Resultats de la cerca

Posà fi a les hostilitats entre la casa d’Anjou i els reis del Casal de Barcelona, iniciades el 1282 amb les Vespres Sicilianes, i reconegué el regne de Trinàcria, el títol del qual ostentava Frederic III

Aquest càrrec fou instituït quan, en caure la monarquia, les atribucions militars del rei passaren a un magistrat El polemarc ostentava el comandament de l’exèrcit i el seu vot era decisiu en els afers relatius a la guerra A partir, però, del s IV aC, tingué només atribucions administratives

A les ciutats gregues, aquests càrrecs eren propis dels ciutadans lliures, i llur distribució era efectuada per mitjà d’elecció o de sorteig A Roma, en un principi, només els patricis pogueren ostentar magistratures, però posteriorment les assoliren altres ciutadans plebeus Hi havia els magistrats ordinaris, elegits anualment o per un període determinat, i extraordinaris, nomenats únicament en determinades circumstàncies Hom distingia també entre magistrats majors cònsols, dictadors, pretors, magistri equitum , que tenien dret als feixos feix, i magistrats menors edils curuls, qüestors i…

Fill de Pere I i de Maria de Rasès, descendent de Sigisbert de Rasès Casat amb Leonor de Vernet, s'integrà a la Cort de Ramon VI de Tolosa L'any 1213, consta documentalment que formà part del seguici que acompanyà el comte de Tolosa en l'acte de vassallatge al rei Pere I el Catòlic Desposseït de la major part dels privilegis i les vinculacions que ostentava al Carcassès, el Rosselló i el Conflent, morí immolat a l'hivern del 1244 al castell de Montsegur El seu fill primogènit, Ramon I, buscà proteció en terres catalanes sota el comtat d'Empúries

A mitjan s XVI hom començà a designar amb aquest nom els graus superiors de la jerarquia militar de l’exèrcit reial, de la monarquia hispànica dels Àustria, els quals no sempre exercien el mateix tipus de funcions Designava el general en cap d’un exèrcit en el qual era representant del rei i podia, o no, ésser alhora el mestre de camp, és a dir, el responsable de la direcció militar Era nomenat en començar una campanya, i només temporalment —en el curs d’aquesta campanya— ostentava el càrrec A les zones frontereres, on l’estat de guerra era permanent, el càrrec adquirí jurisdicció territorial

Aquesta tradició fou recollida per Andreu Bosc, que donà el nom de Bernat Perpinyà al personatge i que fins i tot assenyalà la casa que serví d’hostal, la qual ostentava unes armes on figurava una pinya La casa, de fet, era del s XVI Féu una crítica definitiva d’aquesta llegenda, el 1833, Pere Puiggarí Una altra llegenda recollida per Verdaguer, al seu poema Canigó 1886, fa de Pere Pinya un bover dels Cortals, llogaret del terme de la Llaguna Capcir, a la capçalera de la Tet, i que, cansat de la vida de muntanya, baixà, guiat pel riu, amb dos bous i una arada, fins a un indret…

Impressor d’ofici, per tradició familiar, ostentava el títol d’impressor del papa Començà publicant versos a Li Prouvençalo 1851, i conegué Mistral i Roumanille a l’aplec de Font Segunha 1854, on fou un dels fundadors del felibritge Divulgador de la literatura occitana moderna, en collaboració amb la seva muller Josefina Mezen, fou el primer editor de l’ Armana Prouvençau 1855 El 1861 publicà La miougrano entreduberto , recull de poemes breus, impregnats de sentiment romàntic i de contínues referències al paisatge, recull on intentà d’unificar l’estil de la literatura provençal…

Aquesta àmplia confederació es formà durant els s XIV i XV La integraven fonamentalment els gremis relacionats amb la guarnició de cavalleries, als quals s’havien unit d’altres de ben diversos Al s XV la confraria es componia de tres grups principals cotamallers, cuirassers i fivellers, relacionats, respectivament, amb la vestimenta dels cavallers, dels freners, sellers i guarnicioners, i dels pintors, dauradors, batifullers, oripellers i guadamassilers, aquests darrers separats el 1600, i els primers també a la fi del s XVI i al principi del XVII Al s XVIII integraven la confraria quatre…

En les antigues universitats, embrionàries corporacions locals, entre llurs prohoms, a més dels jurats, paers o cònsols, figuraven els simples homes de consell, nomenats, segons els llocs i les normes institucionals, per elecció dels caps de casa o bé per insaculació

Els senyors de Maella Terra Alta duien, des de l’edat mitjana, el nom d’Almassà, designació que té també Vilanova d'Almassà , poble de la jurisdicció de Maella al s XV posseïen aquesta senyoria els Peres d’Almassà Miquel Peres d’Almassà, senyor de Maella i, també, de Botorrita, a Aragó, mort el 1515, fou secretari de Ferran II de Catalunya-Aragó, dels quals passà als marquesos de Las Torres El títol de duc d’Almassà fou el dels primogènits dels comtes d’Aranda passà, al s XIX, a la casa ducal d’Híjar La grandesa d’Espanya li fou reconeguda el 1915