Resultats de la cerca

La tradició popular se centra en cançons o dainas que remunten a l’edat mitjana Instruments populars típics són el kokle o arpa, els bungas o timbals i diversos tipus de trompes Més tard, la influència germànica i italiana dominà la vida musical, centrada sobretot a Riga, on Wagner fou director d’orquestra 1837-39 La dominació russa restringí la vida cultural fins a la independència 1918 L’any següent fou inaugurada l’Òpera de Riga Aviat es destacaren diversos autors, com A Kaliniṇš, autor d’òperes, com Banuta 1920 i Hamlet 1936, F Mediṇš i A Jurjaṇš, musicòleg i autor de música simfònica

Tot i que sovint se situa el lento entre el largo , més lent, i l' adagio , més ràpid, el seu significat és ambigu i depèn, en gran part, de l’època i el compositor El seu ús data del principi del segle XVII, i ha estat entre els compositors francesos on ha obtingut més acceptació amb les formes lent i lentement

El terme, traduïble per ‘motiu conductor’ i ideat per FW Jähns 1809-88, fou popularitzat per Hans von Wolzogen 1848-1938 arran de les darreres òperes de R Wagner El leitmotiv , encara que se sol relacionar amb l’òpera, també es pot atribuir als passatges amb temes recurrents d’altres tipus d’obres del Romanticisme, com per exemple en la Simfonia Fantàstica d’H Berlioz tot i que ell en deia idée fixe o en obres en què el principal motiu temàtic es va transformant i reapareixent com a element unificador de l’obra, tal com s’esdevé en la Sonata per a piano en si menor de F Liszt

La forma catalana equivalent és ‘lligat’ En els instruments de vent i en la veu significa que totes les notes s’han d’emetre amb una sola emissió d’aire i en els instruments d’arc amb un sol cop d’arc De vegades això no és possible materialment, però una interpretació hàbil pot mantenir l’efecte del legato durant frases llargues que fan imprescindible renovar l’aire o canviar l’arc En els instruments de tecla o de corda polsada el legato s’assoleix coordinant l’atac de cada nota amb el final de la precedent de manera que no hi hagi cap espai de silenci entre les dues El legato abreujat de…

Inicialment, la lauda era un cant monòdic, inspirat probablement en els Miracles de Notre-Dame , de Gautier de Coincy 1177-1236, cançons al seu torn influïdes per les seqüències litúrgiques i les cançons trobadoresques Els seus orígens s’han de cercar en els cants de grups religiosos, com el que acompanyava Francesc d’Assís o les nombroses confraries de penitents i de laudesi cantaires de laudes que sorgiren a les principals ciutats Entre els primers cants destaca el Càntic del germà sol , de sant Francesc, la melodia del qual desgraciadament no ha perviscut Més tard, al segle XIV, la lauda…

També qualsevol peça o moviment lent de frases àmplies i articulació legato , especialment el d’una sonata, simfonia o concert, tot i no portar l’indicatiu largo Moltes vegades es tracta d’un dels moviments centrals d’una obra, en lloc de l' adagio o l' andante , o, més sovint, de la introducció d’un moviment en forma sonata o d’una obertura operística A les darreries del segle XVII i el començament del XVIII, fou designat així el tercer moviment de la sonata da chiesa Un dels largi més coneguts és l' Ombra mai fù , de l’òpera Serses , de GF Händel, que curiosament no porta la indicació…

El terme fou utilitzat, entre d’altres, per L van Beethoven —segon moviment de la Simfonia núm 2 , segon intermezzo d’ Egmont , etc— i GF Händel —àries Comfort ye , del Messiah , Ombra mai fù , de Serses , etc— Moltes àries i cavatine dels operistes italians del segle XIX porten aquesta indicació

La síllaba la també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra A del sistema de notació alfabètica segons la terminologia germànica i anglosaxona, pel fet que és el so emprat com a referència en l’afinació d’instruments Els diapasons habitualment donen com a patró d'afinació el la3 de 440 Hz

Conserva la forma grega, bé que actualment pot traduir-se a les diverses llengües Primitiva salutació pagana a l’emperador, fou aviat adreçada a Crist i introduïda com a resposta a les lletanies diaconals, tal com apareix ja en les Constitucions Apostòliques segle IV Sembla que el papa sant Gregori 595-604 en suprimí les peticions i només deixà les invocacions, que eren molt populars A l’època carolíngia esdevingué un cant més complex i molt melismàtic, reservat a la schola aquesta és bàsicament la forma que ha perviscut fins als nostres dies Al segle XI foren…