Resultats de la cerca

Correspon a un vermellós viu, de to fosc i matís blavós La matèria pigmentària és extreta de l’insecte anomenat quermes i produeix unes pastes pictòriques de consistència líquida, d’escàs poder cobrent i de poca solidesa a l’acció de la llum

Besnet del cirurgià Antoni de Gimbernat Estrenà a Barcelona obres de JM de Sagarra, com Les llàgrimes d’Angelina 1928, La filla del Carmesí 1929, L’Hostal de la Glòria 1931, etc

Actuà habitualment en català Foren remarcables les seves interpretacions en obres infantils de Josep M Folch i Torres, com La Ventafocs També es destacà en La llar apagada , d’I Iglésias, La filla del carmesí 1929, de JM de Sagarra, etc

Oriünda de l’Àsia occidental, és naturalitzada a la regió mediterrània, on era molt conreada com a planta tintòria L’arrel, anomenada alitzari, forneix un tint de color vermell o carmesí, que també és oficinal, amb virtuts diürètiques i anticatarrals Al s XVIII, Joan Pau Canals i Martí n'estengué i millorà el conreu i el divulgà en publicacions en català i castellà, puix que era una substància vital per a la fabricació d’indianes —ell n'era un dels principals fabricants— Carles III li ho recompensà amb el títol de baró de la Vall-roja

Fill del productor Alfredo Ripstein fill, de nen visqué directament els rodatges del seu pare i es féu amic de Luis Buñuel, que exercí una gran influència en el seu estil El 1966 dirigí la seva primera pellícula, Tiempo de morir , un western escrit per Gabriel García Márquez i Carlos Fuentes Considerat un dels noms més rellevants del cinema independent mexicà, no es consolidà com a autor fins els anys setanta Les seves pellícules es caracteritzen per la reinterpretació del melodrama i per una atmosfera sovint claustrofòbica i opressiva Algunes de les seves pellícules són El castillo de la…

Fou un dels fundadors del grup Estudi 1939 La seva poesia, influïda per Carles Riba i López-Picó, comprèn Artifici 1946, Imatges solitàries 1947, Poema de l’amic 1950, Atzurs rebels 1951, Arbre 1955, Llegenda i veritat 1956, Cançons en l’aire 1966, Ciutat oberta 1978,  Lliçó de temps 1982, premi Ciutat de Barcelona 1975 i Festa 1991 Guanyà la flor natural, l’englantina i la viola al Jocs Florals de Barcelona 1971, 1976 i 1977 i fou mestre en gai saber 1977 També és autor d’obres teatrals, com La difícil veritat 1950, Parèntesi primaveral 1951, del llibret de l’òpera d’Agustí Cohí Grau,…

Vida i obra S’especialitzà en interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona 1972-75 i des del 1979 hi fou professor de tallers d’interpretació També fou professor al Collegi del Teatre Entre els anys 1976 i 1980 escriví regularment sobre teatre a la revista El viejo Topo Entre altres obres, dirigí El despertar de la primavera 1978 de F Wedekind —premi de Crítica Serra d’Or al millor muntatge teatral 1979—, Antoni i Cleopatra 1980 de W Shakespeare, Els Beatles contra els Rolling Stones 1981 de J Mesalles i M Casamayor —premi de text teatral Josep Maria Arnau 1980—, que desencadenà una…

S'inicià com a cantant a finals dels anys seixanta, i als anys setanta participà en l’Assemblea d’Actors i Directors, moviment per a la renovació de l’escena catalana Participà, entre d’altres, en espectacles musicals com ara Bestiari , basat en poemes de Pere Quart i produït per La Trinca 1972, en el disc Llegendes de Catalunya 1975, de Guillermina Motta, l’espectacle de cabaret Tela Marinera 1975 i l’òpera rock Granja Animal 1976 Posteriorment centrà la seva activitat en el teatre i actuà, entre d’altres, a L’òpera de tres rals 1984, de B Brecht i dirigida per M Gas, Romeo i Julieta 1986,…

Es donà a conèixer amb l’obra teatral Los verdes campos del Edén Premio Nacional de teatre 1963 i premi Ciutat de Barcelona de teatre 1965, a la qual seguiren Los buenos días perdidos 1972, Anillos para una dama 1973, fantasia històrica sobre la dona del Cid Las cítaras colgadas de los árboles 1974  Por qué corres, Ulises 1975, recreació personal del mite de l’Odissea  Petra regalada 1980  La Truhana 1992  Los bellos durmientes 1994  Café cantante 1997  Las manzanas del viernes 2000, i Inés desabrochada 2003, entre d’altres El seu teatre reivindica la funció decisiva del text dramàtic i es…

El seu ús començà al segle XIII i es generalitzà al XIV i al XV Al segle XVII en foren assenyalades les posicions i hom en definia la forma i la situació El casc és exclusiu de les armes gentilícies masculines La seva mida en relació amb l’escut no pot superar els cinc setens de l’alçària d’aquest, i la seva posició ordinària és descansant sobre la vora superior de l’escut, i si aquest és inclinat, sobre l’angle superior més alt Els cascs van tots folrats de gules A vegades, i molt sovint a l’heràldica d’alguns països, hom acostuma a timbrar un escut de llinatges amb dos o més cascs, i…