Resultats de la cerca

Malgrat el seu nom, en realitat és molt antic

Com a estil intern i forma característica i privativa d’un autor, l’estil ve a ésser com un segell de la seva personalitat, constitueix el ritme i el nervi vigorós del seu esperit i fa gairebé secundària l’expressió amb què es manifesta Privilegi dels genis, aquest estil intern, el menys subjecte a evolucions d’èpoques o a canvis de modes, converteix els qui el posseeixen en els clàssics de tots els temps Tot i que cal sempre distingir, en certa mesura, entre el pensament, o fons, i la forma o expressió, o estil, el batec interior és…

En el cas d’un pistil pluricarpllar, l’estil pot ésser únic o hi poden haver tants estils com carpels, lliures o més o menys concrescents L’estil és travessat pels tubs pollínics, un cop germinat el pollen caigut a l’estigma

No pas pel que fa referència al que és essencial o permanent en el llenguatge, sinó pel que pertany als elements accidentals i variables d’un lèxic, d’una particularitat de formar, combinar, estructurar i lligar els girs, les frases, les clàusules, els períodes, etc Gairebé en totes les èpoques hi ha hagut tractadistes d’estil Els retòrics antics i els tractadistes, des del Renaixement fins al romanticisme, el dividien en senzill, temperat o sublim, i li aplicaren molts qualificatius, segons els gèneres diferents als quals podia pertànyer epistolar, didàctic, oratori, festiu,…

La diferència d’estils és important, sobretot, en les arts plàstiques, on hom distingeix fàcilment, entre altres, els estils clàssic grec, romà, bizantí, romànic, gòtic, renaixentista, barroc, neoclàssic, modernista, etc