Resultats de la cerca

Ingressà a l’orde de Sant Francesc 1281 i estudià a Oxford i a Cambridge, on al cap de poc temps fou professor Obtingué 1305 el grau de magister a París, on escriví la major part de la seva obra, i el 1307 fou cridat a Colònia Hereu d’Agustí, Anselm i Avicenna, i en contrast formal amb Tomàs d’Aquino, intentà d’establir críticament els límits de la raó humana per tal de delimitar la part del coneixement que correspon a la ciència i el que cal deixar a l’assentiment de la fe En aquest sentit, tot el que no és demostrable rigorosament pertany al domini de l’arbitrarietat i de la llibertat, és a…

En són trets característics la univocitat de l’ésser, la individualitat hecceïtat , la diferenciació formal, el realisme metafísic, el voluntarisme i l’intuïcionisme psicològic Fou declarat doctrina oficial de l’orde franciscà el 1593 En són els principals representants medievals l’aragonès Antonio Andreas ~1280-1320, que fou el més fidel, doctrinalment, dels deixebles de Duns Escot a París i l’autor de l' Expositio in metaphysicam , atribuïda durant molt de temps al mateix Duns Escot, i els anglesos Walter Burleigh -1343 i Thomas Bradwardine ~1290-1349 Als Països…

Professor de teologia a València, Lleida, Alcalà, Salamanca i Sardenya, seguí l’escola de Joan Duns Escot i publicà Flores theologicarum questionum in primum et secundum librum Sententiarum Madrid, 1586 i Opiniones in librum quartum sententiarum Roma, 1579, que foren repetidament publicades

Franciscà, fou mestre de teologia a París i arquebisbe d’Ais de Provença Oposat a Tomàs d’Aquino i al mateix mestre de l’orde, Duns Escot, defensà una doctrina considerada com a precursora de la de Guillem d’Occam La seva obra principal són els Commentaria in quatuor libros sententiarum

Deixeble de Duns Escot Fou canonge de Tortosa i mestre d’arts a Tolosa Escriví sobre els llibres de les Sentències, qüestions dialèctiques i disputades, i sobre la física d’Aristòtil, que, amb el títol Quaestiones super octo libros Physicorum Aristotelis , fou imprès a Pàdua el 1475 i reimprès set vegades a Venècia fins el 1520

Fou llicenciat en teologia per París i deixeble immediat de Duns Escot Entre el 1321 i el 1323 era lector de la província d’Aragó, al convent de Barcelona Presentà en una disputa d’Avinyó un escrit sobre la pobresa de Crist i dels apòstols 1322 És autor d’una exposició dels dos llibres primers de les Sentències 1325

Franciscà a Matazinhos, prop de Porto 1608, i sacerdot 1613, fou prepòsit del collegi irlandès de Salamanca 1617 Tramès com a teòleg a Roma per promoure la definició de la Immaculada Concepció 1618, hi fundà dos collegis eclesiàstics, que foren centre del renaixent escotisme Historiador dels franciscans, edità l’obra completa de Joan Duns Escot i publicà els Annales Ordinis Minorum 1625-54

És formada per conglomerats terciaris, amb una remarcable fauna fòssil, plegats en època recent Té una altitud de 800 a 1 200 m Davalla esglaonadament a la vall del Ganges i és separada de l’Himàlaia per una sèrie de valls longitudinals duns Coberta de bosc, abundant en Shorea robusta sal a l’E, que ha estat superexplotada i és actualment en vies de repoblament

Franciscà, arribà a ésser provincial de la província d’Aragó La tradició el fa deixeble de Duns Escot només se sap, però, que fou deixeble a París de l’escotista Francesc de Marchia, les lliçons del qual transcriví en un còdex que es conserva a Roma Mestre de teologia a París, al seu curs sobre el llibre de les Sentències 1334 figuren les tendències criticistes imperants a la seva època Fou publicat el 1518 sota el títol Disputationes in quattuor libros Magistri Sententiarum

Plantejat per Aristòtil, que hi donà solucions diverses, el tema fou debatut per l’escolàstica per motius cristològics Per a Tomàs d’Aquino, aquest principi era constituït per la matèria primera quantificada per a Duns Escot, era d’ordre ontològic i s’expressava en l' ecceïtat per a Occam, contràriament, el problema era inexistent, atesa la seva actitud nominalista Modernament, Leibniz se n'ocupà, i el resolgué adés en el pla de l’essència, adés en el de l’espai i el temps, solució, aquesta última, que propugna Schopenhauer