Resultats de la cerca

Deixeble de JMouton a París, actuà a Ferrara i a Milà i fou nomenat 1527 mestre de capella de San Marco de Venècia Fundà l’escola veneciana i enllaçà amb l’antiga pràctica del nord d’Itàlia de dialogar els salms amb el cor doble, que fou la característica de l’escola, la qual illustraren AGabrieli, AMerulo, Cde Rore i GZarlino Compongué 350 motets, 9 misses, 60 madrigals italians, 65 cançons franceses, 14 canzoni villanesche alla napolitana i més de 12 ricercari

La característica principal de la forma és la unitat assolida mitjançant diversos elements melòdics, harmònics i rítmics o determinades combinacions vocals i instrumentals L’obra pot ésser individualitzada formalment gràcies a un ritme, a una tonalitat o a la repetició de motius melòdics o rítmics Segons HRiemann, la paraula forma té dues accepcions la primera té el sentit d’estructura o de pla de composició en les formes abstractes lied , sonata, etc, i la segona, com a gènere musical en les formes concretes estudi, concert, toccata , etc

De formació autodidàctica, es traslladà a Nova York el 1930 i començà a actuar com a banjoista El 1937, ja com a guitarrista, entrà en l’orquestra de Count Basie, on, amb molt poques interrupcions, romangué durant cinc dècades Greene, sempre amb guitarra acústica, fou un guitarrista acompanyant La pulsació característica i immediatament identificable de l’orquestra de Basie resultava del seu suau però incisiu acompanyament, sempre amb acords, un per cada temps del compàs Contribuí al repertori de Basie amb algunes composicions, com Corner Pocket

Sembla que era membre de la família dels senyors d’Épinal Se n’han conservat setze cançons que posen de manifest la seva notable habilitat tècnica en el gènere de la chanson courtoise La major part de les estrofes són isomètriques, amb predomini dels versos de deu síllabes Les melodies solen estar estructurades, i la seva característica principal és la utilització de més d’un pol d’atracció tonal No són susceptibles d’interpretació rítmica, i generalment s’hi aprecia una activitat més gran cap al final de les frases

S’empra com a acompanyament, o desenvolupant la funció de melodia Apareix de manera destacada i característica en tota la música afroamericana del segle XX Els seus orígens es remunten als patrons de crida i resposta de la música de l’oest d’Àfrica El punt àlgid del seu desenvolupament fou els anys trenta del segle XX amb l’auge de les big bands , les seccions de les quals tocaven dos o tres riffs diferents en contrapunt, tal com mostra One o’Clock Jump 1937, de Count Basie

L’homofonia, que es contraposa a polifonia, es considera la textura característica dels estils clàssic i romàntic En la Grècia clàssica, però, la paraula homofonia en grec, ’mateix so' designà el cant a la 8a o la doble 8a i, més endavant, el cant actualment identificat amb la paraula monofonia a l’uníson De fet, encara al segle XVIII, l’expressió imitatio homophona designava una imitació a l’uníson Tanmateix, a partir d’aquest moment, ’homofonia’ ja s’identificà amb el sentit actualment predominant, és a dir, el de melodia acompanyada

L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana

Ballat majoritàriament per homes, es caracteritza pel gran virtuosisme de les seves figures, raó per la qual ha esdevingut una prova clau per a molts bailaores Les seves coplas , cantades en tonalitat menor i amb pocs melismes, s’acompanyen de guitarra i contenen moltes allusions a Galícia Aquest fet, juntament amb la característica glossolàlia inicial i la melodia descendent sobre la vocal al final de cada copla , permet relacionar la farruca amb aquesta terra Alguns compositors han usat aquesta forma en les seves composicions, com feu M de Falla a El sombrero de tres picos

És un recurs utilitzat principalment pels cantants, en els instruments de corda i en alguns de vent sobretot el trombó de colissa En alguns casos és indicat pel compositor amb una línia que uneix les dues notes, però en molts altres és introduït de manera espontània pels intèrprets, sobretot els cantants, com correspon a la pràctica característica de determinades èpoques Portamento i glissando són termes sinònims per a molts compositors, que els empren indistintament, però n’hi ha alguns que els diferencien per la possibilitat de distingir les notes -cas del glissando - o no -cas…

És el mode comú al cinquè autèntic i sisè plagal dels vuit modes eclesiàstics o gregorians, i s’anomena també tritus 'tercer', perquè és el mode basat en la tercera de les quatre finales re, mi, fa, sol del mateix sistema Així mateix rep el nom de mode de fa, perquè aquesta és la seva tònica en una escala diatònica sense alteracions La característica principal del mode lidi és l’interval de 4a aug format entre els seus primer i quart graus S’anomena nota vienesa l' appoggiatura de 4a aug en un acord de subdominant