Resultats de la cerca
Es mostren 13953 resultats
stile rappresentativo
Música
Estil vocal sorgit del conjunt de peces dramàtiques de les primeres dècades del segle XVII en què les paraules havien de ser acompanyades per una única melodia que donés rellevància als sentiments continguts en el text.
Fou un dels principis de la Camerata Fiorentina i G Caccini usà aquest terme per primera vegada l’any 1600 en el títol i dedicació de la seva òpera Euridice De fet, en el decurs del primer terç del segle XVII era una denominació més o menys intercanviable amb la de stile recitativo Fou C Monteverdi qui, amb les seves obres dramàtiques, anà més enllà en l' stile recitativo -narratiu- i el transformà en l' stile rappresentativo -descriptiu-, que permetia més flexibilitat en l’ús dels recursos compositius, com ara el tractament de la dissonància i de les tonalitats com a expressió d’…
prima prattica/seconda prattica
Música
Expressions sorgides al voltant de la polèmica entre G. M. Artusi i C. Monteverdi sobre la composició musical al principi del segle XVII.
La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…
manierisme
Música
Terme utilitzat per a designar una tendència artística erudita i rebuscada.
Fou emprat per primer cop per G Vasari referint-se als seguidors de Miquel Àngel, que pintaven a la maniera del mestre En música s’aplica sobretot a l’escrita durant la segona meitat del segle XVI i principi del XVII per alguns autors italians Aquest concepte historicoartístic fou introduït en l’estudi de la història de la música molt tardanament, a partir dels treballs previs en els camps de la història de la literatura i de l’art El comú denominador de la música manierista és la focalització de l’interès musical en elements puntuals del discurs, en detriment de la concepció global de l’…
musica reservata
Música
Expressió utilitzada durant el segle XVI per a designar l’estil i la forma interpretativa de determinades obres de Josquin Des Prés i altres compositors, com Philippe de Monte o Roland de Lassus, amb la finalitat de reforçar el contingut expressiu del text.
Generalment s’associa la musica reservata a les tècniques expressives, a la llibertat modal i rítmica i al cromatisme També es pot referir a una música destinada a cenacles restringits En certa manera pot coincidir amb molts dels aspectes que usualment entren dins el concepte de manierisme musical L’expressió apareix en algunes fonts datades entre el 1552 i el 1625, cap de les quals, però, en dona una definició prou precisa El primer autor que hi fa referència és Adrian Petit Coclico 1499-1562, deixeble de Josquin, en el Compendium musices Nuremberg, 1552 En aquesta obra es qualifica de…
policoralitat
Música
Estil coral en què intervenen dos o més cors separats, cadascun amb les seves pròpies parts vocals.
Aquest tipus d’interpretació també rep el nom d’antifonal Els diversos cors poden cantar alhora o alternativament, construint diàlegs i efectes sonors en funció de la distància física que els separa El procediment fou ideat per tal d’aconseguir un major efecte de sonoritats i una major tensió derivada del contrast entre els diversos cors participants Els primers experiments policorals anaren a càrrec dels músics de l' Escola Veneciana del final del segle XVI A Willaert i Andrea i Giovanni Gabrieli foren els primers compositors que explotaren les seves possibilitats, aprofitant la peculiar…
musica figurata
Música
Expressió que ha tingut, al llarg del temps, diferents significats.
El terme, en el decurs dels segles XV i XVI, tenia l’accepció de música mensural - musica figurata -, és a dir, polifonia, en contraposició al cant pla o monòdic - musica plana - Aquesta accepció perdurà al segle XVII, i es troba a les bases teòriques del tractat de JJ Fux en el concepte de contrapunt florit de cinquena espècie També s’emprà per a designar l’estil polifònic florit de l’Escola Francoflamenca, en especial el contrapunt dels compositors com ara J Ockeghem i J Obrecht, en oposició a l’estil de la musica reservata de Josquin Des Prés Durant els segles XVII i XVIII la musica…
ars subtilior
Música
Estil musical extremament refinat del final del segle XIV.
El terme fou introduït per Ursula Günther el 1963 a partir de referències trobades en el Tractatus de diversis figuris de Philippus de Caserta Designa la música -essencialment profana, molt complexa i elitista- produïda, especialment a la cort papal d’Avinyó i a les corts del sud de França, a la Corona d’Aragó i a Xipre, des de la mort de Machaut, el 1377, fins a l’aparició de Guillaume Dufay i de les primeres formulacions del Renaixement musical Alguns dels seus principals cultivadors foren Jacob de Senleches, Solage, Pierre de Molins, Matteo da Peruggia i Johannes Ciconia
ars nova
Música
En la història de la música, denominació amb la qual és conegut un període de l'Edat Mitjana iniciat cap al 1320 i que perdurà durant gairebé tot el segle XIV, que tingué com a focus principals França i, amb certs trets diferencials, Itàlia.
El concepte deu el seu nom al tractat del mateix nom de Philippe de Vitry, que, pels seus avenços en la tècnica de la notació musical, suposà un revulsiu per a la concepció musical del començament del segle XIV En general es qualifica amb aquesta denominació totes les novetats musicals que es produïren, especialment a França, durant el segle XIV A més d’un evident progrés en l’art de la notació, l' ars nova comportà un salt endavant en la tècnica de composició del motet que permeté, per primer cop i gràcies a la tècnica d’unificació de la isorítmia, planificar i edificar grans estructures…
flauta de bec

Flauta de bec contrabaixa
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta amb embocadura de bisell.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de la família de les flautes amb conducte d’aire intern El so s’origina per l’acció combinada de la vibració associada a la sortida de l’aire per una escletxa -l’extrem del canal que dirigeix l’aire contra el bisell- i la vibració que, en tallar-lo, el bisell imprimeix a l’aire Aquest so inicial es produeix a la finestra, obertura situada al cap o embocadura de l’instrument, on desemboca el canal i hi ha tallat el bisell A la mateixa embocadura hi ha l’entrada del canal, situada en una secció més prima que la resta, anomenada bec El tub acústic,…
diapasó
Música
Instrument metàl·lic en forma de petita forca de dues puntes emprat fonamentalment com a patró per a l’afinació dels instruments musicals.
Està format per una barra metàllica, doblegada en forma de U, i un mànec del mateix material En ser colpejat un dels extrems de la barra doblegada produeix un so de gran puresa harmònica i d’intensitat gairebé constant, però tan petita que per a percebre’l s’han d’acostar els extrems de la barra a l’orella també es pot posar en contacte el mànec amb els ossos del cap Aquestes característiques del so, juntament amb la solidesa, les petites dimensions i l’estabilitat als canvis de temperatura i humitat, fan del diapasó una eina molt útil com a patró freqüencial Acostuma a estar afinat a 440 Hz…