Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
facticitat
Filosofia
Caràcter fonamental del real, objecte de l’experiència empírica, en tant que contingent, és a dir, en tant que es dóna (i de la manera que es dóna) però podria no donar-se (o donar-se altrament).
En l’existencialisme, la facticitat de consciència es refereix tant a la seva existència com al seu engatjament en una situació concreta
dada
Filosofia
Allò que, com a donat, és irreductible al subjecte i a qualsevol deducció apriorística.
Hom parla, en aquest sentit, de la dada sensible, de la dada de l’existència en general facticitat i, en la filosofia moderna, de la dada de la consciència
fet
Filosofia
Allò que és o que succeeix realment.
Com a quelcom que ha estat fet factum, res gesta , sovint és entès també com a contingent facticitat, per tal com podria ésser altrament en aquest sentit Leibniz parla de veritats de fet , contraposició a veritats de raó lògicament necessàries, distinció que hom pot trobar recollida per Kant en els judicis a priori , com a oposats als judicis a posteriori Generalment hom distingeix els fets de les illusions o aparences i àdhuc dels fenòmens Tanmateix, fet i fenomen solen ésser entesos com a sinònims, sobretot respecte als fets naturals fenòmens o processos naturals Més enllà d’…
Salvi Turró i Tomàs
Filosofia
Filòsof.
Es doctorà en filosofia 1985 per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre els antecedents kantians de la filosofia de l’esperit de Hegel, dirigida per Ramon Valls És professor titular de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona des del 1992, de la qual ha estat degà 2002-2005 El seu àmbit de recerca s’inicià en la filosofia cartesiana, per passar després a centrar-se sobretot en la filosofia kantiana i l’idealisme alemany, especialment Fichte Fou vicepresident de la Societat Catalana de Filosofia 1992-1995, 1998-2007 Ha publicat diverses monografies i traduccions en els…
Jürgen Habermas
Filosofia
Sociologia
Filòsof i sociòleg alemany.
Estudià filosofia, història, psicologia i economia a les universitats de Göttingen, Zúric i Bonn, on es doctorà el 1954 amb una tesi sobre F W J Schelling Del 1956 al 1959 fou assistent de Theodor W Adorno a l’Institut de Recerca Social de Frankfurt Fou professor a les universitats de Heidelberg 1961-64 i Frankfurt 1964-71, i del 1971 al 1983 dirigí l’Institut Max Planck per a l’Estudi de les Condicions de Vida del Món Científic i Tècnic, a Starnberg El 1983 retornà a Frankfurt, on exercí fins a la jubilació 1994 Fou un dels principals representants de la segona generació de l’ escola…