Resultats de la cerca

Deixeble de Mozart, n'esdevingué amic L’ajudà a compondre els recitatius de La clemenza di Tito 1791 i completà el seu Rèquiem , després de la seva mort, per afavorir la vídua, Constanze Mozart Operista, deixà obres italianitzants Il turco in Italia , 1794 i singspiele

És autor d’obres dramàtiques, com Prométhée enchaîné 1918, Salamine 1928 i Amphitryon 1936, en les quals emprà recitatius basats en antics modes grecs, a l’estudi científic dels quals s’havia dedicat També deixà música simfònica Suite française 1935, Poème du Rhône 1938 Escriví una Histoire de la langue musicale 1911 i algunes biografies de músics

Músic de cambra de Frederic II de Prússia des del 1736, organitzà el teatre d’òpera de Berlín, que inaugurà amb Cesare e Cleopatra 1742 Identificat amb l’estil italià obertures, recitatius, àries de capo , escriví òperes, com Polydorus 1728, Artaserse 1743, Demofoonte 1746 i Montezuma 1755, oratoris com el pòstum Der Tod Jesu ‘La mort de Jesús’, 1760, simfonies, concerts, etc

Deixeble de Carissimi a Roma 1640-45, esdevingué mestre de capella a Florència 1646, tenor de la capella pontifícia 1660 i segon mestre de capella de Leopold I a Viena 1666-69 Hom en coneix nombroses cantates de cambra i motets a diverses veus, però es distingí principalment com a compositor d’òperes, entre les quals destaquen L’Orontea 1649 i Il pomo d’oro 1667 Féu una síntesi de tots els elements d’art líric i dramàtic esparsos per Itàlia L’equilibri entre àries i recitatius, iniciat per Monteverdi i mantingut per Cavalli, es trenca amb Cesti a profit de les àries, on es…

Fou nomenat mestre de capella a la basílica d’Assís 1628-29 i a l’església de San Apollinare 1630, que depenia del Collegium Germanicum de Roma Fou un dels grans mestres de la cantata i de l’oratori llatí Posseí un notable sentit dramàtic i una gran varietat d’expressió melòdica recitativo secco , declamació melòdica, àries, etc Per la seva obra, les formes de la música profana penetraren profundament la música religiosa Compongué preferentment música religiosa unes 130 cantates amb recitatius i àries, més de 200 motets, dotze misses, peces per a orgue i, sobretot, oratoris…

L’edat mitjana conreà la passió cantada en cant pla i dedicava aquestes obres al culte pàssia La passió polifònica s’inicià al s XV Fou conreada especialment a Alemanya als s XVII i XVIII amb la introducció de corals, àries i cors des de la Reforma hom emprà el text en alemany Es destaquen les de Heinrich Schütz i Christian Flor 1667 Al s XVIII esdevingueren veritables oratoris, basats en adaptacions del text evangèlic —sovint respectat, però, en els recitatius— les més destacades foren les de JSBach Johannes Passion, 1723 Matthäus Passion, 1729, la Johannes Passion de Telemann…

La cantata aparegué, com l’òpera i l’oratori, al començament del s XVII, quan s’imposà la monodia acompanyada Llur origen comú fou l’adopció, vers el 1600, del nou estil anomenat rapresentativo , conjuntament amb el baix continu Però la cantata es distingeix dels dos altres gèneres per la seva destinació peça de concert o d’església, mai de teatre i pel seu caràcter líric Els florentins Caccini Nuove musiche , 1602 i Peri Varie musiche, 1609 foren els primers a conrear-la D’antuvi consistí en una curta escena fragmentada i un sol personatge Combattimento di Tancredi e Clorinda , de…

Vida Fill d’un organista d’Ingolstadt, s’inicià sota el mestratge del seu pare en l’estudi de diversos instruments Estudià teologia al seminari dels jesuïtes d’Ingolstadt i dret a la universitat d’aquesta mateixa ciutat Més tard entrà al servei del noble Thomas de Bessus, que l’envià a estudiar amb C Lenzi, mestre de capella de Bèrgam La seva formació es consolidà amb F Bertoni, successor de B Galuppi a l’església de Sant Marc de Venècia i deixeble del pare Martini En aquesta primera etapa de la seva carrera compongué sobretot música d’església i oratoris Estimulat per N Piccinni, el 1794…

Mozart i Rossini portaren el finale a una complexitat extraordinària Durant el Romanticisme tendí a desaparèixer, pel seu caràcter convencional

El fonament és purament mecànic, i consisteix en un solc de forma espiral concèntrica enregistrat a totes dues cares del disc El valor de l’amplada del solc sol ésser aproximadament de 120 μm per als discs singles o senzills de major nivell d’enregistrament, i de 60 μm per als normals de 25 a 30 minuts de durada per cara El burí de la màquina que grava el primer disc —d’acetat de cellulosa, laca fortament plàstica— hi transfereix el so per una modulació en amplitud, puix que té un moviment de desplaçament horitzontal perpendicular al solc, sense so, i proporcional a la intensitat de pressió…