Resultats de la cerca

Amic i antagonista de Tasso, fou professor i diplomàtic a la cort dels Este a Ferrara Escriví rimes, la comèdia L’idropico 1609 i un Compendio della poesia tragicomica 1601, però deu la fama a la tragi-comèdia pastoral Il pastor fido 1590, molt imitada en el període barroc

Sovint encarnà, dins una línia tragicòmica, l’home italià populatxer i mediocre, amb totes les seves frustracions Alguns dels seus films són Domenica è sempre domenica 1958, Quelle joie de vivre 1960, Il federale 1961, La voglia mata 1962, La marcia su Roma 1962, Una questione d’onore 1965, L’immorale 1966 i Cattivi pensieri 1977 Després del premi d’interpretació a Canes per La tragedia di un uomo ridicolo 1981, interpretà, entre d’altres, les comèdies Amici mei II 1983, Le bon roi Dagobert 1984, La cage aux folles III 1985, Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno 1985, Yiddish…

Treballà en el teatre de varietats i en la ràdio i, després, es dedicà definitivament al cinema Actor còmic, gairebé en totes les pellícules donà vida al protagonista d’una situació tragicòmica de la petita burgesia italiana El 1952 interpretà a les ordres de Fellini Lo sceicco bianco , i I vitelloni el 1953 Ultra les pellícules ja esmentades cal destacar Un americano a Roma 1954, de Steno, La grande guerra 1959, de M Monicelli Tutti a casa 1960, de L Comencini, Una vita difficile , de D Risi, Il medico della mutua 1968, de L Zampa, Un borghese piccolo piccolo 1977, de M…

La seva obra, qualificada de barroca i tragicòmica, comprèn els reculls de narracions Un rato 1984, Juguete de nadie y otras historias 1985, Registro de causantes 1990, premi Xavier Villaurrutia 1992, Tres historias 1991,  Antología presentida 1993, Todo y la recompensa Cuentos completos 2002 i Ese modo que colma 2010 És autor també de les novelles Lampa vida 1980, Albedrío 1989, Una de dos 1994, Porque parece mentira la verdad nunca se sabe 1999, premi Nacional de Literatura José Fuentes Mares 1999, Luces Artificiales 2002, Ritmo delta 2005, premi Nacional de Narrativa Colima…

Estudià antropologia a la Universitat de Barcelona, i els anys noranta començà una tesi doctoral sobre els pigmeus, que no pogué acabar per la guerra civil que esclatà al Congo L’experiència, però, marcà la seva obra literària, iniciada amb l’assaig Pallassos i monstres La història tragicòmica de 8 dictadors africans 2000 Des d’aleshores ha publicat obres de ficció en les quals construeix un univers molt personal on conflueixen el seu bagatge d’antropòleg, la literatura fantàstica i de terror, i les influències d’autors com ara Kafka, Conrad, Poe o García Márquez Després dels…

La Península Ibèrica, denominada Sepharad o la pell de brau , és, alhora que el marc contextual, el principal objecte del discurs poètic d’un nosaltres que pot representar, de manera alternativa o superposada, els catalans, el conjunt dels espanyols, i, en una dimensió de profunditat històrica —aquesta explícita—, els jueus sefardites Afamada i assedegada, immersa en la nit i en la por, voltada d’un paisatge àrid i ple de sang, de cru hivern o sufocant estiu, aquesta veu collectiva desgrana, amb una barreja d’amor i odi, un llarg plec de càrrecs contra el present i el passat del país l’…

Inicià estudis de dret, que no acabà, a la facultat de Santiago Viatjà a Mèxic 1892-93, i el 1895 es traslladà a Madrid, on s’establí, bé que féu també estades a la seva terra Féu nous viatges a Amèrica 1910 i 1922, visità els fronts aliats durant la Primera Guerra Mundial i intentà breus intervencions en política El 1929 fou empresonat per la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera Durant la Segona República fou director de l’Academia Española de Bellas Artes de Roma Finalment, el 1934, ja malalt, es retirà a Galícia Al marge de la pura biografia, Valle-Inclán es recreà a si mateix…

Vida i obra La Guerra Civil l’obligà a interrompre els estudis i es guanyà la vida amb ocupacions diverses Després d’una breu estada a Veneçuela 1952-56, en retornar a Espanya li fou rebutjat l’ingrés a l’Escola Oficial de Cinematografia de Madrid per no disposar d’estudis superiors, si bé debutà com a realitzador amb Brillante porvenir 1963-64, codirigida amb Romà Gubern La intervenció de la Censura en l’escena final de la pellícula decantà el realitzador vers un cinema més críptic i esotèric, que el portà a la seva adscripció a l’Escola de Barcelona, i que donà peu a Fata Morgana 1965-66,…