Resultats de la cerca

Estudià teologia i dret canònic L’any 2008 succeí Chiara Lubich, fundadora dels Focolars, al capdavant d’aquest moviment dedicat a impulsar la pau i la comunió entre les persones de diferents creences, i es convertí en l’única dona al món que presideix un moviment eclesial És membre de l’Escola Abbá, un centre d’estudis interdisciplinari

Fou mestre de capella de la cort imperial d’Innsbruck 1673, de San Marcelo, a Roma 1678, i de la catedral de Pistoia 1690 Estrenà tres òperes, a Venècia i a Nàpols, i publicà obres instrumentals, entre les quals es destaquen Capricci armonici , per a violí sol i música coral sobresurten Salmi, motetti e litanie, Cantate a voce sola i Veglie armoniche

Collaborador de La Voce i altres revistes literàries, combaté en la Primera Guerra Mundial La seva obra gira entorn de la solitud radical de l’home i la incapacitat de retenir la vida i la bellesa Entre els seus reculls destaquen Pianissimo 1914, Rimanenze 1955 i Primizie 1958 La seva prosa, consistent en texts breus de caràcter epigramàtic, reprèn la mateixa temàtica Liquidazioni 1928, Trucioli 1948, Fuochi fatui 1956, Scampoli 1960, etc

Fundà i dirigí amb Giovanni Papini les revistes literàries Leonardo i La Voce Després exercí de professor de literatura italiana als EUA, a la Columbia University, i organitzà la compilació de l’utilíssim Repertorio bibliografico di storia e della critica della letteratura italiana 1937-48 En collaboració amb G Papini escriví La cultura italiana i Vecchio e nuovo nazionalismo , i, posteriorment, Il sarto spirituale 1907, La vita di N Macchiavelli fiorentino Publicà també el Manifesto dei conservatori

La seva obra, impregnada de compromís social i polític, el conduí a autoexiliar-se a Europa durant els seixanta Al principi dels setanta tornà al Brasil, on fou censurat i represaliat pel règim militar Autor de cançons clàssiques com A pesar de você i Tatuagem , la seva discografia és plena de títols ressenyables Construção 1971, Vida 1980, Chico Buarque 1984, Caetano e Chico juntos e ao vivo 1993, Não vai pasar 1993 i As cidades 1999 Com a escriptor, és autor de les novelles Estorvo 1991, Benjamim 1995 i Leite Derramado 2009, entre d’altres

Collaborà des del 1900 fins al 1915 aproximadament en les revistes Lacerba , Leonardo i La Voce , fundada per Giuseppe Prezzolini, combativa revista cultural que representava la presa de consciència per part de la joventut de l’endarreriment de la cultura italiana i de la necessitat de renovar-la Durant aquest mateix període escriví els seus llibres més significatius de filosofia, poesia, literatura i crítica literària dels quals, sens dubte, el millor és l’autobiografia titulada Un uomo finito 1912 Convertit al catolicisme, compongué obres asceticomorals Storia di Cristo , 1921…

Prengué part en tots els moviments d’avantguarda italians, des del futurisme al Novecento Després d’una estada a París 1899-1907, on conegué el món cultural francès i l’escola de París, tornà a Florència i, amb els seus amics Papini i Prezzolini, fundà, el 1913, les revistes La Voce i Lacerba , des de les quals donaren la batalla pel futurisme i el coneixement de l’avantguarda europea El 1914 fou ja clarament futurista i féu la part més interessant de la seva producció Fruita i licors 1915 Però un any més tard canvià de parer i reculà cap a posicions del moviment Novecento

Es donà a conèixer amb el versos de Fraternità 1906, La serenata delle zanzare 1908, Poesie scritte col lapis 1910, d’inspiració pascoliana i crespuscular, com també ho foren en certa mesura les primeres obres en prosa que descriuen un món provincial, petitburgès, sense grans passions, amb personatges destinats al sacrifici i a la derrota, com Il sole del sabato 1916, La voce di Dio 1921, Il segno della croce 1926, Il romanzo della mamma 1924, L’Andreana 1935, La vedova Fioravanti 1941, per a molts la seva millor novella, i les singulars proses, nascudes d’una actitud més orgullosa Scrivere…

Un dels fundadors de la revista Officina 1955, conjuntament amb Roberto Roversi i Pier Paolo Pasolini , amb el qual collaborà com a actor en diverses pellícules Agitador cultural, fou collaborador assidu de la revista Il Menabò di letteratura 1958-66, fundada per Elio Vittorini i Italo Calvino, cofundador i collaborador de la revista marxista Che fare 1967, i el 1979 d’ Alfabeta juntament amb altres intellectuals, entre d’altres Umberto Eco Autor dels reculls de poesia Sopra una perduta estate 1942, La cantica 1959, Percorso logico del 1960-75 1975, In uno scacco 1979, Palla di filo 1986 i Le…