als tallers del clausurat El Mercantil Valenciano , tingué un breu precedent en Avance  30 de març – 15 d’abril de 1939 i fou l’òrgan, primerament, de FET y de las JONS i, després, de la cadena periodística del Movimiento En foren directors, entre d’altres, Sabino Alonso-Fueyo, Adolfo Cámara i José Molina Plata Entre els seus collaboradors i redactors cal citar Carles Sentís, Gonçal Puerto, Diego Sevilla, Lluís Font de Mora, Vicent Diego Salvà, Joan Fuster i Francesc de Paula Burguera Acabat el franquisme, el 1977 se’n feren càrrec els Medios de Comunicación Social del Estado Situat, a…

Inicialment dirigit per Pelegrí Garcia i Cadena i més tard per Vicent Dualde i Furió 1873 1875-78, fou republicà El 1882 esdevingué òrgan del partit demòcrata-progressista fins que el 1888 se'n separà Fèlix Pizcueta i un grup de redactors que fundaren El progreso i el diari esdevingué un seguidor de Salmerón Assolí una gran popularitat entre la classe mitjana Contrari a la Dictadura de Primo de Rivera, durant la Segona República publicà una pàgina setmanal en català, titulada País Valencià i escrita per Eduard Buil El 1936 defensà el Front Popular, però en iniciar-…

La seva obra, tota la qual ell considerava com a emanació de la poesia, començà sofrint l’impuls del futurisme i del cubisme Potomac, 1914 Les mariées de la Tour Eiffel 1921, i oferí, més endavant, una desconcertadora i gairebé equívoca barreja d’avantguardisme i d’academicisme Escriptor nat, conreant l’ellipsi amb un gust potser excessiu a través de les seves acrobàcies atenyé els gèneres més diversos Cal situar entre les dues guerres mundials el millor moment de la seva obra PleinChant poemes, 1922, Le secret professionnel crítica, 1922, Les enfants terribles novella, 1929, La voix humaine…

Es llicencià a la Universitat de Barcelona, s’especialitzà en arqueologia i fou deixeble de Pere Bosch i Gimpera fou també professor de l’Escola d’Estiu d’aquesta universitat Com a arqueòleg, féu el seu primer treball per a l’ajuntament de Pineda de Mar, un estudi de l’aqüeducte romà posteriorment, en publicà el llibre El acueducto romano de Pineda Dedicat a la política, fou militant d’Esquerra Republicana de Catalunya Participà com a voluntari en la Guerra Civil, amb el grau de tinent Exiliat a França, residí en un camp de concentració, on descobrí un poblat iber en els seus terrenys i…

Vida i obra Germà d’ Eduard Marquina i Angulo Fou conegut amb els pseudònims de Farfarello i Un Ramblista Estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona Fou redactor de La Publicidad  1906, La Veu de Catalunya i El Imperial  de Madrid Arran de la seva formació en crítica teatral, dirigí la revista Teatràlia  1908-09, en què comptà amb la generació de joves noucentistes El 1909 estrenà a Barcelona El darrer miracle,  i, el mateix any, el monòleg Mi amiga Blanca També escriví teatre en castellà, idioma al qual traduí obres d’Àngel Guimerà, Apelles Mestres, Adrià Gual, Josep Pous i Pagès,…

Amb el primer diari imprès El Papel Periódico , 1790, aparegué un moviment literari amb característiques pròpies, i diferents de les de la metròpoli, marcat essencialment per la vinculació a la terra i un cert independentisme Hi destacaren el crític Domingo Delmonte Aponte, el poeta José María Heredia —els poemes del qual indicaven la desclosa d’una literatura que deixava de banda els antecedents de l’època colonial—, el poeta Gabriel de la Concepción Valdés Plácido i José Jacinto Milanés, autor de drames històrics El 1834 fou constituïda l’Academia Cubana de Literatura Un interès especial…