Resultats de la cerca

L’ús del pseudònim, als Països Catalans, cristallitzà sobretot al s XVII amb el Rector de Vallfogona Vicenç Garcia i els imitadors el Rector de Bellesguard J B Gualbes, el Rector dels Banys Joaquim Vives, el Rector de Pitalluga Manuel Vega, i altres També fou propi d’alguns erudits illustrats emprar diversos pseudònims Gregori Maians, per exemple, n'emprà almenys set i Antoni de Capmany cinc Alguns pseudònims arribaren a ocultar el nom real, com Alí Bei Domènec Badia Al s XIX proliferaren els de ressonàncies medievals o trobadoresques per influència del Romanticisme…

És famós per la seva facilitat a fer pintures a l’estil d’altres grans pintors contemporanis com ara Picasso, Matisse, Modigliani, Dérain, etc, molts dels quals havia conegut personalment a París Ha estat considerat per això com un dels més hàbils falsificadors actuals per bé que ell negà sempre que ho fos Residí a Eivissa d’ençà del 1960 Perseguit per la justícia francesa, se suïcidà quan era a punt d’ésser lliurat a les autoritats franceses Fou protagonista de diverses novelles i d’una pellícula d’Orson Welles Fake/Question Mark, 1973

Era perruquer de professió L’èxit obtingut el 1825 amb la poesia Me cal mouri culminà quan aparegué L’obugle de Castelculié 1835 Recollí la seva producció en els volums de Los papillatos 1825-35 Recitador apassionat, la suavitat i la concisió del seu estil el salvaren de caure en sentimentalismes o patetismes excessius Acollit triomfalment per tot Occitània i pels grans escriptors romàntics de París, anà de vila en vila, de Bordeus a Marsella, organitzant recitals poètics i servint d’aglutinador de la cultura occitana

Procedent del calvinisme, després d’una etapa anglicana, es convertí al catolicisme 1879 Ingressà a l’orde jesuític el 1880 i fou ordenat de sacerdot el 1891 Professor de moral a Stonyhurst 1894-96, fou un dels capdavanters del modernisme filosòfic Autor de la Lettera a un professore di antropologia , el refús de l’encíclica Pascendi li ocasionà l’excomunió i l’expulsió de l’orde 1907 Les seves idees foren recollides en la seva obra pòstuma, Christianity at the Crossroad 1909

També ha exercit de guionista i escenògraf Practica la sàtira per a reflectir la realitat social amb totes les seves contradiccions, sempre des d’un punt de vista crític Collaborador de molts mitjans com, per exemple, La Codorniz , Triunfo , El Jueves , Hermano Lobo , Ajoblanco , Diario 16 , Tiempo , El Periódico de Catalunya , etc En l’actualitat publica a El País Des del 1972 ha realitzat nombroses exposicions individuals Ha publicat Los hombres y las moscas 1971, La cebada al rabo 1975, Bestiario 1989, De un tiempo a esta parte 1991, El fogonero del Titanic 1999, El pabellón de azogue…

Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis , etc Escriví monòlegs, sainets, com Un promès denunciat 1925, i peces com La clínica del doctor Llanceta 1925, La rifada de la rifa 1931, Gelós per força 1946, etc Germà de Manuel de Fluvià i pare de l’heraldista Armand de Fluvià

De periodicitat diversa sortí, successivament, com a quinzenal, setmanari, diari i desenal, defensà un ideari regionalista i conservador i dedicà un interès especial a les qüestions de folklore mallorquí Redactat en la seva major part per Andreu Ferrer, que hi usà diferents pseudònims, hi collaboraren també Fèlix Escalas, Antoni MAlcover i d’altres

Fou collaborador d’ En Patufet , i des del 1968 ho fou de Patufet , la represa de l’antiga capçalera, on signava amb els pseudònims de Guerau i R Bir És autor de faules, del recull de narracions d’animals Tornen a parlar les bèsties 1935 i de novelles roses de la Biblioteca Gentil

Collaborà amb el seu nom i amb els pseudònims Janot , Janill i Mico en les revistes La Tralla , Cu-cut i En Patufet Dibuixà en La Veu de Catalunya i fou corresponsal de The Studio Creà el Saló d’Humoristes 1916 i n’organitzà les dues primeres edicions Era pare del pintor Emili Grau i Sala

Fou arxiver municipal i secretari del Centre Catalanista La Palmavera 1906 La seva poesia, en la seva major part inèdita, és centrada en la Barceloneta l’Alguer, Catalunya i la seva muller, Barbarina Cossu La poesia Veremes tristes fou premiada als Jocs Florals de Mataró el 1921 Emprà els pseudònims Manuel Herrero de Sant Julià i Julià de l’Arc