Resultats de la cerca

És constituït per un refrany glossat per dues sèries d’estrofes breus i respectivament parallelístiques, originàriament cantades per dos cors o dues veus a cada sèrie les estrofes s’enllacen mitjançant la repetició del darrer vers de cadascuna al començ de la següent cada estrofa de cada sèrie s’alterna amb l’estrofa corresponent de l’altra sèrie, de manera que el conjunt de la peça és fet de l’alternança de les estrofes parallelístiques de les dues sèries Tanmateix, els exemples conservats setze texts manquen sovint d’una de les sèries o bé de l’alternança de les estrofes Admet diversitat de…

D’autor anònim, és atribuït amb molta probabilitat a Romà el Cantor segle VI Consta de 24 estrofes alfabètiques les de nombre senar contenen una sèrie de 12 salutacions Χαîρε, acabades sempre amb una tretzena “Salve, esposa innupta" Les estrofes 1-12 són de caràcter històric anunciació a Maria, naixement i infància de Jesús Les estrofes 13-24 són una reflexió teològica sobre Maria La introducció que la precedeix, que posa l’himne en llavis de la ciutat de Constantinoble, respon a la victòria de Lleó I l’Isauri damunt els àrabs que assetjaven la ciutat 718 L’himne és cantat…

En la poesia quantitativa grecollatina, el terme fou emprat per a designar indistintament tant els peus mètrics com els versos o les estrofes En el sentit més estricte, hom dóna el nom de metre a la unitat de repetició dintre el vers que consta de dos temps marcats — —, espondeu — ̆—, crètic, etc, que equival a una durada de quatre unitats de temps com a mínim Si la unitat de repetició dins un vers consta només d’un temps marcat ̆—, iambe, etc rep el nom de peu , i per a constituir-se en metre cal que consti com a mínim de dos peus Així un metre iàmbic seria representat per ̆— ̆…

Probablement és l’autor d’una poesia religiosa penitencial de 32 estrofes

D’origen obscur, constituïa ja la forma més elevada de la poesia occitana trobadoresca, i el seu tema era l'amor cortès i l’encomi La denominació de cançó fou confosa alguna vegada amb la de vers les Leys d’amor s XIV n'establien la diferència Així, atribuïren al vers una extensió major, de cinc a deu estrofes o cobles, i unes possibilitats de contingut més àmplies a la cançó, una extensió menor, de cinc a set estrofes, un contingut limitat als temes amorosos o encomiàstics, i un major refinament de les formes i en els mots Bé que la llibertat estròfica era total, dins una cançó les estrofes…

És autor de la Cançó nova 1791, composició de disset estrofes que apareix al final del Parnàs català de Narcís Julià

Com que aquesta cançó era utilitzada com a refrany comentat poèticament amb cobles glossadores, el terme passà a indicar la composició global cançó-refrany i estrofes glossadores Durant el Renaixement la cançó tradicional fou tractada polifònicament pels compositors més notables, entre els quals destaquen Juan del Encina, Mateu Fletxa el Vell, Pedro de Pastrana, Cristóbal Morales i Juan Vásquez Al s XVII es convertí en una cantata per a veus i instruments de caràcter religiós, i els compositors més notables foren JBComes, ATHortells, MRomero, JCererols i PRabassa Al s XVIII…

És format de les dues darreres estrofes la penúltima comença amb les paraules Tantum ergo de l’himne Pange lingua , compost per Tomàs d’Aquino

Les estrofes començaven amb el vers Allí dalt de la muntanya , i eren cantades pels dos grups de dansaires que l’interpretaven el masculí i el femení