Resultats de la cerca

El seu nom autèntic era Carlo Broschi Esdevingut un dels castrats més cèlebres, actuà a la cort de Felip V d’Espanya El seu cant alleujà la malenconia patològica del rei, fet que li valgué recompenses i, en el regnat de Ferran VI, influència política Carles III el féu tornar a Itàlia 1759

Es formà com a romanista a Zuric i a París, i una estada a Barcelona el féu interessar per les literatures hispàniques Fou professor de la Universitat d’Innsbruck i catedràtic de literatura alemanya de la de Torí 1907 El 1929 fou nomenat membre de l’Accademia d’Italia Entre les seves obres de crítica i erudició, escrites en italià, castellà, alemany, francès i portuguès, es destaquen Die Beziehungen zwischen Spanien und Deutschland in der Literatur ‘Les relacions entre Espanya i Alemanya en la literatura’, 1892 Guillaume de Humboldt et l’Espagne 1898 segona edició, juntament amb Goethe et l’…

Reina d’Espanya pel seu matrimoni amb Ferran VI 1729, aconseguí de guanyar la confiança del seu marit, que li consultava els afers d’estat Illustrada i amant de la música, protegí el tenor Farinelli Obsessionada per la por d’esdevenir pobra en restar vídua, es tornà avariciosa i recollí grans quantitats de diners per dons i nomenaments Fundà la institució religiosa de les Descalzas Reales de Madrid

Creà una escola de cant que esdevingué cèlebre en sortiren castrats famosos com Farinelli i Caffarelli Dirigí òperes i compongué per a diverses corts europees, sobretot a Dresden, a Londres on competí amb Händel entre el 1729 i el 1736 i a Viena, on fou mestre de FJHaydn Conreà principalment l’òpera seriosa Berenice , 1710 Eumene , 1721 Arianna in Nasso , 1733 de qualitat però influí també els músics de l’escola napolitana

Se n’estengué l’ús a Itàlia segles XVII-XIX, motivat per la prohibició papal que les dones cantessin a l’església i, als Estats Pontificis, que actuessin en escenaris Alhora, el gust musical barroc pel virtuosisme vocal més exacerbat n’estengué l’ús per tot Europa, especialment en l’òpera, on perdurà fins a mitjan segle XIX En el cant sacre fou prohibit pel papa Pius X el 1903 Un dels castrats més celebrats fou Carlo Broschi , anomenat Farinelli 1705-82

L’afecció a la cultura hispànica començà a Alemanya a la darreria del s XVIII, relacionada amb el preromanticisme i el Romanticisme En foren els capdavanters els germans Schlegel, seguits per Jacob Grimm, Herder, Wolf, Humboldt i, posteriorment, per Meyer-Lübke, Vossler i encara per Rohlfs, Curtius, Schramm, Grossmann i Gamillscheg, entre altres La hispanística ha estat impulsada a França per les universitats de Bordeus, Tolosa on hom publica el “Bulletin Hispanique” i París, i per investigadors com Morel-Fatio, Foulché-Delbosc, GParis, Martinenche, Le Gentil, Bataillon, Pottier, etc Els…

Tercer fill de Felip V i de la seva primera muller, Maria Lluïsa Gabriela de Savoia El 1724, en morir Lluís I i recuperar el tron Felip V, fou reconegut príncep d’Astúries Després de dos intents fracassats de casar-lo, successivament, amb una princesa francesa i una arxiduquessa austríaca, contragué matrimoni amb Bàrbara de Portugal 1729 Les relacions amb Isabel de Parma, la segona muller del seu pare, mai no foren cordials, de manera que en pujar al tron Ferran VI aquesta perdé tota la influència política, que, per contra, exercí des d’aleshores Bàrbara La parella reial era de caràcter…

Vida Sisè fill d’Alessandro Scarlatti i Antonia Anzalone, pràcticament no hi ha informació sobre el seu aprenentatge musical El seu nom no consta a cap conservatori i les hipòtesis segons les quals Francesco Gasparini, Gaetano Greco, Bernardo Pasquini o algun membre de la seva família haurien pogut ser els seus mestres no han estat verificades El 1701 fou nomenat organista i compositor a la cort reial de Nàpols, de la qual el seu pare havia estat mestre de capella El 1702 l’acompanyà a Florència quan intentà establir-se al teatre privat del príncep Ferran de Mèdici, però aviat Domenico…

Deixant a part les referències de cronistes, geògrafs i viatgers que des de l’antiguitat s’han interessat pels Països Catalans especialment els humanistes i historiadors relacionats amb la cort catalanoaragonesa, com els aragonesos Juan Fernández de Heredia al s XIV, els napolitans Lorenzo Valla i Antonio Beccadelli, els sicilians Antonio Geraldini i Lucio Marineo, l’aragonès J Fabricio Vagad i el castellà Hernando del Pulgar als s XV i XVI i de l’amplíssim moviment lullista europeu dels s XV al XVIII, cal cercar-ne els precedents en els grups d’historiadors i erudits dels s XV-XVIII, d’Aragó…