Resultats de la cerca

L’ús de l’oli, simple o enriquit amb d’altres matèries aromàtiques, és un element que forma part de moltes religions oli L’Antic Testament coneix sobretot la unció del rei i dels sacerdots, i aplica el nom d’ungit per excellència al Messies esperat La litúrgia cristiana ha utilitzat sempre les uncions com un símbol especial de la gràcia de l’Esperit Sant que penetra totalment l’ànima del cristià Els olis utilitzats reben noms diversos —crisma, oli dels catecúmens, oli dels malalts— segons llur composició i destinació Hi ha uncions en el baptisme, la confirmació, l’ordenació de preveres i…

Coneguda ja pels primers cristians al Nou Testament n'hi ha referències, era considerada una ajuda amb vista a la guarició corporal, símbol de la guarició de l’ànima Des del segle X, a Occident, hom n'explica el sentit dins la teologia dels sagraments, i Pere Llombard, que fou el primer a anomenar-la extrema unctio ‘extremunció’, la considerà un dels set sagraments de l’Església, doctrina que fou acceptada pel concili de Trento Entre els ortodoxos coneguda per εψχέλαιον, ‘oli de pregària’ és administrada per set, cinc o tres preveres com a preparació per al viàtic Durant molt de…

La seva significació i eficàcia se centra en el do de l’Esperit Sant per confirmar el creient en la fe del baptisme i amb vista a la missió que, com a membre de l’Església, té en el món En l’Església primitiva —i és encara la pràctica de les Esglésies Orientals— formava una sola celebració amb el baptisme A Occident, la seva administració ha estat retardada a una edat més madura del creient N'és ministre ordinari el bisbe actualment, però, aquesta facultat ha estat ampliada, en determinats casos, als arxiprestes i a d’altres sacerdots A Orient, per tal de no restar separada del baptisme, la…

Anomenats fins al s XIII sacramenta minora , el ritual els classifica en consagracions forma solemne que acompanya certs ritus i se serveix de la unció, benediccions constitutives que adscriuen una persona o cosa a l’àmbit sagrat i benediccions d’invocació amb les quals hom demana el favor diví sobre persones o coses

La concelebració eucarística , sempre normal a l’Orient, després del concili II del Vaticà s’ha tornat a estendre a l’Església llatina, en la qual, durant segles, havia estat reduïda a les misses d’ordenació A les Esglésies d’Orient hi ha també concelebracions d’altres sagraments, i actualment la litúrgia romana admet la concelebració de la unció dels malalts

Anomenat normalment capellà o sacerdot, cal cercar-ne l’origen no pas en cap sacerdoci, sinó en la institució dels preveres πρεσβύτεροι de la primitiva comunitat cristiana ancià presbiteri Té per missió primordial de presidir la celebració de l’eucaristia També li pertany dirigir la proclamació de la paraula cristiana, batejar, fer la unció dels malalts, administrar el sagrament de la reconciliació o de penitència i, per dret —el qui és rector—, ésser testimoni principal del consentiment matrimonial A l’Església oriental, és també ministre ordinari de la confirmació Les principals condicions…

Segons el dret canònic, la té en propietat, per concurs o designació del bisbe o superior competent, i per tant és inamovible Té com a missió primordial la cura d’ànimes i totes les obligacions i drets annexos a aquesta ha de residir a la parròquia i és administrador dels seus béns Estan reservats al rector l’administració d’alguns sagraments i sagramentals baptisme, viàtic, unció dels malalts, matrimoni, funerals, benedicció de cases, de les fonts baptismals, etc Té obligació de portar els llibres d’ànimes o de registre de baptismes, defuncions i casaments, i abans era el notari nat dintre…