Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
Emerson, Lake and Palmer
Música
Trio de rock britànic format pel teclista Keith Emerson, el baixista Greg Lake i el bateria Carl Palmer.
Debutaren el 1970 al festival de Wight, i al cap de dos anys ja eren un dels grups més requerits tant al mercat nord-americà com a l’europeu Capdavanters de l’anomenat rock simfònic, es distingiren per una posada en escena monumentalista, molt tecnificada i espectacular El grup s’autodissolgué el 1980, i deixà enregistraments com Tarkus 1971, Emerson, Lake and Palmer 1974 i Works 1976, en collaboració amb l’Orquestra Filharmònica de Londres
Talking Heads
Música
Grup de pop-rock format a Rhode Island (EUA), el 1975, per David Byrne (veu i guitarra), Chris Frantz (bateria), Tina Weymouth (baix) i Jerry Harrison (guitarra).
El seu estil ampli, capaç de tocar amb la mateixa facilitat el pop o la música ètnica, combinat amb la cura dels texts, convertiren Talking Heads en una de les bandes més representatives dels anys vuitanta Debutaren el 1975 el seu primer disc, Talking Heads ‘77 , arribaria dos anys després Després de More Songs About Buildings and Food 1978, produït per Brian Eno i accèssit a les llistes nord-americanes, seguiren Fear of Music 1979, My Life in Bush of Ghosts 1981, Remain in Light 1980, The Name of This Band is Talking Heads 1982, Speaking in Tongues 1983, Stop Making Sense 1984,…
Jean-Pierre Jeunet
Cinematografia
Realitzador cinematogràfic francès.
Després de començar a treballar com a realitzador d’anuncis publicitaris, conegué el dibuixant i dissenyador Marc Caro Tots dos signaren els curtmetratges d’animació L’évasion 1978 i Le manège 1980, aquest últim guanyador d’un premi César al millor curt Els seguiren una sèrie de guardonats curts −el més reeixit dels quals fou Foutaises 1989−, fins que debutaren en el llargmetratge amb Delicatessen 1990, una imaginativa comèdia que posà les bases d’un univers caracteritzat pel to fantasiós, el barroquisme visual i l’humor negre A continuació dirigiren conjuntament La cité des…
Noëlle Renaude
Teatre
Autora i directora teatral francesa.
Pertany a la generació d’autors francesos que debutaren a la dècada del 1980 i que provaren de replantejar l’escriptura dramàtica a partir de la pràctica escènica, sovint desdoblant-se en directors i actors El seu teatre, compost d’una vintena de peces, es caracteritza per una rigorosa economia del llenguatge i una temàtica en què la vida, la mort, el naixement, l’amor, el suïcidi marquen la insatisfacció, el malestar i les captinences dels seus personatges, amb situacions que voregen la trivialitat, tot plegat tenyit d’un humor negre àcid i crític Entre la seva producció…
José Luis Coll García
Arts de l'espectacle (altres)
Humorista i escriptor castellà.
Orfe de pare i de mare exiliada, fou criat pels seus avis Començà a estudiar dret però no acabà els estudis A mitjan dècada de 1950 es traslladà a Madrid, on es donà a conèixer com a humorista i on collaborà en el setmanari “La Codorniz” i a Radio Nacional de España Simultàniament, participà en diverses obres de teatre on treballà, entre d’altres, amb la Compañía del Teatro Español i amb la de l’actriu Celia Gámez El 1960 debutà com a actor de cinema en el film Días de feria , i l’any següent féu de guionista per a Televisión Española Amb El sueño de unos locos de verano , escrita juntament…
Francesc Porcell i Guàrdia
Música
Tenor, compositor i director d’orquestra.
Poc després del seu naixement la família retornà a Torredembarra, d’on era natural i on Francesc estudià solfeig, harmonia i violí amb I Hernández Recasens A nou anys ja tocava el violí El 1829 obtingué el títol de batxiller en filosofia, i el 1836, el de medicina i cirurgia a Barcelona, ciutat on el 1832 començà a estudiar cant amb Joan Goula i on conegué Caterina Mas, soprano, amb qui es casà Junts debutaren amb Norma al teatre Principal de Palma Posteriorment també cantà a València, al Teatre de la Santa Creu i al Liceu de Barcelona i, finalment, a Bilbao, on perdé la veu a…
,
El Tricicle

La companyia de teatre El Tricicle, en un esquetx de l’espectacle Slàstic
© Fototeca.cat
Teatre
Grup teatral format el 1979 a Barcelona per Joan Gràcia, Francesc Mir i Carles Sans.
Realitzà un tipus de teatre basat en el mim, sense paraules, molt influït pels clàssics del cinema mut còmic americà Lloyd, Keaton, Chaplin, etc Amb un gran èxit de públic, portaren a terme els muntatges Manicòmic 1982, Exit 1984, Slàstic 1986, Terrrífic 1991, Entretrès 1996, Tricicle 20 , Sit 2002, Garrick 2008, Bits 2012 i Ticket 2012 L’any 2016 estrenaren Hits , una selecció dels gags de la companyia des dels seus inicis, que el 2020 tornaren a presentar com a comiat després de 40 anys d’actuacions, un comiat que fou definitiu al final del 2022 amb l’espectacle Hits-Chimpum , representat…
Brams
Música
Grup de rock radical.
Liderats pel cantant Francesc Ribera i Toneu , Titot , els Brams nasqueren al Berguedà al juny del 1990 La formació original la integraven Titot , Toni Romero, August Gendrau, Francesc Xavier Martínez, Josep Maria Gómez, Jordi Castilla i Sílvia Cardona Després d’uns inicis en el circuit comarcal i de festes majors, debutaren amb Amb el rock a la faixa 1992, disc que manifestava la inequívoca vocació independentista del grup Convertits en la punta de llança del rock independentista català, els Brams elaboraren una discografia compromesa en què mai no perderen el to reivindicatiu…
cinema búlgar
Cinema realitzat a Bulgària.
La nacionalització del cinema búlgar oferí els primers resultats amb l’estrena del llarg metratge Kalin Orelat ‘L’àliga Kalina’, 1950, dirigit per Boris Borozanov La producció dels anys següents fou majoritàriament dominada per films de temàtica històrica i estètica realista, fins que l’any 1957, Na Malkja Ostrov ‘A la petita illa’ de Rangel Valčanov aportà un corrent de renovació plàstica que s’estendria també cap a una certa diversificació de gèneres A la dècada dels anys seixanta, els realitzadors Metodi Andonov, autor de Bialata Staja ‘L’habitació blanca’, 1968 i Koz'at Rog ‘Banya de…
cinema suís
Cinematografia
Cinema realitzat a Suïssa.
Amb uns precedents gairebé inexistents, el cinema suís nasqué el 1958, que el govern adoptà mesures per a promoure la cinematografia autòctona, les quals permeteren l’eclosió els primers anys seixanta d’una generació de cineastes francòfons anomenada Grup dels 5 Alain Tanner, Claude Goretta, Michel Soutter, Jean Louis Roy i Jacques Lagrange, amb una producció molt influïda per llur bagatge televisiu A la zona germanòfona privà la tradició documentalista Walter Murti, Richard Dindo, que s’acompanyà d’un cinema de ficció de connotacions brechtianes Thomas Koerfer, o operístiques Daniel Schmidt…